16 de febrer 2015

La vida i la dada (Publicat a Valors)

Hem estat capaços de descodificar el misteri de la creació en unes quantes fórmules matemàtiques, de resumir la història del món en unes quantes dades estadístiques i comprimir centenars d’anys d’avenços en un xip, un ona o un bit. Portem a la butxaca, a la maleta o la bossa, dispositius que condensen en ells sols, les grans descobertes dels dos darrers segles, del telèfon a la ràdio, de l’electricitat a Internet. Hem aconseguit aïllar la vida de tot tipus de misteri, de tot tipus d’humanitat. 

En el camp de la Història, vam passar d’un relat basat en grans personalitats, efemèrides i batalles per a recordar de memòria a un acumulació de taules sobre el preu del blat, de xifres sobre habitants i territoris i de causes socio-econòmiques de les guerres. Ni una ni altra escola van saber explicar-nos de forma convenient l’essència del moment pretèrit. El pensament íntim dels nostres besavis, les pors, les alegries, els sentiments i les tragèdies. Quantes decisions que sovint hem intentat entendre a través de la lògica de la causa-efecte, no són més aviat fruït de l’error, de l'equívoc, de la mentida, de la traïció, de l’odi, l’enveja o l’amor? I l’atzar, quin pes ha tingut l’atzar en la gran Història del món? L’escriptor austríac Stefan Zweig va seleccionar uns quants d’aquests episodis humans amb una transcendència total durant segles pel seu clàssic “Moments estel·lars de la Humanitat”.

Derivat d’aquesta dimensió humana de la Història, és la biografia, un gènere literari que ha sobreviscut, en diferents etapes de brillantor i ostracisme, a modes i booms, però que no sempre ha tingut una total acceptació acadèmica i científica en l’estudi del passat, que li podia atorgar prestigi i interès. En el moment d’encarar-nos amb la vida d’un personatge també hem intentat, amb la precisió del neurocirurgià, del jutge o del psicoanalista descompondre cadascun dels comportaments humans en idees fixes. Hem intentat establir un patró que ens servís per, o bé explicar tota una llarga vida com la història d’un destí o bé considerar aquesta com a exclusivament com a absolutament predeterminada per un entorn inapel·lable i rotund. En aquest procés, hem desprestigiat l’anècdota quotidiana com a detritus de la recerca biogràfica, misèria de la vora del foc sense valor probatori.

 La vida real, viscuda i sobreviscuda, el record i la memòria, però, ben sovint es revolten i reivindiquen com a paràmetre també vàlids per a l’estudi i la descoberta, davant la fredor de la dada objectiva i l’anàlisi estadístic Cada vegada sembla més real aquella màxima d’Eugeni d’Ors –a qui ja hem fet aparèixer més d’una vegada en aquestes pàgines–, tantes vegades repetida, segons la qual és de l’anècdota de la que n’hem de fer categoria. Quantes vegades una petita història, aparent insignificant, no ens ha ajudat a desenterenyinar tot un episodi o una vida, que ni percentatges, taules, patrons i estructures en ajudaven a aclarir?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada