22 de desembre 2015

Misteris de Nadal


Aquests dies de Nadal hi ha somnis untats de mel que volen pel coixí de les dones solteres de quaranta-tres anys. És per això que les dones solteres són les persones que gusten d’una manera més íntima i més profunda els torrons de Nadal. Algú creu que les criatures són atacades, més que ningú, pel desig de triturar amb les dents, aquestes masses compactes i olioses, aquestes rajoles d’ametlla picada i sucre celestial que inventaren els valencians. Això és un error; les dones solteres es tornen boges pels torrons i pels torronaires. Els torronaires amb llur vestit anacrònic, de festa de “Pueblo Español”, no són pas del tot ben vistos per les taquimecanògrafes, ni pels socis d’un club de futbol. Aquesta gent aprecia més la pinya d’Amèrica falsificada i les begudes fetes amb gas i essències inferior. Els torronaires fa temps que es queixen d’una certa desconsideració per part del públic femení, que porta mitges de color de mel damunt unes cames avantguardistes. Es conhorten, però, els eixuts valencians amb la mirada d’algun capellà de bosc i de totes les dones verges que varen perdre un nuvi, destarotat i molt fumador, en aquells temps de la guerra de Cuba.

Hi ha ens els dies de Nadal una antipàtica fatxenderia de l’estómac, un cert uniformisme, poc intel·ligent, que declara totes les preferències pel bestiar de ploma. Sembla que el qui no pugui coure un gall dindi, o un pollastre, és un ésser que li ballen les bigues sobre el cap i que el seu cor és un golfa trista, amb les parets pintades de lepra i de malediccions. No n’hi ha per tant!

Jo, si les ocupacions m’ho han permès, no he deixat mai d’assistir com a espectador a la fira d’aviram. I no us penseu que hagi sentit mai ni una gota d’admiració per aquelles cuineres que s’enduen un capó blanc om un vestit de núvia, engreixat a tall de princesa i ple de mal humor i renecs transcendentals. Tampoc no he sentit cap mica de respecte pels indiots, guarnits amb la roba metàl·lica de la imbecil·litat patint sota l’aixella d’un senyor sense escrúpols que ha pintat un pessebre de núvols rosats com tot de morrets de vedella. La meva admiració, en aquests casos, és per a un escèptic, per algun personatge tenebrós que compra en la fira dels aliments vius un conill net i pelat, un trist conill. Imagineu-vos el que representa tot un any de sumar i restar, de cordar-se el botonet de la camisa i respirar els mateixos afalacs femenins, per a arribar el dia de Nadal i matar un conill com a únic esplai, com única pompa de ferocitat del gust.

Els homes i les dones que mengen conill per Nadal són els qui primer tenen dret a la cadira de ring en la celestial Jerusalem.

A més a més, el conill nadalenc no és pas com els altres conills de gàbia, ni com els que martiritzen els caçadors amb una dosi de perdigons al fetge. És com el conill del pessebre de les criatures que s’ha fet gran i li ha crescut pèl. És una bèstia més ponderable que el famós renard platejat, i agafa les meravelloses proporcions del grifó, animal que, segons els Actes dels Apòstols, va ésser un dia menjat per sant Pere amb la desaprovació immediata de sant Pau. El meu punt de vista és que, en el dia de Nadal, un gall dindi, o un capó, són bèsties d’una vulgaritat llardosa i inqualificable, i en canvi un tristíssim conill de gàbia, precisament perquè es tracta de Nadal, representa una mena de selecció, alguna cosa d’irreductible disconformitat i d’elegància “bizarre”.

No sé què ho fa, però la Nit de Nadal, si passeu pel carrer, sentireu el perfum del cor de les noies. Els altres dies se sent el perfum dels cabells, de la pell en general, però en la nit sagrada només se sent aquest perfum obsessionant i terrible, que no té res de sexual ni res de literari.

En canvi, el dia de Nadal, a les tres de la tarda, totes les cases particulars tenen un perfum especialíssim d’ossos pelats, i d’aquelles perruques que es posen els còmics per representar Els Pastorets. Són unes perruques de consistència de mata de farigola, que en el món no poden servir per altra cosa que no sigui per representar Els Pastorets.

