20 de desembre 2014

El fet de portar barret (Publicat a Valors)

Des que, ja fa cinc anys, em van fer la primera tanda de quimioteràpia i em va caure el cabell de cop, i fins ara, que la cabellera recuperada ja clareja i l’alopècia cada vegada guanya més terreny sobre la meva testa, he dut barret. Sempre que passava per la barreteria Ubach del carrer del Call me’ls mirava de reüll, i l’ocasió de la malaltia em va permetre l’excusa per comprar-me el meu primer Borsalino de fabricació italiana, d’ala curta i de color marró. Ara, aquest fantàstic company de viatge presta el seu darrer servei com atrezzo d’una exposició. Per suplir-lo, he triat la mateixa marca i el mateix model, però de color negre. Nou de trinca, encara rígid, d’un tacte suavíssim, e
m fa fins i tot un cert respecte posar-me’l i temo que una gota de pluja l’espatlli o una arruga el doblegui. A l’estiu, el Borsalino reposa i el substitueixo per un barretet tipus palla sintètic, d’ala curta i molt lleuger.

Ja no sé anar pel món amb el cap descobert. La closca se m’ha acostumat a anar ben resguardada. L’únic problema que em trobo és que el món ja no gira com ho feia quan els homes duien barret, bombí, canotier, gorra o boina, i sovint no saps què fer-ne del barret, ja que tinc per costum treure-me’l així que sóc sota cobert, una excentricitat en tota regla, ara que tothom va cofat per tot arreu i els professors es desesperen per fer entendre als seus alumnes que, a la classe, s’hi entra sense gorra de beisbol, no sé què fer-ne. La pràctica desaparició dels penja-robes de restaurants i cafeteries, com s’exclamava en Manuel Cuyàs en un article sobre la qüestió, afegida a la reducció preocupant de les taules, en pro del disseny més trencador, fa que sovint t’hagis de quedar amb el barret a la falta o, pitjor encara, perilli la integritat del preciós complement.

Tampoc puc negar que desafiar la moda que ha fet passar de moda el barret, o fins i tot fer-lo tornar com a paradigma vintage, vestir un barret de tall clàssic que no ha desaparegut mai de les botigues especialitzades, és una coqueteria molt bàsica que em puc permetre com a petita malícia épatant contra convencionalismes i uniformismes. No deixa de sorprendre’m, però, que passejant per Barcelona, esperant un tren a l’andana o fent temps per anar a fer el vermut, em trobo essent objecte de més mirades que si lluïs una cresta tenyida de blau elèctric, portés un estoc de bijuteria polinèsia al cos o, ara que són objecte de gran valor, m’hagués deixat créixer una barbassa de frare caputxí.

A vegades em diuen que tal dia tornarà la moda del barret, que m’hi avanço i fins i tot alguns m’envegen la seguretat al portar-lo i em confessen l’admiració per aquesta manca de complexes i em reconeixen una mena de vergonya que els fa que, tot i les ganes de comprar-se un barret, temen cridar l’atenció. Què voleu que us digui? Jo, quan comença a fer fred, agafo el barret, me’l cofo de gairell i li abaixo l’ala fins que queda ben aplanada, i així que passi l’hivern!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada