22 de desembre 2015

Misteris de Nadal


Aquests dies de Nadal hi ha somnis untats de mel que volen pel coixí de les dones solteres de quaranta-tres anys. És per això que les dones solteres són les persones que gusten d’una manera més íntima i més profunda els torrons de Nadal. Algú creu que les criatures són atacades, més que ningú, pel desig de triturar amb les dents, aquestes masses compactes i olioses, aquestes rajoles d’ametlla picada i sucre celestial que inventaren els valencians. Això és un error; les dones solteres es tornen boges pels torrons i pels torronaires. Els torronaires amb llur vestit anacrònic, de festa de “Pueblo Español”, no són pas del tot ben vistos per les taquimecanògrafes, ni pels socis d’un club de futbol. Aquesta gent aprecia més la pinya d’Amèrica falsificada i les begudes fetes amb gas i essències inferior. Els torronaires fa temps que es queixen d’una certa desconsideració per part del públic femení, que porta mitges de color de mel damunt unes cames avantguardistes. Es conhorten, però, els eixuts valencians amb la mirada d’algun capellà de bosc i de totes les dones verges que varen perdre un nuvi, destarotat i molt fumador, en aquells temps de la guerra de Cuba.

Hi ha ens els dies de Nadal una antipàtica fatxenderia de l’estómac, un cert uniformisme, poc intel·ligent, que declara totes les preferències pel bestiar de ploma. Sembla que el qui no pugui coure un gall dindi, o un pollastre, és un ésser que li ballen les bigues sobre el cap i que el seu cor és un golfa trista, amb les parets pintades de lepra i de malediccions. No n’hi ha per tant!

Jo, si les ocupacions m’ho han permès, no he deixat mai d’assistir com a espectador a la fira d’aviram. I no us penseu que hagi sentit mai ni una gota d’admiració per aquelles cuineres que s’enduen un capó blanc om un vestit de núvia, engreixat a tall de princesa i ple de mal humor i renecs transcendentals. Tampoc no he sentit cap mica de respecte pels indiots, guarnits amb la roba metàl·lica de la imbecil·litat patint sota l’aixella d’un senyor sense escrúpols que ha pintat un pessebre de núvols rosats com tot de morrets de vedella. La meva admiració, en aquests casos, és per a un escèptic, per algun personatge tenebrós que compra en la fira dels aliments vius un conill net i pelat, un trist conill. Imagineu-vos el que representa tot un any de sumar i restar, de cordar-se el botonet de la camisa i respirar els mateixos afalacs femenins, per a arribar el dia de Nadal i matar un conill com a únic esplai, com única pompa de ferocitat del gust.

Els homes i les dones que mengen conill per Nadal són els qui primer tenen dret a la cadira de ring en la celestial Jerusalem.

A més a més, el conill nadalenc no és pas com els altres conills de gàbia, ni com els que martiritzen els caçadors amb una dosi de perdigons al fetge. És com el conill del pessebre de les criatures que s’ha fet gran i li ha crescut pèl. És una bèstia més ponderable que el famós renard platejat, i agafa les meravelloses proporcions del grifó, animal que, segons els Actes dels Apòstols, va ésser un dia menjat per sant Pere amb la desaprovació immediata de sant Pau. El meu punt de vista és que, en el dia de Nadal, un gall dindi, o un capó, són bèsties d’una vulgaritat llardosa i inqualificable, i en canvi un tristíssim conill de gàbia, precisament perquè es tracta de Nadal, representa una mena de selecció, alguna cosa d’irreductible disconformitat i d’elegància “bizarre”.

No sé què ho fa, però la Nit de Nadal, si passeu pel carrer, sentireu el perfum del cor de les noies. Els altres dies se sent el perfum dels cabells, de la pell en general, però en la nit sagrada només se sent aquest perfum obsessionant i terrible, que no té res de sexual ni res de literari.

En canvi, el dia de Nadal, a les tres de la tarda, totes les cases particulars tenen un perfum especialíssim d’ossos pelats, i d’aquelles perruques que es posen els còmics per representar Els Pastorets. Són unes perruques de consistència de mata de farigola, que en el món no poden servir per altra cosa que no sigui per representar Els Pastorets.

Josep Maria de Sagarra. “Misteris de Nadal”. Mirador, 26 de desembre de 1929.

15 de desembre 2015

Obligacions i Islam (Publicat a Valors)

Els atemptats del 13 de novembre a París han commogut les nostres societats. El fet que els atacs es produïssin a París, capital francesa i universal, influència cultural inesgotable, destí final de tants viatges i lloc de residència d’amics i coneguts ens ha afectat més que si hagués estat a qualsevol altre lloc. No ens n’hem de sentir culpables, ni perdre’ns en la retòrica autojustificativa. París és París i són les nostres cançons, els nostres restaurants i les nostres postals.

De tota manera, els atemptats de París també han suposat una reflexió, potser no prou meditada ni prou reposada ni amb la suficient distància objectiva, sobre la relació de les societats occidentals amb l’Islam i amb els seus ciutadans d’origen o religió musulmana, molts d’ells fills o néts d’immigrants nord-africans o, en menor mesura, d’Orient Mitjà. En tot cas, s’ha incidit en dos temes prou importants: la crisi d’identitat com a font de radicalització i el perill del racisme i la xenofòbia antimusulmana, el que se’n diu islamofòbia.

En primer lloc, la crisi d’identitat en la que viuen molts dels descendents dels immigrants, sense vinculacions amb el país d’origen familiar, però sense lligam amb les societats teòricament d’acollida on tampoc es senten ciutadans de ple dret. Davant d’aquesta dicotomia de no-identitats, on pot acabar apareixent una nova forma d’identitat com a fidel i combatent, la societat ha de reaccionar amb una identitat integradora, prou àmplia per representar tothom.

Però també és obligació del món musulmà a Occident, crear una identitat pròpia com a tal, que ja no té perquè tenir res a veure amb les tradicions de les muntanyes de l’Atles o la vall del Tigris. El musulmà europeu o occidental està per fer.

Pel que fa al perill de la islamofòbia, representant per l’auge de les formacions ultres i xenòfobes, és una alarma a vegades més emprada com a forma d’aturar el debat que com a forma d’iniciar-lo, però té un fons de veritat. En aquest sentit, les obligacions són clares. En primer lloc, assumir que el problema no és aliè a la religió –com el terrorisme d’arrel política o nacional té un fons polític–, però que es tracta de sectes fanatitzades que segueixen un Islam de l’època de les conquestes medievals –un fanatisme que pot arribar a fascinar aquells qui, sense lligams amb l’Islam, opten per la conversió a la versió més tenebrosa– i no de tota la religió en el seu conjunt. Per tant, no es pot caure en les generalitzacions. L’amalgame, segons el terme francès.

Pel que fa a les comunitats islàmiques, han de reconèixer que tenen un problema gravíssim al seu si. Cal que es treguin la son de les orelles a l’hora d’eliminar toleràncies, dobles discursos, comprensions o protecció d’aquestes llavors del mal, sovint amb l’excusa del victimisme, les agressions occidentals i la intolerància social. No s’hi valen excuses. Els musulmans han de protegir la seva religió del mal.

05 de desembre 2015

Ofrenes a París (Publicat al diari Ara)

Els atacs del 13 de novembre a París ens han commogut d’una manera profunda i intensa, com cap altre dels darrers episodis de violència extrema que estremeixen el nostre món havia aconseguit fins ara. No ens n’hem de culpar ni avergonyir-nos-en, ni tampoc caure en el parany de les reaccions comparades. Aquella nit París ens evocava massa coses per no esdevenir un xic la nostra capital. Els atacs van fer-nos recordar tant els moments, les rialles i les passejades que hi hem fet, com les vegades que l’hem vista retratada per escriptors i cineastes. L’acte terrorista no és comprensible només en termes geopolítics, demogràfics o estadístics, ni tan sols d’oportunitat conjuntural, sinó, sobretot, per aquesta capacitat de commoció mundial que té el fet d’atacar París.

En la nostra història, pintors com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Pablo Picasso, Joan Miró o Salvador Dalí van compenetrar-se i nodrir els moviments artístics de la capital francesa. Escriptors com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Gaziel tampoc s’entenen sense el seu pas per la ciutat de París. Escriptors, intel·lectuals i artistes catalans seran els qui es commouran amb les dramàtiques experiències que viurà la ciutat durant el segle XX: l’atac alemany durant la Primera Guerra Mundial -frustrat a la batalla del Marne però continuat per mitjà d’obusos-, i, especialment, l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial.

L’any 1918 el periodista Eugeni Xammar, que havia tornat de la seva primera expatriació, es troba, com a cap de redacció de la revista Iberia, en aquest estat d’esperit: “ París vuelve a estar en peligro”, se dijo precipitadamente en aquellos días de marzo que tan alejados parecen ya ahora. Y entre los amigos de nuestra revista salió una voz que fue la de todos: “Hay que dedicar un número a París. Dos veces, durante cuatro años ha llegado la atención del mundo a grandes e íntimas profundidades: En agosto de 1914; en marzo de 1918. […] Cuando París está en peligro, el mundo (civilizado) tiembla”. En l’estol de col·laboradors que Xammar aplega, el poeta Josep Carner, el polític Lluís Nicolau d’Olwer o el periodista Gaziel. Un d’ells, el jove poeta i crític Joaquim Folguera, escriu: “París és l’anècdota central del món i la categoria màxima. El provincianisme fa unes grans onades concèntriques al seu volt. El centre matemàtic per uns és el Quai d’Orsay, per altres, l’Institut de França, per altres el Ball de Quat’z’Arts. En realitat el centre matemàtic és el mateix nom de París, que és com dir una il·lusió. [...] París, repetim, és el llom d’un llibre o un perfum de Rosnie o de Madame Curie o de Pierre Albert Birot. Jo mateix, mig al cervell, mig al cor, mig a la butxaca, posseeixo París com es pot posseir una dona: tremint i rient”. I el seu amic i company a La Revista, López-Picó diu en un poema: “Diem París com diríem / un mot de possessió. / Diem “el meu París” / amb la mateixa voluntat / que defensaríem una cosa nostra. / I ens sembla que si ens prenguessin París, / mutilarien el nostre patrimoni”.

30 anys després, l’escriptor terrassenc Ferran Canyameres impulsa una obra que ha d’aplegar l’homenatge dels intel·lectuals i artistes catalans exiliats a la ciutat que els ha acollit i que ha recuperat la seva llibertat i esplendor després de l’ocupació. En l’ Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili hi col·laboren polítics republicans com Manuel Serra i Moret o Amadeu Hurtado, periodistes, escriptors, pintors... I també alguns dels que ja havien participat en el número-homenatge de la revista Iberia del 1918, com el mateix Eugeni Xammar, el periodista i exdirigent d’Acció Catalana Claudi Ametlla o el genial bohemi Màrius Aguilar, que gairebé tornant a repetir el seu text de l’època de la Gran Guerra, afirma: “Fa trenta anys que hi vaig arribar pel Quai d’Orsay i, sobtadament, vaig sentir l’èxtasi que donen les terres santes. Allà Nôtre-Dame, el Louvre, les Tulleries, l’Hôtel de Ville, i al costat la Conciergerie. En pocs metres, tota una història que m’omple l’ànima més que la història de la meva pròpia pàtria”.

Aquella generació que sentia que França era la pàtria de tots els homes, com escrivia Rovira i Virgili, signava odes parisenques a les quals no ens podem comparar. Nosaltres, amb les antenes culturals i els cors de l’amistat repartits per mig món, ens aturem en el drama parisenc i, com bonament podem, llancem algun missatge en francès a unes xarxes per on corre la Tour Eiffel pacífica i la tricolor de fons, ens unim a La marsellesa de Wembley o intentem escriure un article amb evocacions històriques, mentre escoltem Sous le ciel de Paris, que ens recorda instants i llocs estimats. Disculpin les molèsties i les comparacions improcedents, si us plau. Je suis Paris.

15 de novembre 2015

Contra l'ultradreta (Publicat a Valors)

Una de les millors experiències com a estudiant de Màster a Blanquerna, va ser gaudir de les sessions que ens va dedicar, a una colla de futurs o presents periodistes bocabadats, el mestre Xavier Vinader. Sense donar-se-les de res, Vinader va desgranar històries de la seva llegendària vida professional. La seva cadira de rodes no passava desapercebuda i un es feia creus de tot el que havia arribat a viure aquell home menut i paralitzat, però inquiet i sorneguer. De la guerra bruta contra el terrorisme fins a l’Afganistan soviètic, del cas Roldán a la ultradreta postfranquista. En aquest assumpte, Vinader va ser, fins la seva mort, un dels millors experts que ha tingut el país.

De les infinites anècdotes que va oferir-nos Vinader, una de les més sucoses és la infiltració en la ultradreta espanyola. A força de guanyar-se la confiança dels dirigents del feixisme posterior a la mort del Dictador, Vinader es va convertir en un habitual en concentracions, marxes, mítings i actes fatxes. La infiltració va ser el mateix mètode que va usar Carlos Bosch, un fotògraf argentí fugitiu de la dictadura militar que, servint-se de l’equívoc sobre la seva procedència i aprofitant-se de la vanitat dels nostàlgics falangistes, va aconseguir retratar amb la seva càmera el món d’uns sectors que en aquell moment gaudien de tota mena de proteccions i comprensions de l’aparell de l’estat. Ser periodista i investigar la ultradreta era un assumpte de pocs valents.

Sembla, però, que avui dia les coses tampoc han canviat massa. El periodisme fet a casa nostra no ha tingut en la ultradreta i els seus vincles amb els aparells policials, polítics i judicials el tractament que en d’altres contrades mereixeria. El món mediàtic espanyol, tret d’excepcions de periodisme militant, ha donat per bo el relat de la modèlica Transició i de la extrema dreta inexistent. A Catalunya, l’equip de documentals de TV3 capitanejats per Ricard Belis i Montse Armengou s’hi van aproximar amb “A la dreta i més enllà”, un treball que feia esgarrifar. I, com a digne hereu de Vinader, el fotoperiodista Jordi Borràs ha treballat, pràcticament en solitari per desentrenyinar les connexions entre el món unionista i l’extrema dreta. La seva pacient investigació, per exemple, ha posat al descobert la doble cara del president de Societat Civil Catalana, una entitat que sota aquest nom busca ser l’ANC espanyolista però que té un pecat original marcadament feixista. La seva feina l’ha situat a la diana d’una entitat de signe ultra, Somatemps, juntament amb els també periodistes Beltran Cazorla i Quico Sallés. Fa pocs dies, durant la concentració feixista del 12-0, on estava treballant, Borràs va rebre amenaces directes. La ultradreta no és una anècdota i continua sent, com a finals dels setanta, un tema d’alt risc, un perill per la professió periodística i per una societat lliure. Un assumpte d’uns pocs valents.

07 de novembre 2015

Gaziel resona als Balcans (Publicat a l'Ara)

Terra aspra, abrupta i disputada, ferida oberta d’Europa des de fa segles, una regió que produeix més història de la que és capaç de consumir, en la cèlebre sentència del premi Nobel de literatura Sir Winston Churchill. Pràcticament vint anys després dels tractats que van acabar amb la Guerra de Bòsnia i van delimitar els territoris de l’antiga Iugoslàvia, encara no deu anys després de la separació de Sèrbia i Montenegro i set anys després de la independència de Kosovo, els Balcans tornen a ser notícia. Aquesta vegada no és per les lluites ètniques que encara ressonen i pesen sobre la seva història, ni per l’entrada d’un dels seus nous estats al club europeu, ni pel caos polític de Bòsnia i Hercegovina, la manca de reconeixement d’alguns estats del Kosovo independent, les disputes onomàstiques en l’anomenada Antiga República Iugoslava de Macedònia o la fallida econòmica i política endèmica d’Albània. Tampoc per la revàlida electoral d’Alexis Tsipras a Grècia, un estat també físicament balcànic. Avui el drama balcànic es condensa en el pas tràgic dels refugiats, bàsicament sirians, cap a l’Europa de l’esperança.

Després del primer èxode de l’estiu i les escenes viscudes a l’estació central de Budapest com una bufetada del passat més fosc de la capital magiar, els fugitius de la guerra civil siriana han pres la ruta balcànica, que esquiva l’Hongria del populista Vicktor Orbán. Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia, i d’aquí cap a Àustria, Alemanya, Itàlia, França o el carrer de casa nostra. Darrere seu es tanquen fronteres, s’empetiteixen els líders, s’obliden els discursos, s’exclamen les consciències... mentre la memòria d’altres refugiats en aquelles terres balcàniques ens torna a la memòria.

La tardor d’ara fa cent anys Agustí Calvet, el jove doctor en filosofia becat per Prat de la Riba per formar-se a París i esdevingut periodista per obra i gràcia de l’esclat de la Gran Guerra, trasllada la seva corresponsalia francesa acabada d’estrenar cap a l’Orient. El 22 d’octubre de 1915, Gaziel comença un viatge que l’ha de portar, des d’una Itàlia que tot just s’afegeix a una guerra que es pot mirar de lluny, fins al cor mateix de la tenebra humana, a la profunditat balcànica. El 24 de novembre del mateix any, La Vanguardia —el diari on el ja definitivament periodista Gaziel farà tots els papers de l’auca, d’oracle a proscrit- publica el primer article d’una sèrie que l’any 1917 es publicarà sota el títol De París a Monastir, magníficament recuperat, com ja és marca de la casa, per Libros del Asteroide.

 A mesura que el cronista s’allunya de l’escenari de la guerra concentrat a les terres de França, les conseqüències llunyanes de la conflagració es fan patents als carrers de Nàpols o d’Atenes. Però serà en un accidentat viatge fins a Sèrbia, relatat amb les millors tècniques dramàtiques de la novel·la de fulletó, quan Gaziel toparà amb un drama que l’impactarà profundament: el dels refugiats i desplaçats per la guerra. En una nit freda, al bell mig d’una muntanya macedònia nevada i plena de llops, el vehicle on viatgen Calvet, el seu company de viatge danès i un xofer té pana, i l’hostal on aconsegueix arribar buscant ajut i recer per a aquella nit, el cronista el troba pres per una turba miserable de fugitius serbis que escapen de la seva pàtria atacada i ocupada pels temibles búlgars. Aquell centenar de pobres pagesos, dones, nens i vells, amb qui passarà la nit, mantenen una càndida esperança en l’arribada providencial dels amics i aliats franco-britànics. Però quan els viatgers aconsegueixen explicar la complexa realitat militar que ha condemnat Sèrbia, Gaziel experimentarà la desesperació dels que ja no els queda res: “Los hombres lloraban como niños y las mujeres desgreñadas se mordían las manos y se arañaban el rostro, con una furia salvaje, inaudita para desfogar sus almas palpitantes y echar fuera el torrente de sollozos y convulsiones que las oprimía. [...] Eran escenas que infunden una congoja indecible, una piedad ilimitada, una tristeza radical y un hastío soberano del mundo. Ninguna, entre las que he presenciado durante el curso de la guerra, me produjo la conmoción de esa horda de lugareños harapientos, medio desnudos, barridos de sus tierras como despojos de basura humana”, escriurà el periodista català, profundament afectat. “ ¿Qué crimen horrendo han cometido esas gentes? ¿Cuál es su falta imperdonable? ¿Qué mal han hecho?... Nadie en el mundo, a no ser un espíritu torcido y furioso, es capaz de responder con una sola acusación directa a estas preguntas”. Les paraules i les preguntes de Gaziel ressonen mentre veiem a la televisió unes altres gents, unes altres cares, però el mateix drama que travessa els Balcans.

15 d’octubre 2015

L'emotivitat visual (Publicat a Valors)

Les primeres notícies del drama dels refugiats sirians em van arribar quan encara era de viatge a Itàlia, país que té en Lampedusa un símbol del sepulcre mediterrani. He de reconèixer que en un principi vaig creure que érem, en ple mes d’agost, en l’enèsima notícia sobre l’arribada d’immigrants a les costes europees, o l’entrada de fugitius pels glacis de la Unió. Una notícia més de farciment enmig del tedi estival. Aviat vaig capir el volum del tema, la magnitud del drama dels fugitius de la destrucció de Síria, de la guerra d’incert final que va començar com un alçament popular contra el tirà i ha acabat en l’horror del fonamentalisme més violent. Segurament van ser les imatges i cròniques que ens arribaren de Grècia, Sèrbia, Macedònia, Hongria.... les que ens van fer veure que no érem davant d’un fet puntual o d’una notícia d’agència més.

Les imatges que van començar a canviar-nos de perspectiva van ser les que mostraven corrues de refugiats sirians (homes, dones, nens, joves, vells, invàlids, etc.) carregant maletes i farcells, travessant fronteres clandestinament, intentant agafar trens de destí incert, envoltats de policies i militars, perduts en el mapa i desvalguts en una estació de tren centreeuropea. Tot plegat, ressons del drama del segle XX, dels exilis, les deportacions, les fugides desesperades dels republicans espanyols l’hivern del 1939 (realment, les similituds entre un i altre cas són moltes) o de les persecucions que s’esdevingueren fins 1945, en aquest Hongria que avui fa honor a les seves pitjors jornades. La bufetada de la història encara tenia prou vigor per tornar-nos a la cara.


Però, la imatge més impressionant va ser la de l’infant Aylan Kurdi mort a l’arena d’un platja turca. Una icona, al nivell d’altres fotografies on la infància es contraposa a la tragèdia, que si bé als inicis havia generat debat i torbació en el món periodístic, al capdavall no només va servir per a consternar la societat, fent despertar consciències adormides, sinó que va obrar el miracle de fer canviar de postura mitjans, polítics i opinions.


Algunes postures inicials d’aquests havien estat vergonyoses i, a posteriori, el canvi obrat no deixava de tenir la seva impudícia. Quin poder per una sola fotografia! I aquí hi ha el més perillós de tot, que hem de ser davant les imatges, quan més impactants millor, perquè ens fem càrrec de les situacions més tràgiques i hi comencem a actuar. Llavors, si aquestes són prou colpidores, la societat en plena emotivitat se sentirà compel·lida a fer alguna cosa, a actuar encara que sigui tard, malament o amb visos d’oportunisme. El gran perill de l’emotivitat visual, però, és la seva fragilitat temporal, la seva fugacitat. Si avui ens sentit colpits pel drama dels refugiats, demà ho serem per un atemptat sagnant o un accident aeri, i el primer tema quedarà sepultat sota les darreres cròniques que ens arribin del lloc dels fets.

18 de setembre 2015

Jaume Asens i la Catalunya de Verdaguer (Publicat a l'Ara)


“Molts independentistes han mostrat les seves reserves a aquesta associació [l’Associació de Municipis per la Independència] per la lectura conservadora que fa del fet nacional, una exaltació de les excel·lències espirituals de la nació que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer”. Així s’expressava fa pocs dies el tinent d’alcalde Jaume Asens, tot justificant l’abstenció de Barcelona en Comú a la possible entrada del Cap i Casal a l’AMI. Es pot discutir si la iniciativa presentada per diferents grups municipals era electoralista o si, per contra, el grup de l’alcaldessa, Ada Colau, s’escapolia de l’escomesa per no comprometre’s en un tema espinós. Ara, el que a molts ens va sobtar va ser l’apel·lació a Verdaguer com a excusa. Ens podíem esperar la referència a Torras i Bages o a Cambó, esdevingut un papu polític, però suposo que per a determinats comissaris històrics la combinació de barretina i sotana devia ser, si més no, massa temptadora per no treure-la a passeig. Així doncs, quina és aquesta Catalunya de Verdaguer?

 La Catalunya de Verdaguer, biografiat amb mestria per Sebastià Juan Arbó, podria ser la de l’entrada espectacular d’un jove capellà de Folgueroles al món de les lletres catalanes. Una entrada que resta en la memòria pel seu impactant triomf als Jocs Florals de 1865, inici d’una obra literària que enriquirà el català com un riu cabalós i que tindrà un caràcter fundacional per a la literatura catalana. O la Catalunya de lluny evocada pel viatger Verdaguer a L’emigrant, que en popularíssima versió d’Amadeu Vives per als exiliats esdevindrà cant de nostàlgia i catalanitat en temps foscos. També la del popular Virolai, és clar. O potser la Catalunya del Memorial de Greuges presentat l’any 1885 al rei Alfons XII per una comissió on hi havia, a més del poeta, Valentí Almirall, el canonge Collell, Frederic Soler, Àngel Guimerà i representants de sectors econòmics i industrials. Massa paral·lelismes amb l’actualitat podríem fer sobre la capacitat unitària d’aquell acte fundacional del catalanisme balbucejant!

 Però la Catalunya de l’autor de l’oda A Barcelona que Jaume Asens no pot desconèixer és la del sacerdot i poeta que es rebel·la contra els seus poderosos bescantadors: el seu bisbe Josep Morgades i el marquès de Comillas, a qui havia servit com a capellà almoiner del Palau Moja. És a dir, els qui antany l’havien usat i enaltit fins a coronar-lo com a poeta nacional de Catalunya, i que no dubtaren a baquetejar-lo innoblement, tractant-lo de boig i abocant-lo a la penúria econòmica, el rebuig social dels benpensants i la suspensió canònica. És la Catalunya d’ En defensa pròpia, textos publicats per Verdaguer al diari republicà La Publicidad i que inauguren en la prosa i en la premsa catalana el gènere de la denúncia, dividint la societat com l’afer Dreyfus i el J’accuse havien fet a França. No em puc estar de citar el precís testimoni de Gaziel, assistent al seu memorable enterrament: “D’aquella immensa multitud que acompanyava la seva despulla, l’havien llegit molt pocs. Tots, però, coneixien d’oïda la seva lluita amb els superiors eclesiàstics i amb el marquès de Comillas, es condolien del llarg calvari que li fou imposat, i s’havien enardit en algun moment o altre, en favor o en contra de l’home en perill, molts més a favor que en contra. I ara, davant la gran pèrdua d’aquella figura excepcional, que als uns havia donat una glòria desconeguda a casa nostra i als altres un exemple de rebel·lia coratjosa, més significativa pel fet de dur l’hàbit que menys afavoreix aqueixa mena d’actituds personals, es fonien i s’agermanaven en una estranya unanimitat, feta de pugnes secretes. A la Rambla, ens hi trobàvem tots, fins els enemistats a mort. Mossèn Cinto obtingué el que molts anys més tard, en hores decisives, Catalunya no pogué aconseguir per ella mateixa”. El ressò del rebel Verdaguer i la força de la seva proximitat als sectors populars fou tal que la història apòcrifa diu que en les jornades del 1936 on més intensa fou la destrucció de tot allò que fes tuf clerical uns milicians de la FAI consideraren l’estàtua barcelonina de Verdaguer com la representació d’algú proper: “Un dels nostres”.

No sé a quina d’aquestes Catalunyes de Verdaguer -n’hi ha més- es podia referir Jaume Asens, però des d’aquesta columna li voldríem recomanar les de l’actor Lluís Soler, els poetes Perejaume i Enric Casasses i els cantants Miguel Poveda i Roger Mas. Tots ells han trobat en el poeta un autèntic filó de nova saba artística. La Catalunya de Verdaguer també és aquesta.

15 de setembre 2015

Josep Pla i el viatge a Itàlia (Publicat a Valors)

“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. D’aquesta manera rotunda, en carta a Josep Maria de Sagarra, Josep Pla afirmava el seu amor per una Itàlia tot just descoberta. Anys després, l’escriptor empordanès, escrivia al pròleg del seu llibre Itàlia i el Mediterrani, on s’apleguen els textos planians dedicats al país: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. Itàlia, després de l’Empordanet –aquest paese que tenia com a centre el seu mas de Llofriu –, és un dels centres de gravitació espiritual de Pla. Per això, a punt de visitar a la Península Italiana em va semblar oportú retornar a una obra completa que de 45 volums en té dos de gairebé íntegrament a la temàtica italiana.

“La Itàlia d’en Pla ha passat avall” em recordava amb ironia l’amic Manuel Cuyàs. I potser és cert. Pla va arribar per primera vegada a Itàlia per cobrir com a periodista la conferència de Gènova, celebrada quatre anys després del final de la I Guerra Mundial. D’aquelles jornades, Pla recorda la impressió que li va produir el país, especialment la cuina i les seves gents – la preferència d’una Itàlia viva enfront de la Itàlia arqueològica dels romàntics és evident en un antiromàntic furibund com Pla– , les converses amb el vicecònsol a Gènova Josep Carner, certa venedora de tabac amb qui va mantenir una romanç i la necessitat d’espavilar-se (quin costum tan italià!) després d’ésser plomat en una partida de pòquer amb un grup de periodistes espanyols. Després d’aquells viatges en vindran molts més. Pla descobrirà Florència amb Lluís Llimona i Josep Francesc Ràfols, cobrirà la marxa feixista sobre Roma, hi serà durant els anys de Guerra Civil –que darrerament tanta tinta, o tants bits, ha fet córrer– i hi tornarà diverses vegades, aprofitant cada possibilitat de viatjar-hi.

La Itàlia de la primera impressió planiana –La de les Cartes d’Itàlia– és la prèvia al anys d’apogeu feixista, a la II Guerra Mundial, al desembarcament aliat, a la caiguda del Duce, al plebiscit sobre la monarquia, a la República Italiana, a la Democràcia Cristiana... Després van venir el desenvolupament industrial, la influència americana, el Compromesso Storico, les Brigate Rosse, le Anni di Pombo, el cas Tangentopoli, Manni Pulite, l’ascens Berlusconni... Itàlia, la Itàlia que coneixem i a la que viatgen nosaltres, ha viscut canvis transcendentals, potser d’aquella Itàlia que sortia cada dia a guanyar-se el pranzo i del qual Pla en parla a bastament en queda poca poca, però no serà que l’arxiconegut adagi gattopardesc és real i realment, potser tot ha canviat a Itàlia, per mantenir-se igual?

01 d’agost 2015

L'exemple d'Escandinàvia (Publicat a l'Ara)

“Com demanarà el govern danès que es respecti el dret dels pobles a la lliure determinació, en relació amb l’àmplia majoria del Parlament català, la societat catalana i el govern català que volen fer un referèndum sobre la independència?” Aquesta és la qüestió adreçada al ministre d’Afers Estrangers danès, Martin Lidegaard, presentada a proposta del partit d’esquerres Enhedslisten (coalició roja i verda), que el 19 de maig es va sotmetre a consideració del Parlament de Copenhaguen. En el text aprovat sense cap vot en contra, el Folketinget -que els amants de la ficció política coneixen perquè és un dels escenaris de l’absolutament recomanable sèrie Borgen - va instar els governs català i espanyol al diàleg democràtic i pacífic en la qüestió de la independència. Pocs dies després, el ministre García-Margallo feia rectificar d’una manera diplomàticament vergonyosa el seu homòleg danès, però la moció, que va més enllà de la consideració d’afer intern amb què s’han escapolit de l’escomesa bona part dels representants polítics de la UE, roman com un precedent ineludible en la complicada però incansable internacionalització de l’afer català. Verba volant, scripta manent.

Dinamarca, amb una població de menys de sis milions d’habitants, una llarga tradició democràtica, uns índexs de benestar i equitat elevats i una economia competitiva, s’observa des de diversos àmbits, juntament amb la seva veïna Suècia, com un exemple per a una Catalunya independent. El 2013 els economistes Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig -col·laborador setmanal d’aquest diari- van publicar el llibre Com Àustria o Dinamarca. L’Escandinàvia, com aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, en paraules d’Espriu, té una llarga tradició com a inspiració per a Catalunya. Tots recordem l’atracció sueca del Jordi Pujol més socialdemòcrata, l’impacte del primer ministre Olof Palme en l’esquerra catalana o, més recentment, l’apologia del sistema educatiu finlandès feta pel pedagog Xavier Melgarejo, amb visites de diferents representants polítics catalanes a les escoles d’aquest país.

L’exemple escandinau ve de lluny. Me n’adonava llegint l’important recull de textos del gran liberal català Lluís Nicolau d’Olwer titulat La lliçó de la dictadura, que, a diferència d’altres volums publicats a la col·lecció Biblioteca del Catalanisme, ha passat pràcticament desapercebut. L’any 1928, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera i retornat d’un viatge a Dinamarca, el polític català lloa “l’esperit de convivència” d’una “petita nació que serva gelosa la seva independència material i la seva personalitat moral, mai i en res no s’acantona dins el particularisme exclusivista”, que esdevé capdavantera en el desarmament militar en un moment tan crític com el període d’entreguerres i que no té por del reconeixement de les comunitats nacionals més enllà de les fronteres dels estats. Un any després hi tornarà per reclamar “l’estímul nòrdic” d’uns pobles “superiors encara en nivell de cultura als anglosaxons, i a més, reduïts de població i de potencialitat econòmica. [....] Pobles d’alta cultura espiritual -és a dir, d’un sentit refinadíssim de llibertat i de dignitat- fa temps que ja no sacrifiquen els vells mites i han sabut crear un nou tipus d’estat, que no té per missió imposar-se, sinó garantir”. Pel que fa al món literari i filosòfic, no gaires anys abans, un jove Joan Estelrich queda fascinat pel filòsof danès Søren Kierkegaard, que havia introduït a l’estat espanyol Miguel de Unamuno, i li dedica diversos estudis.

Però la mirada catalana als països del nord d’Europa és encara més reculada. Antoni Rovira i Virgili fa salt periodístic des de la seva Tarragona natal fins a la redacció d’ El Poble Català de Barcelona gràcies a un article dedicat a la separació (o dissolució de la unió) de Noruega de Suècia, l’any 1905. Des del mateix diari, Eugeni d’Ors, el Xènius orientador del Noucentisme català, saluda la “Noruega imperialista” que emergeix. Anys abans que aquests dos intel·lectuals de la nova generació es fixessin en l’Escandinàvia política, els modernistes ja havien admirat l’esplendor de la cultura escandinava amb el dramaturg i poeta Henrik Ibsen al capdavant.

Hi ha exemples que perduren, que mai deixen de projectar una influència incessant quan s’hi dirigeix una mirada constant en el temps. Aspirar a ser “com Dinamarca o com Suècia” -Noruega és actualment un exemple més complicat- té una llarga tradició a Catalunya, un país que no ha deixat mai de cercar aquest tipus d’exemples internacionals en la seva lluita per ser.

15 de juliol 2015

Himnes i banderes (Publicat a Valors)

Arran de la xiulada a l’himne i monarca espanyols a la final de la Copa del Rei, celebrada fa poques setmanes al Camp Nou, s’ha afirmat de manera taxativa i abstracta l’absoluta relació entre els símbols d’un país i els valors que la comunitat que els reconeix com a propis aspira a mantenir. De manera concreta, s’ha afirmat que la Marxa Reial, la bandera roja i gualda i el rei Felip VI representen la democràcia emanada de la Constitució del 1978 i que, per tant, mereixen un plus de respecte, i si cal un de legalment establert per assegurar la seva absoluta inviolabilitat. No seré jo qui promogui o fomenti l’escarni de banderes, himnes o caps d’estat. El que m’estranya, però, és que ningú tingui en compte que els símbols representen coses més enllà de les que la comunitat que els assumit o adoptat és conscient. Que els símbols tenen passat i tenen història que poden encara avui despertar reaccions. 

La pel·lícula Invictus, dirigida per Clint Eastwood i basada en el llibre de John Carlin El factor humà, ofereix una bona lliçó sobre símbols, idees i història. La història és coneguda: El president Nelson Mandela, amb la seva enginyosa i extraordinària capacitat política, usà la victòria de la selecció nacional de rugbi a la Copa del Món de 1995, com a símbol de reconciliació entre blancs i negres en la Sud Àfrica de l’immediat post-apartheid. La pel·lícula, que segueix en paral·lel els esforços polítics del líder sud-africà i la repercussió dels esdeveniments al vestuari dels Springboks, té diverses escenes que mostren aquesta permanència de la història en els símbols i les reaccions a les idees que s’hi associen.

Per exemple, just a l’inici del film s’observa un grup de sud-africans negres celebrant la derrota del “seu” equip davant d’Anglaterra i, alhora, una reunió del Congrés Nacional Africà on es discuteix la supressió de l’equip. Com s’explica, la selecció nacional havia estat un símbol de l’opressió blanca, i per a la població negra se la considerava una ofensa. Com ens mostren tant la pel·lícula com el llibre, la conversió d’aquest símbol connotat pel racisme en un d’esperança i reconciliació no va ser un trajecte fàcil, inclús pel propi equip de rugbi, que va passar per l’experiència d’aprendre’s i a convertir en una mena de motivació musical l’himne tradicional dels negres “Nkosi Sikelel' iAfrika”, considerat pels blancs –i la major part de l’equip ho era– un cant subversiu i avui part integrant de l’himne nacional sud-africà juntament amb el cant tradicional afrikaaner “Die Stem van Suid-Afrika”.

Per tant, les reaccions que avui puguin despertar la bandera i l’himne espanyols, de més que centenària història, però també les oficials de les dues dictadures que ha patit el país al segle XX, són comprensibles si tenim en compte que, a diferència del cas sud-africà, aquests no han passat per cap procés de debat, discussió o reformulació, i que els símbols d’altres períodes històrics (i de les idees que ells representen) no gaudeixen cap mena de legitimitat ni reconeixement.

15 de juny 2015

La por i la responsabilitat (Publicat a Valors)

Fa molts anys, no recordo quants, a la cavalcada dels Reis a Mataró van desaparèixer les torxes de foc que acompanyaven el seguici de Ses Majestats i van fer acte de presència una mena de torxes elèctriques que no tenien res a veure amb la tradició dels monarques d’Orient. La meva curiositat innata davant del que estava veient em va fer interrogar la gent que estava en contacte amb els patges reials i que sabia què si ho coïa. Em van assegurar que les tradicionals torxes de foc eren un perill absolut i que havien hagut de ser retirades per temor a que fossin l’origen d’algun accident imprevist. Fos com fos, aquella alarma es va fondre i les torxes van tornar l’any següent amb els Reis. De les elèctriques ningú sap què en van fer els patges.

Els darrers anys, una veritable obsessió per la seguretat ha fet capgirar tota mena de festes, celebracions i diades que s’havien anat celebrant d’acord amb uns costums tradicionals, potser arriscats però mai del tot realment perillosos. Així, hem anat veient trasllats de localitzacions d’esdeveniments, normatives i cursos per formar part de comparses, l’ús de cascs i equipaments a les colles castelleres o la prohibició de l’entrada d’infants sense seient al Camp Nou. A vegades, aquest rigorisme ha tingut una petita contestació inicial, un breu qüestionament, però en general s’ha anat acceptant com una contingència dels nous temps. Casos lamentables com la mort de la jove castellera mataronina Mariona Galindo o la tragèdia de Madrid Arena han acabat justificant que la seguretat s’imposés davant el risc. Davant de qualsevol mena de risc.

De fet, quan vaig estudiar Dret a la Pompeu Fabra, l’assignatura dedicada a la responsabilitat civil ja havia mutat en un temari hipertrofiat, quan els meus antecessors potser només havien tingut una o dues classes sobre la matèria. La judicialització de la vida pública, la necessitat d’atribuir responsabilitats sempre i en tot moment, la impossibilitat d’assumir que existeix l’atzar davant el qual no s’hi pot fer res, la influència de la cultura jurídica americana o per l’esdevenidor d’una societat que pateix una autèntica aversió al risc, fins i tot al meravellós risc de viure, han acabat per canviar-nos l’entorn.

Però no s’hi val a badar: la responsabilitat individual, la llibertat d’escollir el nostre propi risc també quedarà afectada per aquest canvi d’una societat que anteposa qualsevol cosa a la possibilitat d’un perill. La por d’administracions i responsables polítics, socials i cívics a assumir la responsabilitat que implica la vida social no acabarà amb el risc zero, ni amb la seguretat absoluta, sinó que la croada de la seguretat abans haurà acabat amb moltes de les coses que avui ens semblen d’allò més segures i innocents que no pas s’imposarà allò que ens pot protegir individualment davant el perill, que no és sinó, com se sol dir, el menys comú dels sentits. És a dir, el sentit comú de cadascun de nosaltres.

14 de juny 2015

Teresa Forcades, entre el Cèsar i Déu (Publicat a l'Ara)

Diuen els Evangelis que els fariseus preguntaren a Jesús si calia pagar tribut als romans. Aquest, amb un denari a la mà, va demanar-los de qui era aquella efígie. “Del Cèsar”, respongueren uns interrogadors, a qui desconcertà dient-los: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El natzarè no caigué en el parany dels qui volien comprometre’l amb a la insubordinació contra Roma. Les paraules de Jesús es poden interpretar com una prefiguració de les relacions entre poder polític i poder religiós. Un vincle complex, fe i poder, que amb l’entrada en política de Teresa Forcades torna a l’actualitat.

Ja els primers segles del cristianisme estan marcats a Orient i a Occident per l’enfrontament entre el poder espiritual del papa com a vicari de Crist i el poder terrenal de l’emperador com a governant ungit per Déu. Amb el primer mil·lenni i l’eclosió medieval, el clergat esdevé poder feudal i peça política de primer ordre. Figures com l’abat Oliba gaudeixen d’influència decisiva, mentre reis i nobles funden ordes i monestirs i diversos sobirans ascendeixen als altars. A Catalunya, l’any 1359 el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles és escollit primer president d’una nova institució tributària anomenada Generalitat de Catalunya.

A cavall de l’Edat Mitjana i la Moderna, els eclesiàstics esdevindran homes de confiança d’uns monarques cada vegada més poderosos. El cardenal Cisneros, per exemple, tindrà un paper polític de primera magnitud com a regent de Castella. Però serà en ple segle XVII que Armand Jean du Plessis de Richelieu, conegut per la seva dignitat cardenalícia, arribarà a primer ministre de França, i transformarà la monarquia gal·la en l’estat centralitzat i absolutista per excel·lència, en una època de disputes religioses i enfrontaments pel control polític d’Europa. La seva mà dreta serà el caputxí Josep de París, conegut com l’Eminència Grisa, i el seu successor un altre cardenal, Giulio Mazarino. Amb el cardenal Richelieu hi tindrà tractes un canonge català, Pau Claris, que al capdavant de la Generalitat proclamarà la República Catalana sota protecció francesa l’any 1641.

Més d’un segle després, el baix clergat francès participarà en la conversió dels estats generals en l’Assemblea Nacional, a les albors de la Revolució Francesa, i Charles Maurice de Talleyrand protagonitzarà una meteòrica carrera d’eclesiàstic a gran diplomàtic i habilíssim polític. El segle XIX espanyol és ple de clergues polítics: a les Corts de Cadis, amb diputats com el mataroní Jaume Creus, i, més endavant, amb figures com el filòsof Jaume Balmes o el confessor Antoni Maria Claret, que gaudiran d’influència notable en el convuls regnat d’Isabel II. Durant la Restauració, l’arquebisbe de Barcelona José de Urquinaona destacarà per la seva defensa dels interessos industrials de Catalunya al Senat, fet que li valdrà una plaça al bell mig de Barcelona.

Capellans, frares, pastors i popes ortodoxos participaran en els esdeveniments més significatius del segle XX. A Rússia, el sacerdot Georgi Gapon encapçala la manifestació que acabarà en el Diumenge Sagnant de Sant Petersburg de 1905, l’obscur Rasputin es fa un lloc a la cort tsarista i l’exseminarista Ióssif Stalin esdevé un dels protagonistes de la Revolució Soviètica. Les Corts de la II República Espanyola, que proclamen la separació de l’Església i l’Estat, també tenen un sacerdot, el diputat republicà radical Luis López-Dóriga. Amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia, el capellà Josef Tiso esdevé primer ministre de l’Eslovàquia titella dels alemanys. En el nou món posterior a la guerra, l’arquebisbe Makàrios III és elegit democràtic l’any 1959 primer president del Xipre independent.

Els darrers anys ofereixen més exemples de religiosos polítics: Ernesto Cardenal, ministre de Cultura de Nicaragua; el brasiler Frei Betto, assessor de Lula da Silva; el bisbe Fernando Lugo, president del Paraguai, o el català Lluís Maria Xirinacs, senador a les Corts Constituents. Actualment, més enllà del poder terrenal del papa com a cap de l’estat del Vaticà i del bisbe de la Seu d’Urgell com a copríncep d’Andorra, el pastor evangèlic Joachim Gauck ostenta la presidència de la República Federal Alemanya. Si finalment la religiosa benedictina Teresa Forcades esdevé candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya no serà un cas únic de persona consagrada ostentant càrrecs polítics. L’única diferència amb els seus predecessors serà que, en aquest cas, es tractarà d’una dona, d’una monja; aquest sí, un cas fins ara sense precedents.

09 de juny 2015

L'armari de Lesbos (Publicat a l'Endavant)

En el primer article en aquesta revista, vaig parlar del desconcert masculí, fent especial èmfasi en deixar fora de les revolucions que han situat a l’home heterosexual en la desubicació, a les lesbianes. De la mateixa manera que defenso la teoria de l’home desconcertat, també fa temps que sostinc que la revolució lèsbica és una assignatura pendent a la societat contemporània. Sobretot perquè, a hores d’ara, una lesbiana ha de suportar dos prejudicis d’enorme magnitud: el masclisme i l’homofòbia. Un masclisme que sovint és present fins i tot en el món gai, que, trencant una hipotètica solidaritat entre col·lectius, prefereix deixar-se dur per la misogínia. Valgui aclarir que aquest article suposa una altra intromissió en un esbarzer delicat, d’enorme magnitud, del qual intentaré sortir-ne indemne gràcies a les idees preses a algunes amigues lesbianes.

Com dèiem, l’armari lèsbic és encara fortament tancat i barrat. Mentre va ser considerat una mena de joc que no posava res en qüestió o quedava dissimulat en una relació d’amistat entre dues dones que fins i tot vivien juntes, l’amor sàfic va ser tolerat en la intimitat. Quan no era així, se solia caracteritzar la lesbiana com un “homenot” de camisa de quadres i cabells curts. Una incompresa social que, en el fons, volia imitar, viure com i “ser” un home heterosexual, i que per tant, si es relacionava amb dones era per repetir els rols d’“home” i “dona” de la societat tradicional. En tot cas, és en el moment de la normalització pública que, sens cap mena de dubte, les lesbianes han quedat enrere en totes les revolucions. És quan s’han intentar esvair els antics clixés i la lesbiana ha volgut viure la seva sexualitat, quan ha qüestionat la vella mirada, que han començat a sorgir els problemes. Com dèiem, la lesbiana ha de fer front, alhora, al masclisme, pel fet de ser dona, i a l’homofòbia, per ser homosexual. La presència pública de lesbianes és, encara, absolutament minoritària en comparació amb la gai, per més que darrerament hagin acabat sortint de l’armari personatges tan rellevants com l’actriu Elena Anaya o la periodista Sandra Barneda.

Aquesta normalització lèsbica ideal també ha de fer front a nous obstacles del món contemporani. I aquí cal tornar al fenomen cultural contemporani de la pornografia. La indústria X ha generat una imatge lèsbica totalment errònia, que no fa sinó perpetuar el relat d’un lesbianisme fantasiós, adreçat a l’home que troba plaer amb l’observació o, fins i tot, la participació activa en una relació entre dues dones. Aquest fetitxisme del fals lesbianisme –que no vol dir que no existeixi una minoritària pornografia adreçada a dones i que tracta el tema lèsbic de la manera més real possible–, hereu de la condescendència i la morbositat victoriana, ha creat la percepció que la relació sàfica, sense la presència fàl·lica, encara que sigui simbòlica, no és completa, i que per tant, un home al mig del llit sempre serà ben rebut per acabar d’omplir el que calgui. Però, la lesbiana tampoc és lliure de la morbositat de la dona heterosexual, que duta pel desig d’experimentar allò prohibit, no s’està de fer anar de corcoll sentimentalment i sexual a la dona lesbiana que viu sense problemes la seva identitat. Només cal veure el segon capítol de Cites, la nova sèrie de TV3, per acabar-ho d’entendre.

Si en el darrer article clamavem per una nova masculinitat heterosexual, en aquest no ens podem estar de reclamar una autèntica revolució que permeti abatre l’armari, l’ostracisme, els tòpics i perjudicis que turmenten el món lèsbic. No penso pas que el mascle desconcertat, aquest ésser a la recerca del seu paper en el món de les relacions de gèneres i sexes, sigui ni hagi de ser en un futur un aliat de la lesbiana pre-revolucionària, per més que tots dos sentin atracció per les dones. Seria d’una puerilitat intel·lectualment insultant. Ara bé, per aconseguir aquest alliberament, potser caldria revisar la misàndria d’algunes lesbianes que no fa sinó perpetuar el tòpic de la lesbiana com una feminista castradora o una frustrada hetero que enfollida, acaba odiant els homes.

16 de maig 2015

Armènia: el primer genocidi (Publicat a Valors)

La pel·lícula Ararat, d’Atom Egoyan, representa l’intent d’un director de cinema d’origen armeni, Edward Saroyan –al qual dóna vida el també armeni Charles Aznavour–, de recrear el genocidi armeni. En concret, hi ha una escena que explica com cap altra el dolor d’aquell fet terrible: l’actor d’origen turc escollit per Saroyan per interpretar a un general otomà, pregunta al director si l’hi interessa la seva opinió sobre la història que explica el film i s’embolica en un intent de justificar les raons otomanes, fins que amb una amabilitat forçada Saroyan evita la discussió agraint-li el seu treball a la pel·lícula. És llavors quan el jove protagonista del film, també d’origen armeni, posa en qüestió aquesta resposta tan poc valenta del veterà cineasta, a la qual aquest respon, emocionat: “Saps què és el que continua causant tant de dolor? No és la gent que vam perdre, no és la terra. És saber que se’ns odiava tant. ¿Qui era aquella gent que ens odiava tant? ¿Com poden continuar negant el seu odi i així odiar-nos encara mes?”

Els historiadors estan d’acord en considerar l’armeni com el primer genocidi del segle XX. En plena Gran Guerra, el govern dels Joves Turcs –a les rengles del qual també s’enquadrava el pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk–, va acusar la població armènia, hereva d’un poble històric, cristiana, comercialment i intel·lectual florent, de simpaties amb l’enemic rus. L’excusa de la guerra va ser perfecta per dur a terme una política d’assassinats en massa, desplaçaments de població en marxes de la mort, conversions forçades i exili que tenia com a base l’odi a les poblacions no turques de l’imperi, iniciada a partir de l’arribada al poder dels Joves Turcs i de la qual també en patirien les conseqüències les poblacions assíries i gregues. Hi van morir més d’un milió i mig d’armenis.

L’any 1915 va començar el final de la diversitat nacional, religiosa, cultural ancestral d’Europa. Un final que s’estendria fins a la neteja ètnica a l’antiga Iugoslàvia als 90, amb la Xoà –del qual l’extermini armeni n’és un precedent expressat pel mateix Hitler– com a moment culminant. Turquia, hereva legal de l’imperi otomà i hereva intel·lectual de l’exèrcit que va dur a terme la matança, continua negant– el genocidi perpetrat en plena guerra, del qual sense justificar les morts se n’exculpa avui encara com a danys col·laterals del conflicte armat.

El 24 d’abril de 1915 és una data marcada amb dolor al cor de la diàspora armènia al món. El Diumenge Roig en que es va donar inici al genocidi amb la mort de la flor i la nata intel·lectual de la societat armènia. Enguany se’n compleixen 100 anys. Negar el genocidi armeni com fa la moderna Turquia d’Erdogan, amb l’airada resposta al papa Francesc d’aquests dies com a últim exemple, és, com diu el personatge de Saroyan a Ararat, continuar odiant.

17 d’abril 2015

L'home desconcertat (Publicat a Endavant)


Sóc conscient que entro, sense que ningú me n’obligui, en un esbarzer tan punxegut com pot ser el dels sexes, els rols i la representació cultura dels mateixos, però fa temps que em ronda pel cap una idea que m’agradaria desenvolupar. No debades, el final de l’exitosa sèrie Mad Men i l’estrena d’aquesta tribuna a L’Endavant, m’ofereixen una oportunitat immillorable. Fa temps que sostinc, i no sóc pas original, i així ho he sostingut en diverses sobretaules ben regades, que l’home heterosexual, després de la revolució sexual protagonitzada per les dones a mitjans del segle XX i, en les darreres dècades, pels gais, es troba en un estat de desconcert permanent, de qüestionament i de buidor cultural. La imatge de la masculinitat, si és que aquesta existeix, que li podien ensenyar els pares i els avis, ja no és vàlida i, per més metrosexuals, übersexuals i d’altres teories de la societat de consum que apareguin, sembla que encara està per definir una masculinitat del segle XXI, posterior i influïda per a la revolució femenina i gai. Per contra, el món gai –no és cas del món lèsbic, transsexual, bisexual, etc.- està definint-se i normalitzant-se amb un èxit sorprenent i és pel tros de marcar les pautes culturals i de consum de la societat moderna.

Un dels èxits de Mad Men és retratar amb precisió el final d’uns homes que encara no havien estat destronats. Uns homes a qui ningú qüestionava el seu comportament masclista i el seu domini sobre el món. Uns homes blancs, rics, del primer món, casats i amb fills que podien arribar a l’oficina, fumar-se una cigarreta, servir-se un whisky, arrambar la secretària, aparcar a la porta del bar, emborratxar-se en sortint de la feina, visitar el llit de l’amant i arribar a casa quan la dona i els fills ja dormien, amb la casa néta i recollida. El retrat, gens complaent dels homes americans dels 50 –el model de masculinitat per excel·lència– ofereix alhora, i paradoxalment, una oportunitat per a la melancolia. No és que ningú enyori aquella època, perquè no es pot enyorar el que pràcticament cap seguidor de la sèrie va poder viure, sinó que almenys es pot comprendre que en aquell moment l’home tenia un model, qüestionable, erroni, en crisi, abominable, del que volia dir aquesta masculinitat.

Un altre exemple de la trista masculinitat és, encara que sembli mentida, el reducte més aparentment masculí i heterosexual que existeix en la cultura: La pornografia. El porno, un dels més interessantíssims miralls on s’hi reflecteixen les fantasies eròtiques de la societat des dels inicis del gènere, està representant com cap altre exemple de la cultura de masses aquest procés de desconcert masculí. Els fal·lus no ens han d’impedir veure l’argument, que per més bromes que se’n facin és el que diferencia el cinema pornogràfic de la pura biologia. Sense argument, sense una representació, el porno no tindria cap mena d’interès. I és justament en les darreres representacions on s’observa aquest canvi dràstic. Els estudis sobre cerques demostren que el consumidor de pornografia busca de forma compulsiva i en primer lloc arguments relacionats amb l’autoritat femenina. És a dir, si els pioners del cinema pornogràfic ibèric –els barcelonins germans Baños, proveïdors de la reial casa- van dedicar les seves pel·lícules a les figures d’autoritat masculina de l’època: el capellà, el ministre, el jutge, etc., la situació ha canviat radicalment. Avui són representants de l’autoritat femenina –la metgessa, la professora, la policia, la política, la dona de l’edat de la mare, etc.– les que escometen un home desubicat que no té més remei que sotmetre’s als desitjos carnals de la seva parella ocasional. Així s’explica, per exemple, el fenomen total que han suposat per al cinema pornogràfic actrius que superen les edats i els estàndards físics, dramàtics o ètnics que tradicionalment caracteritzaven aquest submón cinematogràfic.

Aquest article no vol ser cap mena d’elegia d’un món on el que se n’ha dit l’heteropatriarcat marcava el cànon social. Evidentment, tant les dones com els homosexuals han de superar handicaps i fer front, encara avui, a la dura adversitat del masclisme o la intolerància que romanen arrapats a la nostra societat. No, no és tracta de voler tornar a l’home segur que el món girava al seu designi mentre es cordava i descordava la bragueta, omplia i buidava la copa i encenia i apagava la cigarreta que representen els homes de Madison Avenue. Tampoc es tracta de reivindicar els fornicadors atòmics del cinema X del segle passat. És tracta de posar sobre la taula l’invisible desconcert en que viu l’home heterosexual modern, el que ha gaudit de les revolucions dels altres grups, però que encara no sap què s’espera d’ell. Què serà quan sigui gran.

Pomés i l'hedonisme (Publicat a Valors)

“Però avui he vist el cel obert, Déu, que és bo i que sap el que sofert, m’ha deixat els seus consells en un aparador de can Castells, i m’he comprat el llibre “La fotografia és un art”. I abans d’un mes seré millor que en Pomés”. Diuen que Joan Manuel Serrat va composar “Conillet de vellut” com a venjança per un amor frustrat amb una model, i en aquesta bonica i divertida cançó en que s’hi barregen starlettes, fotògrafs, grans capçaleres de moda americanes no hi podia faltar el nom del polifacètic Leopoldo Pomés, fotògraf, poeta, publicista, gastrònom, restaurador i hedonista. Un dels grans hedonistes d’una cultura catalana sempre reticent a mostrar en públic els senzills plaers de la vida. Ara mateix es pot recórrer la trajectòria de Pomés en una exposició íntegrament dedicada a ell a la majestuosa Pedrera de Barcelona.

Bellesa, sofisticació, joie de vivre d’un temps que era políticament, culturalment i socialment gris, o almenys així havia de ser-ho oficialment. Aquest contrast és el que més ens atreu d’una figura genial com la de Pomés. A propòsit de l’hedonisme de l’artista precisament, Julià Guillamon escriu al catàleg de la mostra: “Leopoldo Pomés té una necessitat constant de comunicar-se: ha estat fotògraf, ha fet publicitat, ha dirigit pel·lícules i documentals, ha escrit poesia, contes i llibres de cuina, ha creat restaurants i ha concebut ambients per ser feliç i fer feliços els seus amics. Ha buscat el luxe en la senzillesa, la perfecció en els detalls, la voluptuositat en la satisfacció organitzada dels plaers de la vida. L’hedonisme de Pomés troba la seva màxima expressió en el menjar, que ho fa girar tot en dansa: consciència i desig, fantasia i memòria.

