04 d’agost 2014

Un abric de pell d'ós i una màquina de cosir alemanya (Publicat a Núvol)

Fa cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el primer conflicte a escala internacional. Joan Safont la recorda d’una manera ben particular, a través dels records familiars, concretament, a través de la vida del seu besavi, Franciscu Sisa Albert.
El besavi Franciscu Sisa | Joan Safont
El besavi Franciscu Sisa | Foto cedida per Joan Safont
Com tantes altres guerres, escaramusses i conflictes civils i internacionals del segle XX, la Gran Guerra també va esclatar amb la canícula estival. A començaments de l’estiu de 1914, el 28 de juny, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofía Chotek eren assassinats a Sarajevo a mans del jove activista serbi Gavrilo Princip. El crim que havia costat la vida a l’hereu d’aquell vast imperi, que s’estenia a ritme de vals de Trento a la Galítzia i de Bohèmia a Bòsnia, va servir de guspira necessària per l’esclat d’un conflicte europeu per l’hegemonia europea que es mantenia latent des de feia anys. Amb aquesta excusa, Guillem II d’Alemanya va aconseguir convèncer el vell emperador d’Àustria-Hongria Francesc Josep de la necessitat de castigar exemplarment els serbis, però això només volia dir posar en marxa el joc d’aliances europees i portar la guerra més enllà dels Balcans. Rússia va mobilitzar l’exèrcit. França i Anglaterra van reafirmar l’Entente Cordiale. El refús de l’ultimàtum enviat als serbis, la posterior declaració de guerra d’Àustria contra el regne balcànic i la mobilització russa van precipitar la declaració de guerra alemanya. Els primers dies d’agost les tropes del Kàiser envaïen Luxemburg i Bèlgica, en aplicació del Pla Schlieffen, i el 3 d’agost atacaven França. La violació de la neutralitat belga, i l’aliança franco-britànica, va comportar l’entrada de la Gran Bretanya a la guerra, que va declarar la guerra a Alemanya. Amb la suma de l’Imperi Otomà al costat d’Alemanya i Àustria-Hongria, la Gran Guerra era un fet. Milers de joves de diverses nacionalitats es disposaven a anar a la guerra, amb la seguretat que seria un conflicte d’estiu i que per Nadal tornarien victoriosos a casa. Els himnes i l’entusiasme militar resplendien als carrers, les dones acomiadaven els seus promesos amb flors, els soldats escrivien als vagons de tren “Á Berlin” o “Nach Paris”, generals i polítics feien grans discursos patriòtics, mentre en un cafè de París era assassinat el líder socialista Jean Jaurès, i els intel·lectuals s’afanyaven a parlar d’aquella “com la darrera de totes les guerres” que enfrontava la civilització contra la barbàrie…

Franciscu Sisa Albert
De tot això, com se’n deuria assabentar el meu besavi, en Francesc “Franciscu” Sisa Albert? Tenia tot just vint anys, fill de Josep Sisa i de Joaquima Albert, i tenia dues germanes i tres germans. Un dels germans arribaria a batlle de la veïna Pineda de Mar en les hores tràgiques del final de la Guerra Civil. Els Sisa-Albert eren una família humil, amb orígens a l’entorn de Palafolls. La seva infantesa i joventut havia transcorregut entre els carrerons, les hortes i les platges del poblet de Malgrat de Mar (avui convertit en una pedania del turisme que s’allarga entre Calella i Lloret), on pocs anys abans havia nascut la poetessa i traductora Zenobía Camprubí. Com deurien arribar les notícies d’Europa a un malgratenc de tot just vint anys? A través de les converses del cafè? Pels diaris? En tot cas, la guerra va procurar-li a en Franciscu Sisa una de les experiències més curioses de la seva vida, una petita llegenda familiar que els qui no el vam conèixer ni li vam sentir explicar de viva veu hem escoltat en sobretaules familiars, entre somriures còmplices. Fos com fos, el meu besavi va deixar el seu poblet de la costa catalana per travessar la frontera cap a França. La guerra, i el desplaçament dels homes al front, suposava una oportunitat per algú que no tenia encara el provenir assegurat i unes certes ganes d’aventura. Cal tenir present que Espanya havia declarat el primer d’agost de 1914 la neutralitat oficial, prohibia a qualsevol súbdit del rei d’Espanya servir els exèrcits bel·ligerants i la frontera era tancada. L’arribada a França ja deuria ser una peripècia.
Cal aclarir que el meu besavi no és ni un voluntari català ni s’allista a la Legió Estrangera, com el miler de joves idealistes i polititzats que volen alliberar Catalunya empunyant les armes franceses. En Franciscu Sisa passa a França a buscar-se la vida. Primer troba feina en un caseriu de la Provença, on aconsegueix feina de peó, fent les feines més dures, i on la brama diu que les dones, sense cap més home jove a la contrada i essent el meu besavi, alt, ros i ben plantat —tot el que jo no he heretat—, se’l rifen amb delit. Fos per aquesta fogositat de les noies franceses o perquè cercava una nova oportunitat a la ciutat després de l’experiència a pagès, es trasllada a Tolosa de Llenguadoc. En Franciscu Sisa aconsegueix feina de conductor dels tramvies d’una ciutat de la rereguarda, allunyada del front però en estat de guerra. Cada dia marxen noves lleves, que minven d’homes la ciutat i deixen molts dels oficis tradicionalment masculins en mans de les dones. Els permissionaris omplen d’uniformes la ciutat. També les fàbriques canvien d’orientació i passen a dedicar-se a procurar la munició que s’ha d’emprar al camp de batalla, d’on arriben ferits als hospitals militars de la ciutat. L’empresa concessionària del tramway, Firmin Pons, posa, fins i tot, una nova línia en servei per unir la Cartoucherie i l’Arsenal. Amb l’arribada de l’hivern del 1914, un dels més freds i severs que es recorden, el meu besavi aconsegueix un abric de pell d’ós autèntic, que li ha de procurar l’escalf necessari per continuar cada dia a la plataforma del tramvia. Aquesta pell encara haurà de sobreviure molts anys al final de la guerra mundial, i servirà de cobrellit a la cambra de matrimoni.
TOULOUSE, La Rue Alsace - Desconegut
Tolosa, La Rue Alsace | Desconegut
L’avi Franciscu s’està fins al final de la guerra a França. De fet, són les obligacions militars a Espanya les que el van tornar a casa. L’any 1915 li toca fer el servei militar, que compleix al Regiment d’Infanteria Àsia núm. 55, amb seu a Girona, el mateix en que pocs anys després compliria el servei militar l’escriptor Josep Pla. Tres anys fent el soldat a la “inmortal Gerona”, la Girona levítica, capital provinciana dominada pel clergat i els militars. En aquests interminables tres anys és testimoni d’una gran batussa entre autòctons i uniformats que comporta la marxa, com a càstig, de bona part del regiment al Marroc. Ell se’n salva i el coronel a qui feia d’ajudant i que també és desplaçat al Rif li regala un llibre, com a prova d’amistat: En Indochina. Mis cacerías. Mis viajes del duc de Montpensier. La guerra li torna a passar de prop, però de nou fa marrada.
A banda de les tasques de servei, i de les guàrdies i estades a la caserna que ocupa l’antic convent Sant Domènec —l’actual Facultat Lletres de la UdG—, el meu besavi tenia el costum de fer un gotet de vi en un petit colmado del carrer Sant Clara 7, llavors Sant Francesc. Aviat comença a festejar amb la filla gran de la mestressa. En Francesc Sisa i l’Antonieta Colomer, d’una família ben educada sense excessius possibles però emparentada amb algunes de les bones famílies de la ciutat, es casen a l’església del Mercadal poc després d’obtenir la llicència de l’exèrcit, un 1919 on a Europa s’està traçant el mapa de la pau. Acomplerts els deures militars, aconsegueix una feina a la Companyia de Ferrocarril de Madrid-Zaragoza-Alicante, i el matrimoni es trasllada a Mataró. Entre el fato que el matrimoni Sisa-Colomer empaqueta cap a la nova ciutat de residència, hi ha una preciosa màquina de cosir Gritzner de fabricació alemanya. La màquina, d’abans de la guerra del 14, la hi havien regalat, a ella, els seus pares. De fet, la casa Gritzner va substituir la fabricació de les seves prestigioses màquines de cosir per la fabricació d’armes per l’esforç bèl·lic germànic. Armes com les que van ferir els mutilats que viatjaven amb bitllet gratuït als tramvies de Tolosa, que Franciscu Sisa havia conduït per la place du Capitole i les avingudes de la capital del Llenguadoc.
Detall de la màquina de cosir de fabricació alemanya
Detall de la màquina de cosir Gritzner | Joan Safont

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada