18 de setembre 2015

Jaume Asens i la Catalunya de Verdaguer (Publicat a l'Ara)


“Molts independentistes han mostrat les seves reserves a aquesta associació [l’Associació de Municipis per la Independència] per la lectura conservadora que fa del fet nacional, una exaltació de les excel·lències espirituals de la nació que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer”. Així s’expressava fa pocs dies el tinent d’alcalde Jaume Asens, tot justificant l’abstenció de Barcelona en Comú a la possible entrada del Cap i Casal a l’AMI. Es pot discutir si la iniciativa presentada per diferents grups municipals era electoralista o si, per contra, el grup de l’alcaldessa, Ada Colau, s’escapolia de l’escomesa per no comprometre’s en un tema espinós. Ara, el que a molts ens va sobtar va ser l’apel·lació a Verdaguer com a excusa. Ens podíem esperar la referència a Torras i Bages o a Cambó, esdevingut un papu polític, però suposo que per a determinats comissaris històrics la combinació de barretina i sotana devia ser, si més no, massa temptadora per no treure-la a passeig. Així doncs, quina és aquesta Catalunya de Verdaguer?

 La Catalunya de Verdaguer, biografiat amb mestria per Sebastià Juan Arbó, podria ser la de l’entrada espectacular d’un jove capellà de Folgueroles al món de les lletres catalanes. Una entrada que resta en la memòria pel seu impactant triomf als Jocs Florals de 1865, inici d’una obra literària que enriquirà el català com un riu cabalós i que tindrà un caràcter fundacional per a la literatura catalana. O la Catalunya de lluny evocada pel viatger Verdaguer a L’emigrant, que en popularíssima versió d’Amadeu Vives per als exiliats esdevindrà cant de nostàlgia i catalanitat en temps foscos. També la del popular Virolai, és clar. O potser la Catalunya del Memorial de Greuges presentat l’any 1885 al rei Alfons XII per una comissió on hi havia, a més del poeta, Valentí Almirall, el canonge Collell, Frederic Soler, Àngel Guimerà i representants de sectors econòmics i industrials. Massa paral·lelismes amb l’actualitat podríem fer sobre la capacitat unitària d’aquell acte fundacional del catalanisme balbucejant!

 Però la Catalunya de l’autor de l’oda A Barcelona que Jaume Asens no pot desconèixer és la del sacerdot i poeta que es rebel·la contra els seus poderosos bescantadors: el seu bisbe Josep Morgades i el marquès de Comillas, a qui havia servit com a capellà almoiner del Palau Moja. És a dir, els qui antany l’havien usat i enaltit fins a coronar-lo com a poeta nacional de Catalunya, i que no dubtaren a baquetejar-lo innoblement, tractant-lo de boig i abocant-lo a la penúria econòmica, el rebuig social dels benpensants i la suspensió canònica. És la Catalunya d’ En defensa pròpia, textos publicats per Verdaguer al diari republicà La Publicidad i que inauguren en la prosa i en la premsa catalana el gènere de la denúncia, dividint la societat com l’afer Dreyfus i el J’accuse havien fet a França. No em puc estar de citar el precís testimoni de Gaziel, assistent al seu memorable enterrament: “D’aquella immensa multitud que acompanyava la seva despulla, l’havien llegit molt pocs. Tots, però, coneixien d’oïda la seva lluita amb els superiors eclesiàstics i amb el marquès de Comillas, es condolien del llarg calvari que li fou imposat, i s’havien enardit en algun moment o altre, en favor o en contra de l’home en perill, molts més a favor que en contra. I ara, davant la gran pèrdua d’aquella figura excepcional, que als uns havia donat una glòria desconeguda a casa nostra i als altres un exemple de rebel·lia coratjosa, més significativa pel fet de dur l’hàbit que menys afavoreix aqueixa mena d’actituds personals, es fonien i s’agermanaven en una estranya unanimitat, feta de pugnes secretes. A la Rambla, ens hi trobàvem tots, fins els enemistats a mort. Mossèn Cinto obtingué el que molts anys més tard, en hores decisives, Catalunya no pogué aconseguir per ella mateixa”. El ressò del rebel Verdaguer i la força de la seva proximitat als sectors populars fou tal que la història apòcrifa diu que en les jornades del 1936 on més intensa fou la destrucció de tot allò que fes tuf clerical uns milicians de la FAI consideraren l’estàtua barcelonina de Verdaguer com la representació d’algú proper: “Un dels nostres”.

No sé a quina d’aquestes Catalunyes de Verdaguer -n’hi ha més- es podia referir Jaume Asens, però des d’aquesta columna li voldríem recomanar les de l’actor Lluís Soler, els poetes Perejaume i Enric Casasses i els cantants Miguel Poveda i Roger Mas. Tots ells han trobat en el poeta un autèntic filó de nova saba artística. La Catalunya de Verdaguer també és aquesta.

15 de setembre 2015

Josep Pla i el viatge a Itàlia (Publicat a Valors)

“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. D’aquesta manera rotunda, en carta a Josep Maria de Sagarra, Josep Pla afirmava el seu amor per una Itàlia tot just descoberta. Anys després, l’escriptor empordanès, escrivia al pròleg del seu llibre Itàlia i el Mediterrani, on s’apleguen els textos planians dedicats al país: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. Itàlia, després de l’Empordanet –aquest paese que tenia com a centre el seu mas de Llofriu –, és un dels centres de gravitació espiritual de Pla. Per això, a punt de visitar a la Península Italiana em va semblar oportú retornar a una obra completa que de 45 volums en té dos de gairebé íntegrament a la temàtica italiana.

“La Itàlia d’en Pla ha passat avall” em recordava amb ironia l’amic Manuel Cuyàs. I potser és cert. Pla va arribar per primera vegada a Itàlia per cobrir com a periodista la conferència de Gènova, celebrada quatre anys després del final de la I Guerra Mundial. D’aquelles jornades, Pla recorda la impressió que li va produir el país, especialment la cuina i les seves gents – la preferència d’una Itàlia viva enfront de la Itàlia arqueològica dels romàntics és evident en un antiromàntic furibund com Pla– , les converses amb el vicecònsol a Gènova Josep Carner, certa venedora de tabac amb qui va mantenir una romanç i la necessitat d’espavilar-se (quin costum tan italià!) després d’ésser plomat en una partida de pòquer amb un grup de periodistes espanyols. Després d’aquells viatges en vindran molts més. Pla descobrirà Florència amb Lluís Llimona i Josep Francesc Ràfols, cobrirà la marxa feixista sobre Roma, hi serà durant els anys de Guerra Civil –que darrerament tanta tinta, o tants bits, ha fet córrer– i hi tornarà diverses vegades, aprofitant cada possibilitat de viatjar-hi.

La Itàlia de la primera impressió planiana –La de les Cartes d’Itàlia– és la prèvia al anys d’apogeu feixista, a la II Guerra Mundial, al desembarcament aliat, a la caiguda del Duce, al plebiscit sobre la monarquia, a la República Italiana, a la Democràcia Cristiana... Després van venir el desenvolupament industrial, la influència americana, el Compromesso Storico, les Brigate Rosse, le Anni di Pombo, el cas Tangentopoli, Manni Pulite, l’ascens Berlusconni... Itàlia, la Itàlia que coneixem i a la que viatgen nosaltres, ha viscut canvis transcendentals, potser d’aquella Itàlia que sortia cada dia a guanyar-se el pranzo i del qual Pla en parla a bastament en queda poca poca, però no serà que l’arxiconegut adagi gattopardesc és real i realment, potser tot ha canviat a Itàlia, per mantenir-se igual?