16 de maig 2015

Armènia: el primer genocidi (Publicat a Valors)

La pel·lícula Ararat, d’Atom Egoyan, representa l’intent d’un director de cinema d’origen armeni, Edward Saroyan –al qual dóna vida el també armeni Charles Aznavour–, de recrear el genocidi armeni. En concret, hi ha una escena que explica com cap altra el dolor d’aquell fet terrible: l’actor d’origen turc escollit per Saroyan per interpretar a un general otomà, pregunta al director si l’hi interessa la seva opinió sobre la història que explica el film i s’embolica en un intent de justificar les raons otomanes, fins que amb una amabilitat forçada Saroyan evita la discussió agraint-li el seu treball a la pel·lícula. És llavors quan el jove protagonista del film, també d’origen armeni, posa en qüestió aquesta resposta tan poc valenta del veterà cineasta, a la qual aquest respon, emocionat: “Saps què és el que continua causant tant de dolor? No és la gent que vam perdre, no és la terra. És saber que se’ns odiava tant. ¿Qui era aquella gent que ens odiava tant? ¿Com poden continuar negant el seu odi i així odiar-nos encara mes?”

Els historiadors estan d’acord en considerar l’armeni com el primer genocidi del segle XX. En plena Gran Guerra, el govern dels Joves Turcs –a les rengles del qual també s’enquadrava el pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk–, va acusar la població armènia, hereva d’un poble històric, cristiana, comercialment i intel·lectual florent, de simpaties amb l’enemic rus. L’excusa de la guerra va ser perfecta per dur a terme una política d’assassinats en massa, desplaçaments de població en marxes de la mort, conversions forçades i exili que tenia com a base l’odi a les poblacions no turques de l’imperi, iniciada a partir de l’arribada al poder dels Joves Turcs i de la qual també en patirien les conseqüències les poblacions assíries i gregues. Hi van morir més d’un milió i mig d’armenis.

L’any 1915 va començar el final de la diversitat nacional, religiosa, cultural ancestral d’Europa. Un final que s’estendria fins a la neteja ètnica a l’antiga Iugoslàvia als 90, amb la Xoà –del qual l’extermini armeni n’és un precedent expressat pel mateix Hitler– com a moment culminant. Turquia, hereva legal de l’imperi otomà i hereva intel·lectual de l’exèrcit que va dur a terme la matança, continua negant– el genocidi perpetrat en plena guerra, del qual sense justificar les morts se n’exculpa avui encara com a danys col·laterals del conflicte armat.

El 24 d’abril de 1915 és una data marcada amb dolor al cor de la diàspora armènia al món. El Diumenge Roig en que es va donar inici al genocidi amb la mort de la flor i la nata intel·lectual de la societat armènia. Enguany se’n compleixen 100 anys. Negar el genocidi armeni com fa la moderna Turquia d’Erdogan, amb l’airada resposta al papa Francesc d’aquests dies com a últim exemple, és, com diu el personatge de Saroyan a Ararat, continuar odiant.