Des d’una columna que hereta espai d’una altra dedicada als plaers –“Plaers de ma vida”– no només hem de ressenyar sinó lloar l’actitud vital d’aquest home que ens ha ofert grans visions de plaer estètic, visual, artístic, poètic i gustatiu: Des de les fotografies d’esplèndides i bellíssimes models fins a retrats de la Barcelona de 1957, el modernisme o els seus amics, des dels inicis d’un autèntic Mad-Men del Cap i Casal fins a la invenció de les simpàtiques bombolles daurades dels spots nadalencs de Freixenet –els d’abans, els bons–, des de la Tortillería Flash-Flash i il Giardinetto fins a les lliçons sobre el pa amb tomàquet. En una societat, com dèiem, sempre reticent a la impúdica mostra del plaer i la festiva vida mundana, Pomés emergeix alhora com a contrapunt i amable provocació.

“En la vida no he fet altra cosa que mirar, comunicar i menjar de gust sempre que he pogut” confessa el mateix Leopoldo Pomés. “Quan cuines s’hi afegeix un desig entranyable, directe i immediat de satisfer i agradar”. Qui és pot enfadar si en honor dels antics plaers de capçalera, recomanem unes quantes dosis d’aquesta actitud entre desmenjada i epicúria, escèptica i elegant, hedonista al capdavall, a les nostres vides, amb una gens dissimulada enveja?

09 d’abril 2015

Esperant els bàrbars? (Publicat a l'Ara)

La detenció de diversos islamistes radicals que conformarien una cèl·lula jihadista, per part dels Mossos d’Esquadra en diverses poblacions de Catalunya, ens ha fet inquietantment properes les imatges d’una barbàrie coneguda: pires de llibres cremant, biblioteques arrasades, estàtues destrossades a cop de mall, universitats clausurades, ciutats i pobles on s’ha establert un règim del terror, morts indiscriminades de kurds i xiïtes o el genocidi de les comunitats iazidites i dels cristians caldeus i assiris, poblacions mil·lenàries de l’Orient. La proximitat esdevé esgarrifança si recordem la massacre d’estudiants -la generació del futur d’un país que lluita per tenir, justament, aquest futur- a Kènia, la sang dels pescadors coptes vessada a la riba líbia de la Mediterrània. Bàrbars, paradoxalment congriats a les terres on van veure la llum les primeres civilitzacions, que propaguen la mort arreu.

I és que l’extrema violència practicada en nom d’una idea totalitària, la destrucció provocada al seu pas, el desig d’esborrar qualsevol rastre del passat i intentar acabar amb la història reescrivint-la a còpia d’explosions ja ha tingut repercussions ben a prop nostre, tant al bell mig de París com a l’extraordinari Museu del Bardo, testimoni de la Mediterrània a l’occidentalitzada Tunis. Com cap altre dels perills que assoten el món, l’autoanomenat Estat Islàmic és la idea de barbàrie en ple segle XXI.

Aquests bàrbars ja no es basen en cèl·lules independents i franquiciades sinó que han aconseguit un domini territorial sobre el qual han bastit un estat propi regit pel terror, que amenaça d’estendre’s per tota la regió i capgirar un sempre trontollant i fràgil mapa del Pròxim Orient, traçat encara no fa 100 anys. No debades una de les primeres decisions de l’autoanomenat Estat Islàmic va ser considerar derogats l’acord Sykes-Picot i el Tractat de Sèvres -pels quals les potències aliades van repartir-se la influència a la regió desmembrant el derrotat Imperi Otomà i creant els moderns estats de Síria, el Líban i l’Iraq- i establir-hi un “califat”, més de noranta anys després del destronament de l’últim califa otomà. El poble kurd, tot i ser considerat als tractats subscrits per les potències vencedores de la Gran Guerra, continua sense reconeixement i amb un territori repartit entre quatre estats diferents, com un tema per resoldre. Justament avui els homes i les dones kurds, en un exemple de democràcia i llibertat, són a l’avantguarda contra els bàrbars.

Uns bàrbars del segle XXI que, de la mateixa manera que ens horroritzen, són capaços de seduir milers de joves europeus, bé d’origen musulmà, bé conversos a una forma de fe radicalitzada i enfollida, com sembla que és el cas d’alguns dels detinguts. D’aquesta manera, joves sense horitzons ni futur de Barcelona, Brussel·les o Londres, a través de la modernitat de les xarxes socials, dels vídeos virals i la retòrica islàmica distribuïda arreu a través d’internet, queden atrapats en l’ordit de la barbàrie fins a embarcar-se en un viatge que pot acabar empunyant un ganivet o rebentat per un míssil.

I, entretant, el món occidental resta aparentment catatònic i impotent davant d’uns bàrbars que han crescut a redós dels jocs de mans de la geopolítica de la post Guerra Freda, i que amenacen d’expandir-se més enllà de la regió, cap a l’Àfrica, l’Extrem Orient i els glacis d’una Europa a la qual ja han atacat el cor. Com al memorable poema de Konstandinos P. Kavafis Esperant els bàrbars, Occident sembla esperar els bàrbars com els esperava aquella Roma de Ròmul Augústul. Un imperi fracassat, en decadència, descregut i desmenjat, incapaç de fer front a res ni a fer altra cosa que paròdia de l’antiga glòria que l’havia portat a dominar, amb la seva genialitat política i militar i la seva refinada civilització, tot el món conegut.

Més enllà de l’esglai, la por i l’impacte, el món occidental ha de reaccionar definitivament davant la barbàrie, aquí i allà, d’una manera clara i gens tímida. Amb una nova geopolítica que anteposi l’aliança amb els enemics de la barbàrie i no amb aquells que proveeixen d’armes o donen sortida i finançament al petroli dels bàrbars, amb una defensa de les minories amenaçades, especialment dels cristians, i amb una profunda reflexió sobre els seus valors, amenaces i reptes com a civilització diversa i en contacte amb el món musulmà. Si no, vençuts pel derrotisme, només ens quedarà exclamar, com als darrers versos del poema de Kavafis: “¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”.

25 de març 2015

No fer broma (Publicat a Valors)

Arran de l’atac criminal contra el setmanari Charlie Hebdo, s’ha debatut amb profusió sobre els límits de l’humor. Sobre si podem fer broma de tot. Sobre si és legítim fer broma de tot. Commoguts per la mort dels dibuixants, redactors i col·laboradors de l’hebdomadari satíric francès, vam entonar el Je suis Charlie com un clam per una llibertat d’expressió que incloïa la provocació, l’ofensa, la radicalitat en la sàtira, la ironia i la paròdia. A redós de les jornades franceses vam consensuar que un dels pilars de la nostra societat era la possibilitat de fer broma de tot i sobre tot.

És curiós que fos així quan des dels anys noranta s’ha anat trascolant en les nostres societats occidentals la paranoia del políticament correcte, hereva de la onada puritanista que va desfermar-se als Estats Units després de les disbauxades dècades anteriors. En aquest sentit, l’humorisme de traç gruixut dels nostres avis, que tenia entre les seves “víctimes” preferides les dones, els homosexuals, els invàlids i els estrangers –qui no recorda aquells acudits xovinistes, d’un anglès, un francès i un espanyol?– ha quedat sense sentit davant dels valors actuals o sepultat pel pas del temps.

A casa nostra, la persecució policial i judicial de determinades formes de la sàtira poc amable amb determinats símbols constitucionals no s’ha aturat. Només cal recordar que l’actor Pepe Rubianes va morir encausat per les seves declaracions sobre la “unidad de España” que Jaïr Domínguez va ser denunciat per la parodia d’uns trets amb una pistola de joguina sobre un cartró amb la faç del rei d’Espanya. La darrera mostra d’aquesta contradicció entre una societat que, arran de la mort dels homes i dones de Charlie en defensa de la llibertat enfront de la violència dels bàrbars ofesos, ha sacralitzat l’humor en totes les seves expressions i la vella temptació de perseguir tot el que ens disgusta l’hem trobada en el darrer carnestoltes, dia de l’humor, la burla i l’ofensa per excel·lència. Ja fos per la colla de Mataró que es feia ressò amb les seves disfresses –sobre les que podem discutir oportunitats i moments, si convé– de la polèmica sobre Ciutat Morta o per les comparses paròdiques del tradicional carnaval de Solsona, l’esperit de Je suis Charlie ha durat el que ha durat. I només cal veure un número a l’atzar del setmanari satíric francès per veure que encara som a anys llum de la seva mossegada sense miraments.

Personalment, i davant d’un món virtual, el de les xarxes socials, que premia i accelera l’humorisme, la facècia, la conyeta tan nostrada i la paròdia sobre qualsevol altra cosa davant de personatges, vivències, anècdotes, ja fa temps que he decidit que sobre les coses que ja són de per riure en elles mateixes no paga la pena afegir-hi res més. Si del que es tracta és de fer broma, hem de fer-la des de la intel·ligència. Ja des dels nostres ancestres grecs, la millor ironia sempre és un destil·lat de la saviesa.

16 de febrer 2015

La vida i la dada (Publicat a Valors)

Hem estat capaços de descodificar el misteri de la creació en unes quantes fórmules matemàtiques, de resumir la història del món en unes quantes dades estadístiques i comprimir centenars d’anys d’avenços en un xip, un ona o un bit. Portem a la butxaca, a la maleta o la bossa, dispositius que condensen en ells sols, les grans descobertes dels dos darrers segles, del telèfon a la ràdio, de l’electricitat a Internet. Hem aconseguit aïllar la vida de tot tipus de misteri, de tot tipus d’humanitat. 

En el camp de la Història, vam passar d’un relat basat en grans personalitats, efemèrides i batalles per a recordar de memòria a un acumulació de taules sobre el preu del blat, de xifres sobre habitants i territoris i de causes socio-econòmiques de les guerres. Ni una ni altra escola van saber explicar-nos de forma convenient l’essència del moment pretèrit. El pensament íntim dels nostres besavis, les pors, les alegries, els sentiments i les tragèdies. Quantes decisions que sovint hem intentat entendre a través de la lògica de la causa-efecte, no són més aviat fruït de l’error, de l'equívoc, de la mentida, de la traïció, de l’odi, l’enveja o l’amor? I l’atzar, quin pes ha tingut l’atzar en la gran Història del món? L’escriptor austríac Stefan Zweig va seleccionar uns quants d’aquests episodis humans amb una transcendència total durant segles pel seu clàssic “Moments estel·lars de la Humanitat”.

Derivat d’aquesta dimensió humana de la Història, és la biografia, un gènere literari que ha sobreviscut, en diferents etapes de brillantor i ostracisme, a modes i booms, però que no sempre ha tingut una total acceptació acadèmica i científica en l’estudi del passat, que li podia atorgar prestigi i interès. En el moment d’encarar-nos amb la vida d’un personatge també hem intentat, amb la precisió del neurocirurgià, del jutge o del psicoanalista descompondre cadascun dels comportaments humans en idees fixes. Hem intentat establir un patró que ens servís per, o bé explicar tota una llarga vida com la història d’un destí o bé considerar aquesta com a exclusivament com a absolutament predeterminada per un entorn inapel·lable i rotund. En aquest procés, hem desprestigiat l’anècdota quotidiana com a detritus de la recerca biogràfica, misèria de la vora del foc sense valor probatori.

 La vida real, viscuda i sobreviscuda, el record i la memòria, però, ben sovint es revolten i reivindiquen com a paràmetre també vàlids per a l’estudi i la descoberta, davant la fredor de la dada objectiva i l’anàlisi estadístic Cada vegada sembla més real aquella màxima d’Eugeni d’Ors –a qui ja hem fet aparèixer més d’una vegada en aquestes pàgines–, tantes vegades repetida, segons la qual és de l’anècdota de la que n’hem de fer categoria. Quantes vegades una petita història, aparent insignificant, no ens ha ajudat a desenterenyinar tot un episodi o una vida, que ni percentatges, taules, patrons i estructures en ajudaven a aclarir?

27 de gener 2015

El nom propi de l'horror (publicat a l'ARA)


Des de l’arribada de les tropes soviètiques aquell glaçat 27 de gener d’ara fa 70 anys, Auschwitz és el nom propi de l’horror. En arribar al camp, la 332a Divisió de Fusellers de l’Exèrcit Roig només hi va trobar 7.500 supervivents del més d’un milió i mig de deportats -la gran majoria jueus, però també gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà i presoners russos i polonesos- que hi havien estat conduïts. Un 90% havien mort i una part dels supervivents encara marxaven cap a la mort, en travesses de centenars de quilòmetres. Juntament amb les ombres del que en algun moment havien estat homes i dones lliures, els soldats russos van trobar centenars de milers de vestits d’homes, una xifra similar de roba de dona i tones de cabell humà. Era tot el que en quedava. Majdanek, als afores de Lublin, a Polònia, va ser el primer camp de la mort alliberat per les tropes aliades, però la magnitud del complex del terror que conformaven el primer camp d’Auschwitz, Auschwitz-Birkenau i el tercer Auschwitz en construcció, la monstruosa xifra d’un milió de morts, els espantosos experiments científics del doctor Mengele, la sinistra personalitat del comandant Rudolf Höss -industrialitzador de la mort amb vila familiar al costat de la feina- o el macabre “ Arbeit macht frei ” (el treball us farà lliures) de l’entrada del reixat, han convertit Auschwitz en símbol, testimoni, definició i substantiu de l’Holocaust.

Entre el milió de jueus europeus morts al camp de la mort polonès, s’hi compten els avis, oncles i cosins de Dory Sontheimer, una catalana d’origen judeoalemany, nascuda l’any 1946. Sontheimer ha viscut bona part de la seva vida ignorant les seves arrels i el passat de la seva família. Els seus pares, el Kurt i la Rosl, van trobar en la Barcelona republicana el millor lloc per començar una nova vida fugint de les primeres persecucions contra els jueus a Alemanya. Una Barcelona feta a la mida de la jove i cosmopolita Dorel, germana del Kurt, morta en un odiós bombardeig italià sobre Tel Aviv, on havia emigrat amb l’esclat de la nostra guerra. Impotents i trasbalsats per no haver pogut salvar la seva família de l’extermini, en l’espessor del silenci franquista el Kurt i la Rosl es van construir una nova identitat. La Dory ha pogut reconstruir el passat familiar gràcies a la minuciosa documentació aplegada pels seus pares, descoberta en buidar la casa familiar. De la troballa n’ha sortit un llibre, Les set caixes (Circe, en castellà, Angle Editorial en català), que posa sobre la taula la proximitat de la Shoah en un país acostumat a veure l’extermini jueu com un fet llunyà i aliè, habituat a utilitzar el nazisme amb una banalitat insultant.

Auschwitz, nom propi de l’horror, on va patir Anna Frank i d’on van tornar Primo Levi, Elie Wiesel, Simone Veil i Imre Kértesz. Precisament, el Nobel hongarès, al final del seu Sense destí -hem d’estar agraïts a l’editor Jaume Vallcorba per la publicació d’aquest llibre-, escriu unes pertorbadores paraules a propòsit del record i la supervivència als camps: “Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels horrors, però potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”.

I és que el record de l’Holocaust, 70 anys després de l’alliberament d’Auschwitz, ens pot semblar un tema ben resolt. La incomoditat que van trobar els supervivents tot just tornats a la vida a l’hora d’explicar el que havien viscut s’ha esvaït. Hem escrit sense parar després d’Auschwitz, sobre Auschwitz i tots els altres camps de la mort. Les imatges gravades per les tropes russes i americanes, de tan vistes i repetides, ja no provoquen aquell desfici que va fer que fossin emmagatzemades i només utilitzades com a proves de càrrec en els judicis contra els jerarques nazis. Però, amb la mort dels supervivents, que poden oferir un testimoni viu de l’extermini, els camps nazis corren el perill de convertir-se en dades i dates als manuals d’història, com la batalla de Marengo o l’arribada de Colom a les Índies.

Justament un any abans de morir, l’escriptor Jorge Semprún va visitar el camp de Buchenwald, d’on va sobreviure. L’autor d’ El llarg viatge reflexionava sobre quin record en quedaria, de tot allò, i responia: “Quan tots els testimonis -deportats i resistents- hagin desaparegut, aviat, d’aquí uns anys, romandrà encara una memòria viva, personal, de l’experiència dels camps de concentració, una memòria que ens sobreviurà, que és la memòria jueva”. Amén.

16 de gener 2015

Diplomàcia amb sotana (Publicat a Valors)

Una de les notícies més destacades d’aquest 2014 que acabem de deixar enrere és la represa de les relacions diplomàtiques entre els Estats Units d’Amèrica i Cuba, considerada per molts com la darrera frontera de la guerra freda, si exceptuem l’excèntrica i opaca Corea del Nord, també d’actualitat gràcies al cinema. En la històrica reconciliació entre cubans i nord-americans, segons han assenyalat tant Barack Obama com Raúl Castro hi ha tingut un paper clau el papa Francesc, una de les primeres i més influents personalitats mundials dins i fora dels murs del Vaticà, des de la seva elecció pel col·legi cardenalici el 2013.


No és gens estrany que el primer Papa americà s’involucri en la resolució d’un dels conflictes més longeus del continent, iniciat amb la revolució liderada pels germans Castro fa més de 50 anys i amb episodis com l’intent fallit d’invasió de Bahía de Cochinos per part de la CIA i elements anti-castristes exiliats, ja que a la crisi dels míssils, que suposà un dels incidents diplomàtics més intensos entre els EUA i la URSS en els anys més difícils de l’enfrontament entre blocs, un antecessor de Francesc, Joan XXIII, ja va jugar un paper cabdal entre bambolines. Alhora, un altre Sant Pare, Joan Pau II va ser el primer cap de l’Església Catòlica –una institució fonamental en la història passada, present i futura de Cuba– a visitar l’illa caribenya l’any 1998, afirmant que Cuba s’havia d’obrir al món i el món a Cuba i essent rebut pel cap d’estat cubà, Fidel Castro. Més darrerament, l’antecessor immediat de Jorge Mario Bergoglio, Benet XVI també va visitar l’Havana.

Però, a més, la mil·lenària diplomàcia soft vaticana ha estat una de les claus de l’èxit de l’operació. Com afirma el tinent alemany amb greus remordiments de consciència de la polèmica pel·lícula de Costa-Gravas “Amén”, l’Església té una xarxa d’espionatge formada per bisbats, parròquies, capellans i frares des de fa segles. És escandalós parlar d’espionatge, però sí que és cert que la Santa Seu està connectada arreu del món a través dels llaços de més pròxima o més llunyana jerarquia que vinculen qualsevol petita comunitat catòlica del món amb Roma, nunciatures a banda, fet que permet que la informació circuli de manera discretíssima i informal, per canals greixats per la tradició, a més d’un potentíssim cos diplomàtic que funciona des dels albors del papat.

Així doncs, la decisiva participació com a mitjancer internacional del papa Francesc i el seu segon, el secretari d’estat Pietro Parolin, no només és fruït de la vocació d’actor universal del nou pontífex argentí, sinó també de l’existència d’una autèntica i potent diplomàcia amb sotana, repartida arreu del món . Si l’èxit a Cuba ha estat una sorpresa per tothom –el secretisme, tan menystingut en aquesta època que té com a paraula màgia la transparència, s’ha demostrat clau–, quins altres conflictes no deuen esperar un cop de mà de la saviesa i paciència romanes?