Josep Maria de Sagarra. “Misteris de Nadal”. Mirador, 26 de desembre de 1929.

15 de desembre 2015

Obligacions i Islam (Publicat a Valors)

Els atemptats del 13 de novembre a París han commogut les nostres societats. El fet que els atacs es produïssin a París, capital francesa i universal, influència cultural inesgotable, destí final de tants viatges i lloc de residència d’amics i coneguts ens ha afectat més que si hagués estat a qualsevol altre lloc. No ens n’hem de sentir culpables, ni perdre’ns en la retòrica autojustificativa. París és París i són les nostres cançons, els nostres restaurants i les nostres postals.

De tota manera, els atemptats de París també han suposat una reflexió, potser no prou meditada ni prou reposada ni amb la suficient distància objectiva, sobre la relació de les societats occidentals amb l’Islam i amb els seus ciutadans d’origen o religió musulmana, molts d’ells fills o néts d’immigrants nord-africans o, en menor mesura, d’Orient Mitjà. En tot cas, s’ha incidit en dos temes prou importants: la crisi d’identitat com a font de radicalització i el perill del racisme i la xenofòbia antimusulmana, el que se’n diu islamofòbia.

En primer lloc, la crisi d’identitat en la que viuen molts dels descendents dels immigrants, sense vinculacions amb el país d’origen familiar, però sense lligam amb les societats teòricament d’acollida on tampoc es senten ciutadans de ple dret. Davant d’aquesta dicotomia de no-identitats, on pot acabar apareixent una nova forma d’identitat com a fidel i combatent, la societat ha de reaccionar amb una identitat integradora, prou àmplia per representar tothom.

Però també és obligació del món musulmà a Occident, crear una identitat pròpia com a tal, que ja no té perquè tenir res a veure amb les tradicions de les muntanyes de l’Atles o la vall del Tigris. El musulmà europeu o occidental està per fer.

Pel que fa al perill de la islamofòbia, representant per l’auge de les formacions ultres i xenòfobes, és una alarma a vegades més emprada com a forma d’aturar el debat que com a forma d’iniciar-lo, però té un fons de veritat. En aquest sentit, les obligacions són clares. En primer lloc, assumir que el problema no és aliè a la religió –com el terrorisme d’arrel política o nacional té un fons polític–, però que es tracta de sectes fanatitzades que segueixen un Islam de l’època de les conquestes medievals –un fanatisme que pot arribar a fascinar aquells qui, sense lligams amb l’Islam, opten per la conversió a la versió més tenebrosa– i no de tota la religió en el seu conjunt. Per tant, no es pot caure en les generalitzacions. L’amalgame, segons el terme francès.

Pel que fa a les comunitats islàmiques, han de reconèixer que tenen un problema gravíssim al seu si. Cal que es treguin la son de les orelles a l’hora d’eliminar toleràncies, dobles discursos, comprensions o protecció d’aquestes llavors del mal, sovint amb l’excusa del victimisme, les agressions occidentals i la intolerància social. No s’hi valen excuses. Els musulmans han de protegir la seva religió del mal.

05 de desembre 2015

Ofrenes a París (Publicat al diari Ara)

Els atacs del 13 de novembre a París ens han commogut d’una manera profunda i intensa, com cap altre dels darrers episodis de violència extrema que estremeixen el nostre món havia aconseguit fins ara. No ens n’hem de culpar ni avergonyir-nos-en, ni tampoc caure en el parany de les reaccions comparades. Aquella nit París ens evocava massa coses per no esdevenir un xic la nostra capital. Els atacs van fer-nos recordar tant els moments, les rialles i les passejades que hi hem fet, com les vegades que l’hem vista retratada per escriptors i cineastes. L’acte terrorista no és comprensible només en termes geopolítics, demogràfics o estadístics, ni tan sols d’oportunitat conjuntural, sinó, sobretot, per aquesta capacitat de commoció mundial que té el fet d’atacar París.

En la nostra història, pintors com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Pablo Picasso, Joan Miró o Salvador Dalí van compenetrar-se i nodrir els moviments artístics de la capital francesa. Escriptors com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Gaziel tampoc s’entenen sense el seu pas per la ciutat de París. Escriptors, intel·lectuals i artistes catalans seran els qui es commouran amb les dramàtiques experiències que viurà la ciutat durant el segle XX: l’atac alemany durant la Primera Guerra Mundial -frustrat a la batalla del Marne però continuat per mitjà d’obusos-, i, especialment, l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial.

L’any 1918 el periodista Eugeni Xammar, que havia tornat de la seva primera expatriació, es troba, com a cap de redacció de la revista Iberia, en aquest estat d’esperit: “ París vuelve a estar en peligro”, se dijo precipitadamente en aquellos días de marzo que tan alejados parecen ya ahora. Y entre los amigos de nuestra revista salió una voz que fue la de todos: “Hay que dedicar un número a París. Dos veces, durante cuatro años ha llegado la atención del mundo a grandes e íntimas profundidades: En agosto de 1914; en marzo de 1918. […] Cuando París está en peligro, el mundo (civilizado) tiembla”. En l’estol de col·laboradors que Xammar aplega, el poeta Josep Carner, el polític Lluís Nicolau d’Olwer o el periodista Gaziel. Un d’ells, el jove poeta i crític Joaquim Folguera, escriu: “París és l’anècdota central del món i la categoria màxima. El provincianisme fa unes grans onades concèntriques al seu volt. El centre matemàtic per uns és el Quai d’Orsay, per altres, l’Institut de França, per altres el Ball de Quat’z’Arts. En realitat el centre matemàtic és el mateix nom de París, que és com dir una il·lusió. [...] París, repetim, és el llom d’un llibre o un perfum de Rosnie o de Madame Curie o de Pierre Albert Birot. Jo mateix, mig al cervell, mig al cor, mig a la butxaca, posseeixo París com es pot posseir una dona: tremint i rient”. I el seu amic i company a La Revista, López-Picó diu en un poema: “Diem París com diríem / un mot de possessió. / Diem “el meu París” / amb la mateixa voluntat / que defensaríem una cosa nostra. / I ens sembla que si ens prenguessin París, / mutilarien el nostre patrimoni”.

30 anys després, l’escriptor terrassenc Ferran Canyameres impulsa una obra que ha d’aplegar l’homenatge dels intel·lectuals i artistes catalans exiliats a la ciutat que els ha acollit i que ha recuperat la seva llibertat i esplendor després de l’ocupació. En l’ Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili hi col·laboren polítics republicans com Manuel Serra i Moret o Amadeu Hurtado, periodistes, escriptors, pintors... I també alguns dels que ja havien participat en el número-homenatge de la revista Iberia del 1918, com el mateix Eugeni Xammar, el periodista i exdirigent d’Acció Catalana Claudi Ametlla o el genial bohemi Màrius Aguilar, que gairebé tornant a repetir el seu text de l’època de la Gran Guerra, afirma: “Fa trenta anys que hi vaig arribar pel Quai d’Orsay i, sobtadament, vaig sentir l’èxtasi que donen les terres santes. Allà Nôtre-Dame, el Louvre, les Tulleries, l’Hôtel de Ville, i al costat la Conciergerie. En pocs metres, tota una història que m’omple l’ànima més que la història de la meva pròpia pàtria”.

Aquella generació que sentia que França era la pàtria de tots els homes, com escrivia Rovira i Virgili, signava odes parisenques a les quals no ens podem comparar. Nosaltres, amb les antenes culturals i els cors de l’amistat repartits per mig món, ens aturem en el drama parisenc i, com bonament podem, llancem algun missatge en francès a unes xarxes per on corre la Tour Eiffel pacífica i la tricolor de fons, ens unim a La marsellesa de Wembley o intentem escriure un article amb evocacions històriques, mentre escoltem Sous le ciel de Paris, que ens recorda instants i llocs estimats. Disculpin les molèsties i les comparacions improcedents, si us plau. Je suis Paris.