17 d’abril 2015

Pomés i l'hedonisme (Publicat a Valors)

“Però avui he vist el cel obert, Déu, que és bo i que sap el que sofert, m’ha deixat els seus consells en un aparador de can Castells, i m’he comprat el llibre “La fotografia és un art”. I abans d’un mes seré millor que en Pomés”. Diuen que Joan Manuel Serrat va composar “Conillet de vellut” com a venjança per un amor frustrat amb una model, i en aquesta bonica i divertida cançó en que s’hi barregen starlettes, fotògrafs, grans capçaleres de moda americanes no hi podia faltar el nom del polifacètic Leopoldo Pomés, fotògraf, poeta, publicista, gastrònom, restaurador i hedonista. Un dels grans hedonistes d’una cultura catalana sempre reticent a mostrar en públic els senzills plaers de la vida. Ara mateix es pot recórrer la trajectòria de Pomés en una exposició íntegrament dedicada a ell a la majestuosa Pedrera de Barcelona.

Bellesa, sofisticació, joie de vivre d’un temps que era políticament, culturalment i socialment gris, o almenys així havia de ser-ho oficialment. Aquest contrast és el que més ens atreu d’una figura genial com la de Pomés. A propòsit de l’hedonisme de l’artista precisament, Julià Guillamon escriu al catàleg de la mostra: “Leopoldo Pomés té una necessitat constant de comunicar-se: ha estat fotògraf, ha fet publicitat, ha dirigit pel·lícules i documentals, ha escrit poesia, contes i llibres de cuina, ha creat restaurants i ha concebut ambients per ser feliç i fer feliços els seus amics. Ha buscat el luxe en la senzillesa, la perfecció en els detalls, la voluptuositat en la satisfacció organitzada dels plaers de la vida. L’hedonisme de Pomés troba la seva màxima expressió en el menjar, que ho fa girar tot en dansa: consciència i desig, fantasia i memòria.

Des d’una columna que hereta espai d’una altra dedicada als plaers –“Plaers de ma vida”– no només hem de ressenyar sinó lloar l’actitud vital d’aquest home que ens ha ofert grans visions de plaer estètic, visual, artístic, poètic i gustatiu: Des de les fotografies d’esplèndides i bellíssimes models fins a retrats de la Barcelona de 1957, el modernisme o els seus amics, des dels inicis d’un autèntic Mad-Men del Cap i Casal fins a la invenció de les simpàtiques bombolles daurades dels spots nadalencs de Freixenet –els d’abans, els bons–, des de la Tortillería Flash-Flash i il Giardinetto fins a les lliçons sobre el pa amb tomàquet. En una societat, com dèiem, sempre reticent a la impúdica mostra del plaer i la festiva vida mundana, Pomés emergeix alhora com a contrapunt i amable provocació.

“En la vida no he fet altra cosa que mirar, comunicar i menjar de gust sempre que he pogut” confessa el mateix Leopoldo Pomés. “Quan cuines s’hi afegeix un desig entranyable, directe i immediat de satisfer i agradar”. Qui és pot enfadar si en honor dels antics plaers de capçalera, recomanem unes quantes dosis d’aquesta actitud entre desmenjada i epicúria, escèptica i elegant, hedonista al capdavall, a les nostres vides, amb una gens dissimulada enveja?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada