15 d’octubre 2015

L'emotivitat visual (Publicat a Valors)

Les primeres notícies del drama dels refugiats sirians em van arribar quan encara era de viatge a Itàlia, país que té en Lampedusa un símbol del sepulcre mediterrani. He de reconèixer que en un principi vaig creure que érem, en ple mes d’agost, en l’enèsima notícia sobre l’arribada d’immigrants a les costes europees, o l’entrada de fugitius pels glacis de la Unió. Una notícia més de farciment enmig del tedi estival. Aviat vaig capir el volum del tema, la magnitud del drama dels fugitius de la destrucció de Síria, de la guerra d’incert final que va començar com un alçament popular contra el tirà i ha acabat en l’horror del fonamentalisme més violent. Segurament van ser les imatges i cròniques que ens arribaren de Grècia, Sèrbia, Macedònia, Hongria.... les que ens van fer veure que no érem davant d’un fet puntual o d’una notícia d’agència més.

Les imatges que van començar a canviar-nos de perspectiva van ser les que mostraven corrues de refugiats sirians (homes, dones, nens, joves, vells, invàlids, etc.) carregant maletes i farcells, travessant fronteres clandestinament, intentant agafar trens de destí incert, envoltats de policies i militars, perduts en el mapa i desvalguts en una estació de tren centreeuropea. Tot plegat, ressons del drama del segle XX, dels exilis, les deportacions, les fugides desesperades dels republicans espanyols l’hivern del 1939 (realment, les similituds entre un i altre cas són moltes) o de les persecucions que s’esdevingueren fins 1945, en aquest Hongria que avui fa honor a les seves pitjors jornades. La bufetada de la història encara tenia prou vigor per tornar-nos a la cara.


Però, la imatge més impressionant va ser la de l’infant Aylan Kurdi mort a l’arena d’un platja turca. Una icona, al nivell d’altres fotografies on la infància es contraposa a la tragèdia, que si bé als inicis havia generat debat i torbació en el món periodístic, al capdavall no només va servir per a consternar la societat, fent despertar consciències adormides, sinó que va obrar el miracle de fer canviar de postura mitjans, polítics i opinions.


Algunes postures inicials d’aquests havien estat vergonyoses i, a posteriori, el canvi obrat no deixava de tenir la seva impudícia. Quin poder per una sola fotografia! I aquí hi ha el més perillós de tot, que hem de ser davant les imatges, quan més impactants millor, perquè ens fem càrrec de les situacions més tràgiques i hi comencem a actuar. Llavors, si aquestes són prou colpidores, la societat en plena emotivitat se sentirà compel·lida a fer alguna cosa, a actuar encara que sigui tard, malament o amb visos d’oportunisme. El gran perill de l’emotivitat visual, però, és la seva fragilitat temporal, la seva fugacitat. Si avui ens sentit colpits pel drama dels refugiats, demà ho serem per un atemptat sagnant o un accident aeri, i el primer tema quedarà sepultat sota les darreres cròniques que ens arribin del lloc dels fets.