15 de juny 2015

La por i la responsabilitat (Publicat a Valors)

Fa molts anys, no recordo quants, a la cavalcada dels Reis a Mataró van desaparèixer les torxes de foc que acompanyaven el seguici de Ses Majestats i van fer acte de presència una mena de torxes elèctriques que no tenien res a veure amb la tradició dels monarques d’Orient. La meva curiositat innata davant del que estava veient em va fer interrogar la gent que estava en contacte amb els patges reials i que sabia què si ho coïa. Em van assegurar que les tradicionals torxes de foc eren un perill absolut i que havien hagut de ser retirades per temor a que fossin l’origen d’algun accident imprevist. Fos com fos, aquella alarma es va fondre i les torxes van tornar l’any següent amb els Reis. De les elèctriques ningú sap què en van fer els patges.

Els darrers anys, una veritable obsessió per la seguretat ha fet capgirar tota mena de festes, celebracions i diades que s’havien anat celebrant d’acord amb uns costums tradicionals, potser arriscats però mai del tot realment perillosos. Així, hem anat veient trasllats de localitzacions d’esdeveniments, normatives i cursos per formar part de comparses, l’ús de cascs i equipaments a les colles castelleres o la prohibició de l’entrada d’infants sense seient al Camp Nou. A vegades, aquest rigorisme ha tingut una petita contestació inicial, un breu qüestionament, però en general s’ha anat acceptant com una contingència dels nous temps. Casos lamentables com la mort de la jove castellera mataronina Mariona Galindo o la tragèdia de Madrid Arena han acabat justificant que la seguretat s’imposés davant el risc. Davant de qualsevol mena de risc.

De fet, quan vaig estudiar Dret a la Pompeu Fabra, l’assignatura dedicada a la responsabilitat civil ja havia mutat en un temari hipertrofiat, quan els meus antecessors potser només havien tingut una o dues classes sobre la matèria. La judicialització de la vida pública, la necessitat d’atribuir responsabilitats sempre i en tot moment, la impossibilitat d’assumir que existeix l’atzar davant el qual no s’hi pot fer res, la influència de la cultura jurídica americana o per l’esdevenidor d’una societat que pateix una autèntica aversió al risc, fins i tot al meravellós risc de viure, han acabat per canviar-nos l’entorn.

Però no s’hi val a badar: la responsabilitat individual, la llibertat d’escollir el nostre propi risc també quedarà afectada per aquest canvi d’una societat que anteposa qualsevol cosa a la possibilitat d’un perill. La por d’administracions i responsables polítics, socials i cívics a assumir la responsabilitat que implica la vida social no acabarà amb el risc zero, ni amb la seguretat absoluta, sinó que la croada de la seguretat abans haurà acabat amb moltes de les coses que avui ens semblen d’allò més segures i innocents que no pas s’imposarà allò que ens pot protegir individualment davant el perill, que no és sinó, com se sol dir, el menys comú dels sentits. És a dir, el sentit comú de cadascun de nosaltres.

14 de juny 2015

Teresa Forcades, entre el Cèsar i Déu (Publicat a l'Ara)

Diuen els Evangelis que els fariseus preguntaren a Jesús si calia pagar tribut als romans. Aquest, amb un denari a la mà, va demanar-los de qui era aquella efígie. “Del Cèsar”, respongueren uns interrogadors, a qui desconcertà dient-los: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El natzarè no caigué en el parany dels qui volien comprometre’l amb a la insubordinació contra Roma. Les paraules de Jesús es poden interpretar com una prefiguració de les relacions entre poder polític i poder religiós. Un vincle complex, fe i poder, que amb l’entrada en política de Teresa Forcades torna a l’actualitat.

Ja els primers segles del cristianisme estan marcats a Orient i a Occident per l’enfrontament entre el poder espiritual del papa com a vicari de Crist i el poder terrenal de l’emperador com a governant ungit per Déu. Amb el primer mil·lenni i l’eclosió medieval, el clergat esdevé poder feudal i peça política de primer ordre. Figures com l’abat Oliba gaudeixen d’influència decisiva, mentre reis i nobles funden ordes i monestirs i diversos sobirans ascendeixen als altars. A Catalunya, l’any 1359 el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles és escollit primer president d’una nova institució tributària anomenada Generalitat de Catalunya.

A cavall de l’Edat Mitjana i la Moderna, els eclesiàstics esdevindran homes de confiança d’uns monarques cada vegada més poderosos. El cardenal Cisneros, per exemple, tindrà un paper polític de primera magnitud com a regent de Castella. Però serà en ple segle XVII que Armand Jean du Plessis de Richelieu, conegut per la seva dignitat cardenalícia, arribarà a primer ministre de França, i transformarà la monarquia gal·la en l’estat centralitzat i absolutista per excel·lència, en una època de disputes religioses i enfrontaments pel control polític d’Europa. La seva mà dreta serà el caputxí Josep de París, conegut com l’Eminència Grisa, i el seu successor un altre cardenal, Giulio Mazarino. Amb el cardenal Richelieu hi tindrà tractes un canonge català, Pau Claris, que al capdavant de la Generalitat proclamarà la República Catalana sota protecció francesa l’any 1641.

Més d’un segle després, el baix clergat francès participarà en la conversió dels estats generals en l’Assemblea Nacional, a les albors de la Revolució Francesa, i Charles Maurice de Talleyrand protagonitzarà una meteòrica carrera d’eclesiàstic a gran diplomàtic i habilíssim polític. El segle XIX espanyol és ple de clergues polítics: a les Corts de Cadis, amb diputats com el mataroní Jaume Creus, i, més endavant, amb figures com el filòsof Jaume Balmes o el confessor Antoni Maria Claret, que gaudiran d’influència notable en el convuls regnat d’Isabel II. Durant la Restauració, l’arquebisbe de Barcelona José de Urquinaona destacarà per la seva defensa dels interessos industrials de Catalunya al Senat, fet que li valdrà una plaça al bell mig de Barcelona.

Capellans, frares, pastors i popes ortodoxos participaran en els esdeveniments més significatius del segle XX. A Rússia, el sacerdot Georgi Gapon encapçala la manifestació que acabarà en el Diumenge Sagnant de Sant Petersburg de 1905, l’obscur Rasputin es fa un lloc a la cort tsarista i l’exseminarista Ióssif Stalin esdevé un dels protagonistes de la Revolució Soviètica. Les Corts de la II República Espanyola, que proclamen la separació de l’Església i l’Estat, també tenen un sacerdot, el diputat republicà radical Luis López-Dóriga. Amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia, el capellà Josef Tiso esdevé primer ministre de l’Eslovàquia titella dels alemanys. En el nou món posterior a la guerra, l’arquebisbe Makàrios III és elegit democràtic l’any 1959 primer president del Xipre independent.

Els darrers anys ofereixen més exemples de religiosos polítics: Ernesto Cardenal, ministre de Cultura de Nicaragua; el brasiler Frei Betto, assessor de Lula da Silva; el bisbe Fernando Lugo, president del Paraguai, o el català Lluís Maria Xirinacs, senador a les Corts Constituents. Actualment, més enllà del poder terrenal del papa com a cap de l’estat del Vaticà i del bisbe de la Seu d’Urgell com a copríncep d’Andorra, el pastor evangèlic Joachim Gauck ostenta la presidència de la República Federal Alemanya. Si finalment la religiosa benedictina Teresa Forcades esdevé candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya no serà un cas únic de persona consagrada ostentant càrrecs polítics. L’única diferència amb els seus predecessors serà que, en aquest cas, es tractarà d’una dona, d’una monja; aquest sí, un cas fins ara sense precedents.

09 de juny 2015

L'armari de Lesbos (Publicat a l'Endavant)

En el primer article en aquesta revista, vaig parlar del desconcert masculí, fent especial èmfasi en deixar fora de les revolucions que han situat a l’home heterosexual en la desubicació, a les lesbianes. De la mateixa manera que defenso la teoria de l’home desconcertat, també fa temps que sostinc que la revolució lèsbica és una assignatura pendent a la societat contemporània. Sobretot perquè, a hores d’ara, una lesbiana ha de suportar dos prejudicis d’enorme magnitud: el masclisme i l’homofòbia. Un masclisme que sovint és present fins i tot en el món gai, que, trencant una hipotètica solidaritat entre col·lectius, prefereix deixar-se dur per la misogínia. Valgui aclarir que aquest article suposa una altra intromissió en un esbarzer delicat, d’enorme magnitud, del qual intentaré sortir-ne indemne gràcies a les idees preses a algunes amigues lesbianes.

Com dèiem, l’armari lèsbic és encara fortament tancat i barrat. Mentre va ser considerat una mena de joc que no posava res en qüestió o quedava dissimulat en una relació d’amistat entre dues dones que fins i tot vivien juntes, l’amor sàfic va ser tolerat en la intimitat. Quan no era així, se solia caracteritzar la lesbiana com un “homenot” de camisa de quadres i cabells curts. Una incompresa social que, en el fons, volia imitar, viure com i “ser” un home heterosexual, i que per tant, si es relacionava amb dones era per repetir els rols d’“home” i “dona” de la societat tradicional. En tot cas, és en el moment de la normalització pública que, sens cap mena de dubte, les lesbianes han quedat enrere en totes les revolucions. És quan s’han intentar esvair els antics clixés i la lesbiana ha volgut viure la seva sexualitat, quan ha qüestionat la vella mirada, que han començat a sorgir els problemes. Com dèiem, la lesbiana ha de fer front, alhora, al masclisme, pel fet de ser dona, i a l’homofòbia, per ser homosexual. La presència pública de lesbianes és, encara, absolutament minoritària en comparació amb la gai, per més que darrerament hagin acabat sortint de l’armari personatges tan rellevants com l’actriu Elena Anaya o la periodista Sandra Barneda.

Aquesta normalització lèsbica ideal també ha de fer front a nous obstacles del món contemporani. I aquí cal tornar al fenomen cultural contemporani de la pornografia. La indústria X ha generat una imatge lèsbica totalment errònia, que no fa sinó perpetuar el relat d’un lesbianisme fantasiós, adreçat a l’home que troba plaer amb l’observació o, fins i tot, la participació activa en una relació entre dues dones. Aquest fetitxisme del fals lesbianisme –que no vol dir que no existeixi una minoritària pornografia adreçada a dones i que tracta el tema lèsbic de la manera més real possible–, hereu de la condescendència i la morbositat victoriana, ha creat la percepció que la relació sàfica, sense la presència fàl·lica, encara que sigui simbòlica, no és completa, i que per tant, un home al mig del llit sempre serà ben rebut per acabar d’omplir el que calgui. Però, la lesbiana tampoc és lliure de la morbositat de la dona heterosexual, que duta pel desig d’experimentar allò prohibit, no s’està de fer anar de corcoll sentimentalment i sexual a la dona lesbiana que viu sense problemes la seva identitat. Només cal veure el segon capítol de Cites, la nova sèrie de TV3, per acabar-ho d’entendre.

Si en el darrer article clamavem per una nova masculinitat heterosexual, en aquest no ens podem estar de reclamar una autèntica revolució que permeti abatre l’armari, l’ostracisme, els tòpics i perjudicis que turmenten el món lèsbic. No penso pas que el mascle desconcertat, aquest ésser a la recerca del seu paper en el món de les relacions de gèneres i sexes, sigui ni hagi de ser en un futur un aliat de la lesbiana pre-revolucionària, per més que tots dos sentin atracció per les dones. Seria d’una puerilitat intel·lectualment insultant. Ara bé, per aconseguir aquest alliberament, potser caldria revisar la misàndria d’algunes lesbianes que no fa sinó perpetuar el tòpic de la lesbiana com una feminista castradora o una frustrada hetero que enfollida, acaba odiant els homes.