15 de novembre 2015

Contra l'ultradreta (Publicat a Valors)

Una de les millors experiències com a estudiant de Màster a Blanquerna, va ser gaudir de les sessions que ens va dedicar, a una colla de futurs o presents periodistes bocabadats, el mestre Xavier Vinader. Sense donar-se-les de res, Vinader va desgranar històries de la seva llegendària vida professional. La seva cadira de rodes no passava desapercebuda i un es feia creus de tot el que havia arribat a viure aquell home menut i paralitzat, però inquiet i sorneguer. De la guerra bruta contra el terrorisme fins a l’Afganistan soviètic, del cas Roldán a la ultradreta postfranquista. En aquest assumpte, Vinader va ser, fins la seva mort, un dels millors experts que ha tingut el país.

De les infinites anècdotes que va oferir-nos Vinader, una de les més sucoses és la infiltració en la ultradreta espanyola. A força de guanyar-se la confiança dels dirigents del feixisme posterior a la mort del Dictador, Vinader es va convertir en un habitual en concentracions, marxes, mítings i actes fatxes. La infiltració va ser el mateix mètode que va usar Carlos Bosch, un fotògraf argentí fugitiu de la dictadura militar que, servint-se de l’equívoc sobre la seva procedència i aprofitant-se de la vanitat dels nostàlgics falangistes, va aconseguir retratar amb la seva càmera el món d’uns sectors que en aquell moment gaudien de tota mena de proteccions i comprensions de l’aparell de l’estat. Ser periodista i investigar la ultradreta era un assumpte de pocs valents.

Sembla, però, que avui dia les coses tampoc han canviat massa. El periodisme fet a casa nostra no ha tingut en la ultradreta i els seus vincles amb els aparells policials, polítics i judicials el tractament que en d’altres contrades mereixeria. El món mediàtic espanyol, tret d’excepcions de periodisme militant, ha donat per bo el relat de la modèlica Transició i de la extrema dreta inexistent. A Catalunya, l’equip de documentals de TV3 capitanejats per Ricard Belis i Montse Armengou s’hi van aproximar amb “A la dreta i més enllà”, un treball que feia esgarrifar. I, com a digne hereu de Vinader, el fotoperiodista Jordi Borràs ha treballat, pràcticament en solitari per desentrenyinar les connexions entre el món unionista i l’extrema dreta. La seva pacient investigació, per exemple, ha posat al descobert la doble cara del president de Societat Civil Catalana, una entitat que sota aquest nom busca ser l’ANC espanyolista però que té un pecat original marcadament feixista. La seva feina l’ha situat a la diana d’una entitat de signe ultra, Somatemps, juntament amb els també periodistes Beltran Cazorla i Quico Sallés. Fa pocs dies, durant la concentració feixista del 12-0, on estava treballant, Borràs va rebre amenaces directes. La ultradreta no és una anècdota i continua sent, com a finals dels setanta, un tema d’alt risc, un perill per la professió periodística i per una societat lliure. Un assumpte d’uns pocs valents.

07 de novembre 2015

Gaziel resona als Balcans (Publicat a l'Ara)

Terra aspra, abrupta i disputada, ferida oberta d’Europa des de fa segles, una regió que produeix més història de la que és capaç de consumir, en la cèlebre sentència del premi Nobel de literatura Sir Winston Churchill. Pràcticament vint anys després dels tractats que van acabar amb la Guerra de Bòsnia i van delimitar els territoris de l’antiga Iugoslàvia, encara no deu anys després de la separació de Sèrbia i Montenegro i set anys després de la independència de Kosovo, els Balcans tornen a ser notícia. Aquesta vegada no és per les lluites ètniques que encara ressonen i pesen sobre la seva història, ni per l’entrada d’un dels seus nous estats al club europeu, ni pel caos polític de Bòsnia i Hercegovina, la manca de reconeixement d’alguns estats del Kosovo independent, les disputes onomàstiques en l’anomenada Antiga República Iugoslava de Macedònia o la fallida econòmica i política endèmica d’Albània. Tampoc per la revàlida electoral d’Alexis Tsipras a Grècia, un estat també físicament balcànic. Avui el drama balcànic es condensa en el pas tràgic dels refugiats, bàsicament sirians, cap a l’Europa de l’esperança.

Després del primer èxode de l’estiu i les escenes viscudes a l’estació central de Budapest com una bufetada del passat més fosc de la capital magiar, els fugitius de la guerra civil siriana han pres la ruta balcànica, que esquiva l’Hongria del populista Vicktor Orbán. Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia, i d’aquí cap a Àustria, Alemanya, Itàlia, França o el carrer de casa nostra. Darrere seu es tanquen fronteres, s’empetiteixen els líders, s’obliden els discursos, s’exclamen les consciències... mentre la memòria d’altres refugiats en aquelles terres balcàniques ens torna a la memòria.

La tardor d’ara fa cent anys Agustí Calvet, el jove doctor en filosofia becat per Prat de la Riba per formar-se a París i esdevingut periodista per obra i gràcia de l’esclat de la Gran Guerra, trasllada la seva corresponsalia francesa acabada d’estrenar cap a l’Orient. El 22 d’octubre de 1915, Gaziel comença un viatge que l’ha de portar, des d’una Itàlia que tot just s’afegeix a una guerra que es pot mirar de lluny, fins al cor mateix de la tenebra humana, a la profunditat balcànica. El 24 de novembre del mateix any, La Vanguardia —el diari on el ja definitivament periodista Gaziel farà tots els papers de l’auca, d’oracle a proscrit- publica el primer article d’una sèrie que l’any 1917 es publicarà sota el títol De París a Monastir, magníficament recuperat, com ja és marca de la casa, per Libros del Asteroide.

 A mesura que el cronista s’allunya de l’escenari de la guerra concentrat a les terres de França, les conseqüències llunyanes de la conflagració es fan patents als carrers de Nàpols o d’Atenes. Però serà en un accidentat viatge fins a Sèrbia, relatat amb les millors tècniques dramàtiques de la novel·la de fulletó, quan Gaziel toparà amb un drama que l’impactarà profundament: el dels refugiats i desplaçats per la guerra. En una nit freda, al bell mig d’una muntanya macedònia nevada i plena de llops, el vehicle on viatgen Calvet, el seu company de viatge danès i un xofer té pana, i l’hostal on aconsegueix arribar buscant ajut i recer per a aquella nit, el cronista el troba pres per una turba miserable de fugitius serbis que escapen de la seva pàtria atacada i ocupada pels temibles búlgars. Aquell centenar de pobres pagesos, dones, nens i vells, amb qui passarà la nit, mantenen una càndida esperança en l’arribada providencial dels amics i aliats franco-britànics. Però quan els viatgers aconsegueixen explicar la complexa realitat militar que ha condemnat Sèrbia, Gaziel experimentarà la desesperació dels que ja no els queda res: “Los hombres lloraban como niños y las mujeres desgreñadas se mordían las manos y se arañaban el rostro, con una furia salvaje, inaudita para desfogar sus almas palpitantes y echar fuera el torrente de sollozos y convulsiones que las oprimía. [...] Eran escenas que infunden una congoja indecible, una piedad ilimitada, una tristeza radical y un hastío soberano del mundo. Ninguna, entre las que he presenciado durante el curso de la guerra, me produjo la conmoción de esa horda de lugareños harapientos, medio desnudos, barridos de sus tierras como despojos de basura humana”, escriurà el periodista català, profundament afectat. “ ¿Qué crimen horrendo han cometido esas gentes? ¿Cuál es su falta imperdonable? ¿Qué mal han hecho?... Nadie en el mundo, a no ser un espíritu torcido y furioso, es capaz de responder con una sola acusación directa a estas preguntas”. Les paraules i les preguntes de Gaziel ressonen mentre veiem a la televisió unes altres gents, unes altres cares, però el mateix drama que travessa els Balcans.