17 d’abril 2015

L'home desconcertat (Publicat a Endavant)


Sóc conscient que entro, sense que ningú me n’obligui, en un esbarzer tan punxegut com pot ser el dels sexes, els rols i la representació cultura dels mateixos, però fa temps que em ronda pel cap una idea que m’agradaria desenvolupar. No debades, el final de l’exitosa sèrie Mad Men i l’estrena d’aquesta tribuna a L’Endavant, m’ofereixen una oportunitat immillorable. Fa temps que sostinc, i no sóc pas original, i així ho he sostingut en diverses sobretaules ben regades, que l’home heterosexual, després de la revolució sexual protagonitzada per les dones a mitjans del segle XX i, en les darreres dècades, pels gais, es troba en un estat de desconcert permanent, de qüestionament i de buidor cultural. La imatge de la masculinitat, si és que aquesta existeix, que li podien ensenyar els pares i els avis, ja no és vàlida i, per més metrosexuals, übersexuals i d’altres teories de la societat de consum que apareguin, sembla que encara està per definir una masculinitat del segle XXI, posterior i influïda per a la revolució femenina i gai. Per contra, el món gai –no és cas del món lèsbic, transsexual, bisexual, etc.- està definint-se i normalitzant-se amb un èxit sorprenent i és pel tros de marcar les pautes culturals i de consum de la societat moderna.

Un dels èxits de Mad Men és retratar amb precisió el final d’uns homes que encara no havien estat destronats. Uns homes a qui ningú qüestionava el seu comportament masclista i el seu domini sobre el món. Uns homes blancs, rics, del primer món, casats i amb fills que podien arribar a l’oficina, fumar-se una cigarreta, servir-se un whisky, arrambar la secretària, aparcar a la porta del bar, emborratxar-se en sortint de la feina, visitar el llit de l’amant i arribar a casa quan la dona i els fills ja dormien, amb la casa néta i recollida. El retrat, gens complaent dels homes americans dels 50 –el model de masculinitat per excel·lència– ofereix alhora, i paradoxalment, una oportunitat per a la melancolia. No és que ningú enyori aquella època, perquè no es pot enyorar el que pràcticament cap seguidor de la sèrie va poder viure, sinó que almenys es pot comprendre que en aquell moment l’home tenia un model, qüestionable, erroni, en crisi, abominable, del que volia dir aquesta masculinitat.

Un altre exemple de la trista masculinitat és, encara que sembli mentida, el reducte més aparentment masculí i heterosexual que existeix en la cultura: La pornografia. El porno, un dels més interessantíssims miralls on s’hi reflecteixen les fantasies eròtiques de la societat des dels inicis del gènere, està representant com cap altre exemple de la cultura de masses aquest procés de desconcert masculí. Els fal·lus no ens han d’impedir veure l’argument, que per més bromes que se’n facin és el que diferencia el cinema pornogràfic de la pura biologia. Sense argument, sense una representació, el porno no tindria cap mena d’interès. I és justament en les darreres representacions on s’observa aquest canvi dràstic. Els estudis sobre cerques demostren que el consumidor de pornografia busca de forma compulsiva i en primer lloc arguments relacionats amb l’autoritat femenina. És a dir, si els pioners del cinema pornogràfic ibèric –els barcelonins germans Baños, proveïdors de la reial casa- van dedicar les seves pel·lícules a les figures d’autoritat masculina de l’època: el capellà, el ministre, el jutge, etc., la situació ha canviat radicalment. Avui són representants de l’autoritat femenina –la metgessa, la professora, la policia, la política, la dona de l’edat de la mare, etc.– les que escometen un home desubicat que no té més remei que sotmetre’s als desitjos carnals de la seva parella ocasional. Així s’explica, per exemple, el fenomen total que han suposat per al cinema pornogràfic actrius que superen les edats i els estàndards físics, dramàtics o ètnics que tradicionalment caracteritzaven aquest submón cinematogràfic.

Aquest article no vol ser cap mena d’elegia d’un món on el que se n’ha dit l’heteropatriarcat marcava el cànon social. Evidentment, tant les dones com els homosexuals han de superar handicaps i fer front, encara avui, a la dura adversitat del masclisme o la intolerància que romanen arrapats a la nostra societat. No, no és tracta de voler tornar a l’home segur que el món girava al seu designi mentre es cordava i descordava la bragueta, omplia i buidava la copa i encenia i apagava la cigarreta que representen els homes de Madison Avenue. Tampoc es tracta de reivindicar els fornicadors atòmics del cinema X del segle passat. És tracta de posar sobre la taula l’invisible desconcert en que viu l’home heterosexual modern, el que ha gaudit de les revolucions dels altres grups, però que encara no sap què s’espera d’ell. Què serà quan sigui gran.

Pomés i l'hedonisme (Publicat a Valors)

“Però avui he vist el cel obert, Déu, que és bo i que sap el que sofert, m’ha deixat els seus consells en un aparador de can Castells, i m’he comprat el llibre “La fotografia és un art”. I abans d’un mes seré millor que en Pomés”. Diuen que Joan Manuel Serrat va composar “Conillet de vellut” com a venjança per un amor frustrat amb una model, i en aquesta bonica i divertida cançó en que s’hi barregen starlettes, fotògrafs, grans capçaleres de moda americanes no hi podia faltar el nom del polifacètic Leopoldo Pomés, fotògraf, poeta, publicista, gastrònom, restaurador i hedonista. Un dels grans hedonistes d’una cultura catalana sempre reticent a mostrar en públic els senzills plaers de la vida. Ara mateix es pot recórrer la trajectòria de Pomés en una exposició íntegrament dedicada a ell a la majestuosa Pedrera de Barcelona.

Bellesa, sofisticació, joie de vivre d’un temps que era políticament, culturalment i socialment gris, o almenys així havia de ser-ho oficialment. Aquest contrast és el que més ens atreu d’una figura genial com la de Pomés. A propòsit de l’hedonisme de l’artista precisament, Julià Guillamon escriu al catàleg de la mostra: “Leopoldo Pomés té una necessitat constant de comunicar-se: ha estat fotògraf, ha fet publicitat, ha dirigit pel·lícules i documentals, ha escrit poesia, contes i llibres de cuina, ha creat restaurants i ha concebut ambients per ser feliç i fer feliços els seus amics. Ha buscat el luxe en la senzillesa, la perfecció en els detalls, la voluptuositat en la satisfacció organitzada dels plaers de la vida. L’hedonisme de Pomés troba la seva màxima expressió en el menjar, que ho fa girar tot en dansa: consciència i desig, fantasia i memòria.

Des d’una columna que hereta espai d’una altra dedicada als plaers –“Plaers de ma vida”– no només hem de ressenyar sinó lloar l’actitud vital d’aquest home que ens ha ofert grans visions de plaer estètic, visual, artístic, poètic i gustatiu: Des de les fotografies d’esplèndides i bellíssimes models fins a retrats de la Barcelona de 1957, el modernisme o els seus amics, des dels inicis d’un autèntic Mad-Men del Cap i Casal fins a la invenció de les simpàtiques bombolles daurades dels spots nadalencs de Freixenet –els d’abans, els bons–, des de la Tortillería Flash-Flash i il Giardinetto fins a les lliçons sobre el pa amb tomàquet. En una societat, com dèiem, sempre reticent a la impúdica mostra del plaer i la festiva vida mundana, Pomés emergeix alhora com a contrapunt i amable provocació.

“En la vida no he fet altra cosa que mirar, comunicar i menjar de gust sempre que he pogut” confessa el mateix Leopoldo Pomés. “Quan cuines s’hi afegeix un desig entranyable, directe i immediat de satisfer i agradar”. Qui és pot enfadar si en honor dels antics plaers de capçalera, recomanem unes quantes dosis d’aquesta actitud entre desmenjada i epicúria, escèptica i elegant, hedonista al capdavall, a les nostres vides, amb una gens dissimulada enveja?

