15 de setembre 2015

Josep Pla i el viatge a Itàlia (Publicat a Valors)

“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. D’aquesta manera rotunda, en carta a Josep Maria de Sagarra, Josep Pla afirmava el seu amor per una Itàlia tot just descoberta. Anys després, l’escriptor empordanès, escrivia al pròleg del seu llibre Itàlia i el Mediterrani, on s’apleguen els textos planians dedicats al país: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. Itàlia, després de l’Empordanet –aquest paese que tenia com a centre el seu mas de Llofriu –, és un dels centres de gravitació espiritual de Pla. Per això, a punt de visitar a la Península Italiana em va semblar oportú retornar a una obra completa que de 45 volums en té dos de gairebé íntegrament a la temàtica italiana.

“La Itàlia d’en Pla ha passat avall” em recordava amb ironia l’amic Manuel Cuyàs. I potser és cert. Pla va arribar per primera vegada a Itàlia per cobrir com a periodista la conferència de Gènova, celebrada quatre anys després del final de la I Guerra Mundial. D’aquelles jornades, Pla recorda la impressió que li va produir el país, especialment la cuina i les seves gents – la preferència d’una Itàlia viva enfront de la Itàlia arqueològica dels romàntics és evident en un antiromàntic furibund com Pla– , les converses amb el vicecònsol a Gènova Josep Carner, certa venedora de tabac amb qui va mantenir una romanç i la necessitat d’espavilar-se (quin costum tan italià!) després d’ésser plomat en una partida de pòquer amb un grup de periodistes espanyols. Després d’aquells viatges en vindran molts més. Pla descobrirà Florència amb Lluís Llimona i Josep Francesc Ràfols, cobrirà la marxa feixista sobre Roma, hi serà durant els anys de Guerra Civil –que darrerament tanta tinta, o tants bits, ha fet córrer– i hi tornarà diverses vegades, aprofitant cada possibilitat de viatjar-hi.

La Itàlia de la primera impressió planiana –La de les Cartes d’Itàlia– és la prèvia al anys d’apogeu feixista, a la II Guerra Mundial, al desembarcament aliat, a la caiguda del Duce, al plebiscit sobre la monarquia, a la República Italiana, a la Democràcia Cristiana... Després van venir el desenvolupament industrial, la influència americana, el Compromesso Storico, les Brigate Rosse, le Anni di Pombo, el cas Tangentopoli, Manni Pulite, l’ascens Berlusconni... Itàlia, la Itàlia que coneixem i a la que viatgen nosaltres, ha viscut canvis transcendentals, potser d’aquella Itàlia que sortia cada dia a guanyar-se el pranzo i del qual Pla en parla a bastament en queda poca poca, però no serà que l’arxiconegut adagi gattopardesc és real i realment, potser tot ha canviat a Itàlia, per mantenir-se igual?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada