15 de juny 2015

La por i la responsabilitat (Publicat a Valors)

Fa molts anys, no recordo quants, a la cavalcada dels Reis a Mataró van desaparèixer les torxes de foc que acompanyaven el seguici de Ses Majestats i van fer acte de presència una mena de torxes elèctriques que no tenien res a veure amb la tradició dels monarques d’Orient. La meva curiositat innata davant del que estava veient em va fer interrogar la gent que estava en contacte amb els patges reials i que sabia què si ho coïa. Em van assegurar que les tradicionals torxes de foc eren un perill absolut i que havien hagut de ser retirades per temor a que fossin l’origen d’algun accident imprevist. Fos com fos, aquella alarma es va fondre i les torxes van tornar l’any següent amb els Reis. De les elèctriques ningú sap què en van fer els patges.

Els darrers anys, una veritable obsessió per la seguretat ha fet capgirar tota mena de festes, celebracions i diades que s’havien anat celebrant d’acord amb uns costums tradicionals, potser arriscats però mai del tot realment perillosos. Així, hem anat veient trasllats de localitzacions d’esdeveniments, normatives i cursos per formar part de comparses, l’ús de cascs i equipaments a les colles castelleres o la prohibició de l’entrada d’infants sense seient al Camp Nou. A vegades, aquest rigorisme ha tingut una petita contestació inicial, un breu qüestionament, però en general s’ha anat acceptant com una contingència dels nous temps. Casos lamentables com la mort de la jove castellera mataronina Mariona Galindo o la tragèdia de Madrid Arena han acabat justificant que la seguretat s’imposés davant el risc. Davant de qualsevol mena de risc.

De fet, quan vaig estudiar Dret a la Pompeu Fabra, l’assignatura dedicada a la responsabilitat civil ja havia mutat en un temari hipertrofiat, quan els meus antecessors potser només havien tingut una o dues classes sobre la matèria. La judicialització de la vida pública, la necessitat d’atribuir responsabilitats sempre i en tot moment, la impossibilitat d’assumir que existeix l’atzar davant el qual no s’hi pot fer res, la influència de la cultura jurídica americana o per l’esdevenidor d’una societat que pateix una autèntica aversió al risc, fins i tot al meravellós risc de viure, han acabat per canviar-nos l’entorn.

Però no s’hi val a badar: la responsabilitat individual, la llibertat d’escollir el nostre propi risc també quedarà afectada per aquest canvi d’una societat que anteposa qualsevol cosa a la possibilitat d’un perill. La por d’administracions i responsables polítics, socials i cívics a assumir la responsabilitat que implica la vida social no acabarà amb el risc zero, ni amb la seguretat absoluta, sinó que la croada de la seguretat abans haurà acabat amb moltes de les coses que avui ens semblen d’allò més segures i innocents que no pas s’imposarà allò que ens pot protegir individualment davant el perill, que no és sinó, com se sol dir, el menys comú dels sentits. És a dir, el sentit comú de cadascun de nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada