17 d’abril 2015

L'home desconcertat (Publicat a Endavant)


Sóc conscient que entro, sense que ningú me n’obligui, en un esbarzer tan punxegut com pot ser el dels sexes, els rols i la representació cultura dels mateixos, però fa temps que em ronda pel cap una idea que m’agradaria desenvolupar. No debades, el final de l’exitosa sèrie Mad Men i l’estrena d’aquesta tribuna a L’Endavant, m’ofereixen una oportunitat immillorable. Fa temps que sostinc, i no sóc pas original, i així ho he sostingut en diverses sobretaules ben regades, que l’home heterosexual, després de la revolució sexual protagonitzada per les dones a mitjans del segle XX i, en les darreres dècades, pels gais, es troba en un estat de desconcert permanent, de qüestionament i de buidor cultural. La imatge de la masculinitat, si és que aquesta existeix, que li podien ensenyar els pares i els avis, ja no és vàlida i, per més metrosexuals, übersexuals i d’altres teories de la societat de consum que apareguin, sembla que encara està per definir una masculinitat del segle XXI, posterior i influïda per a la revolució femenina i gai. Per contra, el món gai –no és cas del món lèsbic, transsexual, bisexual, etc.- està definint-se i normalitzant-se amb un èxit sorprenent i és pel tros de marcar les pautes culturals i de consum de la societat moderna.

Un dels èxits de Mad Men és retratar amb precisió el final d’uns homes que encara no havien estat destronats. Uns homes a qui ningú qüestionava el seu comportament masclista i el seu domini sobre el món. Uns homes blancs, rics, del primer món, casats i amb fills que podien arribar a l’oficina, fumar-se una cigarreta, servir-se un whisky, arrambar la secretària, aparcar a la porta del bar, emborratxar-se en sortint de la feina, visitar el llit de l’amant i arribar a casa quan la dona i els fills ja dormien, amb la casa néta i recollida. El retrat, gens complaent dels homes americans dels 50 –el model de masculinitat per excel·lència– ofereix alhora, i paradoxalment, una oportunitat per a la melancolia. No és que ningú enyori aquella època, perquè no es pot enyorar el que pràcticament cap seguidor de la sèrie va poder viure, sinó que almenys es pot comprendre que en aquell moment l’home tenia un model, qüestionable, erroni, en crisi, abominable, del que volia dir aquesta masculinitat.

Un altre exemple de la trista masculinitat és, encara que sembli mentida, el reducte més aparentment masculí i heterosexual que existeix en la cultura: La pornografia. El porno, un dels més interessantíssims miralls on s’hi reflecteixen les fantasies eròtiques de la societat des dels inicis del gènere, està representant com cap altre exemple de la cultura de masses aquest procés de desconcert masculí. Els fal·lus no ens han d’impedir veure l’argument, que per més bromes que se’n facin és el que diferencia el cinema pornogràfic de la pura biologia. Sense argument, sense una representació, el porno no tindria cap mena d’interès. I és justament en les darreres representacions on s’observa aquest canvi dràstic. Els estudis sobre cerques demostren que el consumidor de pornografia busca de forma compulsiva i en primer lloc arguments relacionats amb l’autoritat femenina. És a dir, si els pioners del cinema pornogràfic ibèric –els barcelonins germans Baños, proveïdors de la reial casa- van dedicar les seves pel·lícules a les figures d’autoritat masculina de l’època: el capellà, el ministre, el jutge, etc., la situació ha canviat radicalment. Avui són representants de l’autoritat femenina –la metgessa, la professora, la policia, la política, la dona de l’edat de la mare, etc.– les que escometen un home desubicat que no té més remei que sotmetre’s als desitjos carnals de la seva parella ocasional. Així s’explica, per exemple, el fenomen total que han suposat per al cinema pornogràfic actrius que superen les edats i els estàndards físics, dramàtics o ètnics que tradicionalment caracteritzaven aquest submón cinematogràfic.

Aquest article no vol ser cap mena d’elegia d’un món on el que se n’ha dit l’heteropatriarcat marcava el cànon social. Evidentment, tant les dones com els homosexuals han de superar handicaps i fer front, encara avui, a la dura adversitat del masclisme o la intolerància que romanen arrapats a la nostra societat. No, no és tracta de voler tornar a l’home segur que el món girava al seu designi mentre es cordava i descordava la bragueta, omplia i buidava la copa i encenia i apagava la cigarreta que representen els homes de Madison Avenue. Tampoc es tracta de reivindicar els fornicadors atòmics del cinema X del segle passat. És tracta de posar sobre la taula l’invisible desconcert en que viu l’home heterosexual modern, el que ha gaudit de les revolucions dels altres grups, però que encara no sap què s’espera d’ell. Què serà quan sigui gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada