27 de gener 2015

El nom propi de l'horror (publicat a l'ARA)


Des de l’arribada de les tropes soviètiques aquell glaçat 27 de gener d’ara fa 70 anys, Auschwitz és el nom propi de l’horror. En arribar al camp, la 332a Divisió de Fusellers de l’Exèrcit Roig només hi va trobar 7.500 supervivents del més d’un milió i mig de deportats -la gran majoria jueus, però també gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà i presoners russos i polonesos- que hi havien estat conduïts. Un 90% havien mort i una part dels supervivents encara marxaven cap a la mort, en travesses de centenars de quilòmetres. Juntament amb les ombres del que en algun moment havien estat homes i dones lliures, els soldats russos van trobar centenars de milers de vestits d’homes, una xifra similar de roba de dona i tones de cabell humà. Era tot el que en quedava. Majdanek, als afores de Lublin, a Polònia, va ser el primer camp de la mort alliberat per les tropes aliades, però la magnitud del complex del terror que conformaven el primer camp d’Auschwitz, Auschwitz-Birkenau i el tercer Auschwitz en construcció, la monstruosa xifra d’un milió de morts, els espantosos experiments científics del doctor Mengele, la sinistra personalitat del comandant Rudolf Höss -industrialitzador de la mort amb vila familiar al costat de la feina- o el macabre “ Arbeit macht frei ” (el treball us farà lliures) de l’entrada del reixat, han convertit Auschwitz en símbol, testimoni, definició i substantiu de l’Holocaust.

Entre el milió de jueus europeus morts al camp de la mort polonès, s’hi compten els avis, oncles i cosins de Dory Sontheimer, una catalana d’origen judeoalemany, nascuda l’any 1946. Sontheimer ha viscut bona part de la seva vida ignorant les seves arrels i el passat de la seva família. Els seus pares, el Kurt i la Rosl, van trobar en la Barcelona republicana el millor lloc per començar una nova vida fugint de les primeres persecucions contra els jueus a Alemanya. Una Barcelona feta a la mida de la jove i cosmopolita Dorel, germana del Kurt, morta en un odiós bombardeig italià sobre Tel Aviv, on havia emigrat amb l’esclat de la nostra guerra. Impotents i trasbalsats per no haver pogut salvar la seva família de l’extermini, en l’espessor del silenci franquista el Kurt i la Rosl es van construir una nova identitat. La Dory ha pogut reconstruir el passat familiar gràcies a la minuciosa documentació aplegada pels seus pares, descoberta en buidar la casa familiar. De la troballa n’ha sortit un llibre, Les set caixes (Circe, en castellà, Angle Editorial en català), que posa sobre la taula la proximitat de la Shoah en un país acostumat a veure l’extermini jueu com un fet llunyà i aliè, habituat a utilitzar el nazisme amb una banalitat insultant.

Auschwitz, nom propi de l’horror, on va patir Anna Frank i d’on van tornar Primo Levi, Elie Wiesel, Simone Veil i Imre Kértesz. Precisament, el Nobel hongarès, al final del seu Sense destí -hem d’estar agraïts a l’editor Jaume Vallcorba per la publicació d’aquest llibre-, escriu unes pertorbadores paraules a propòsit del record i la supervivència als camps: “Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels horrors, però potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”.

I és que el record de l’Holocaust, 70 anys després de l’alliberament d’Auschwitz, ens pot semblar un tema ben resolt. La incomoditat que van trobar els supervivents tot just tornats a la vida a l’hora d’explicar el que havien viscut s’ha esvaït. Hem escrit sense parar després d’Auschwitz, sobre Auschwitz i tots els altres camps de la mort. Les imatges gravades per les tropes russes i americanes, de tan vistes i repetides, ja no provoquen aquell desfici que va fer que fossin emmagatzemades i només utilitzades com a proves de càrrec en els judicis contra els jerarques nazis. Però, amb la mort dels supervivents, que poden oferir un testimoni viu de l’extermini, els camps nazis corren el perill de convertir-se en dades i dates als manuals d’història, com la batalla de Marengo o l’arribada de Colom a les Índies.

Justament un any abans de morir, l’escriptor Jorge Semprún va visitar el camp de Buchenwald, d’on va sobreviure. L’autor d’ El llarg viatge reflexionava sobre quin record en quedaria, de tot allò, i responia: “Quan tots els testimonis -deportats i resistents- hagin desaparegut, aviat, d’aquí uns anys, romandrà encara una memòria viva, personal, de l’experiència dels camps de concentració, una memòria que ens sobreviurà, que és la memòria jueva”. Amén.

16 de gener 2015

Diplomàcia amb sotana (Publicat a Valors)

Una de les notícies més destacades d’aquest 2014 que acabem de deixar enrere és la represa de les relacions diplomàtiques entre els Estats Units d’Amèrica i Cuba, considerada per molts com la darrera frontera de la guerra freda, si exceptuem l’excèntrica i opaca Corea del Nord, també d’actualitat gràcies al cinema. En la històrica reconciliació entre cubans i nord-americans, segons han assenyalat tant Barack Obama com Raúl Castro hi ha tingut un paper clau el papa Francesc, una de les primeres i més influents personalitats mundials dins i fora dels murs del Vaticà, des de la seva elecció pel col·legi cardenalici el 2013.


No és gens estrany que el primer Papa americà s’involucri en la resolució d’un dels conflictes més longeus del continent, iniciat amb la revolució liderada pels germans Castro fa més de 50 anys i amb episodis com l’intent fallit d’invasió de Bahía de Cochinos per part de la CIA i elements anti-castristes exiliats, ja que a la crisi dels míssils, que suposà un dels incidents diplomàtics més intensos entre els EUA i la URSS en els anys més difícils de l’enfrontament entre blocs, un antecessor de Francesc, Joan XXIII, ja va jugar un paper cabdal entre bambolines. Alhora, un altre Sant Pare, Joan Pau II va ser el primer cap de l’Església Catòlica –una institució fonamental en la història passada, present i futura de Cuba– a visitar l’illa caribenya l’any 1998, afirmant que Cuba s’havia d’obrir al món i el món a Cuba i essent rebut pel cap d’estat cubà, Fidel Castro. Més darrerament, l’antecessor immediat de Jorge Mario Bergoglio, Benet XVI també va visitar l’Havana.

Però, a més, la mil·lenària diplomàcia soft vaticana ha estat una de les claus de l’èxit de l’operació. Com afirma el tinent alemany amb greus remordiments de consciència de la polèmica pel·lícula de Costa-Gravas “Amén”, l’Església té una xarxa d’espionatge formada per bisbats, parròquies, capellans i frares des de fa segles. És escandalós parlar d’espionatge, però sí que és cert que la Santa Seu està connectada arreu del món a través dels llaços de més pròxima o més llunyana jerarquia que vinculen qualsevol petita comunitat catòlica del món amb Roma, nunciatures a banda, fet que permet que la informació circuli de manera discretíssima i informal, per canals greixats per la tradició, a més d’un potentíssim cos diplomàtic que funciona des dels albors del papat.

Així doncs, la decisiva participació com a mitjancer internacional del papa Francesc i el seu segon, el secretari d’estat Pietro Parolin, no només és fruït de la vocació d’actor universal del nou pontífex argentí, sinó també de l’existència d’una autèntica i potent diplomàcia amb sotana, repartida arreu del món . Si l’èxit a Cuba ha estat una sorpresa per tothom –el secretisme, tan menystingut en aquesta època que té com a paraula màgia la transparència, s’ha demostrat clau–, quins altres conflictes no deuen esperar un cop de mà de la saviesa i paciència romanes?