15 de juliol 2015

Himnes i banderes (Publicat a Valors)

Arran de la xiulada a l’himne i monarca espanyols a la final de la Copa del Rei, celebrada fa poques setmanes al Camp Nou, s’ha afirmat de manera taxativa i abstracta l’absoluta relació entre els símbols d’un país i els valors que la comunitat que els reconeix com a propis aspira a mantenir. De manera concreta, s’ha afirmat que la Marxa Reial, la bandera roja i gualda i el rei Felip VI representen la democràcia emanada de la Constitució del 1978 i que, per tant, mereixen un plus de respecte, i si cal un de legalment establert per assegurar la seva absoluta inviolabilitat. No seré jo qui promogui o fomenti l’escarni de banderes, himnes o caps d’estat. El que m’estranya, però, és que ningú tingui en compte que els símbols representen coses més enllà de les que la comunitat que els assumit o adoptat és conscient. Que els símbols tenen passat i tenen història que poden encara avui despertar reaccions. 

La pel·lícula Invictus, dirigida per Clint Eastwood i basada en el llibre de John Carlin El factor humà, ofereix una bona lliçó sobre símbols, idees i història. La història és coneguda: El president Nelson Mandela, amb la seva enginyosa i extraordinària capacitat política, usà la victòria de la selecció nacional de rugbi a la Copa del Món de 1995, com a símbol de reconciliació entre blancs i negres en la Sud Àfrica de l’immediat post-apartheid. La pel·lícula, que segueix en paral·lel els esforços polítics del líder sud-africà i la repercussió dels esdeveniments al vestuari dels Springboks, té diverses escenes que mostren aquesta permanència de la història en els símbols i les reaccions a les idees que s’hi associen.

Per exemple, just a l’inici del film s’observa un grup de sud-africans negres celebrant la derrota del “seu” equip davant d’Anglaterra i, alhora, una reunió del Congrés Nacional Africà on es discuteix la supressió de l’equip. Com s’explica, la selecció nacional havia estat un símbol de l’opressió blanca, i per a la població negra se la considerava una ofensa. Com ens mostren tant la pel·lícula com el llibre, la conversió d’aquest símbol connotat pel racisme en un d’esperança i reconciliació no va ser un trajecte fàcil, inclús pel propi equip de rugbi, que va passar per l’experiència d’aprendre’s i a convertir en una mena de motivació musical l’himne tradicional dels negres “Nkosi Sikelel' iAfrika”, considerat pels blancs –i la major part de l’equip ho era– un cant subversiu i avui part integrant de l’himne nacional sud-africà juntament amb el cant tradicional afrikaaner “Die Stem van Suid-Afrika”.

Per tant, les reaccions que avui puguin despertar la bandera i l’himne espanyols, de més que centenària història, però també les oficials de les dues dictadures que ha patit el país al segle XX, són comprensibles si tenim en compte que, a diferència del cas sud-africà, aquests no han passat per cap procés de debat, discussió o reformulació, i que els símbols d’altres períodes històrics (i de les idees que ells representen) no gaudeixen cap mena de legitimitat ni reconeixement.