09 d’abril 2015

Esperant els bàrbars? (Publicat a l'Ara)

La detenció de diversos islamistes radicals que conformarien una cèl·lula jihadista, per part dels Mossos d’Esquadra en diverses poblacions de Catalunya, ens ha fet inquietantment properes les imatges d’una barbàrie coneguda: pires de llibres cremant, biblioteques arrasades, estàtues destrossades a cop de mall, universitats clausurades, ciutats i pobles on s’ha establert un règim del terror, morts indiscriminades de kurds i xiïtes o el genocidi de les comunitats iazidites i dels cristians caldeus i assiris, poblacions mil·lenàries de l’Orient. La proximitat esdevé esgarrifança si recordem la massacre d’estudiants -la generació del futur d’un país que lluita per tenir, justament, aquest futur- a Kènia, la sang dels pescadors coptes vessada a la riba líbia de la Mediterrània. Bàrbars, paradoxalment congriats a les terres on van veure la llum les primeres civilitzacions, que propaguen la mort arreu.

I és que l’extrema violència practicada en nom d’una idea totalitària, la destrucció provocada al seu pas, el desig d’esborrar qualsevol rastre del passat i intentar acabar amb la història reescrivint-la a còpia d’explosions ja ha tingut repercussions ben a prop nostre, tant al bell mig de París com a l’extraordinari Museu del Bardo, testimoni de la Mediterrània a l’occidentalitzada Tunis. Com cap altre dels perills que assoten el món, l’autoanomenat Estat Islàmic és la idea de barbàrie en ple segle XXI.

Aquests bàrbars ja no es basen en cèl·lules independents i franquiciades sinó que han aconseguit un domini territorial sobre el qual han bastit un estat propi regit pel terror, que amenaça d’estendre’s per tota la regió i capgirar un sempre trontollant i fràgil mapa del Pròxim Orient, traçat encara no fa 100 anys. No debades una de les primeres decisions de l’autoanomenat Estat Islàmic va ser considerar derogats l’acord Sykes-Picot i el Tractat de Sèvres -pels quals les potències aliades van repartir-se la influència a la regió desmembrant el derrotat Imperi Otomà i creant els moderns estats de Síria, el Líban i l’Iraq- i establir-hi un “califat”, més de noranta anys després del destronament de l’últim califa otomà. El poble kurd, tot i ser considerat als tractats subscrits per les potències vencedores de la Gran Guerra, continua sense reconeixement i amb un territori repartit entre quatre estats diferents, com un tema per resoldre. Justament avui els homes i les dones kurds, en un exemple de democràcia i llibertat, són a l’avantguarda contra els bàrbars.

Uns bàrbars del segle XXI que, de la mateixa manera que ens horroritzen, són capaços de seduir milers de joves europeus, bé d’origen musulmà, bé conversos a una forma de fe radicalitzada i enfollida, com sembla que és el cas d’alguns dels detinguts. D’aquesta manera, joves sense horitzons ni futur de Barcelona, Brussel·les o Londres, a través de la modernitat de les xarxes socials, dels vídeos virals i la retòrica islàmica distribuïda arreu a través d’internet, queden atrapats en l’ordit de la barbàrie fins a embarcar-se en un viatge que pot acabar empunyant un ganivet o rebentat per un míssil.

I, entretant, el món occidental resta aparentment catatònic i impotent davant d’uns bàrbars que han crescut a redós dels jocs de mans de la geopolítica de la post Guerra Freda, i que amenacen d’expandir-se més enllà de la regió, cap a l’Àfrica, l’Extrem Orient i els glacis d’una Europa a la qual ja han atacat el cor. Com al memorable poema de Konstandinos P. Kavafis Esperant els bàrbars, Occident sembla esperar els bàrbars com els esperava aquella Roma de Ròmul Augústul. Un imperi fracassat, en decadència, descregut i desmenjat, incapaç de fer front a res ni a fer altra cosa que paròdia de l’antiga glòria que l’havia portat a dominar, amb la seva genialitat política i militar i la seva refinada civilització, tot el món conegut.

Més enllà de l’esglai, la por i l’impacte, el món occidental ha de reaccionar definitivament davant la barbàrie, aquí i allà, d’una manera clara i gens tímida. Amb una nova geopolítica que anteposi l’aliança amb els enemics de la barbàrie i no amb aquells que proveeixen d’armes o donen sortida i finançament al petroli dels bàrbars, amb una defensa de les minories amenaçades, especialment dels cristians, i amb una profunda reflexió sobre els seus valors, amenaces i reptes com a civilització diversa i en contacte amb el món musulmà. Si no, vençuts pel derrotisme, només ens quedarà exclamar, com als darrers versos del poema de Kavafis: “¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”.