15 de novembre 2015

Contra l'ultradreta (Publicat a Valors)

Una de les millors experiències com a estudiant de Màster a Blanquerna, va ser gaudir de les sessions que ens va dedicar, a una colla de futurs o presents periodistes bocabadats, el mestre Xavier Vinader. Sense donar-se-les de res, Vinader va desgranar històries de la seva llegendària vida professional. La seva cadira de rodes no passava desapercebuda i un es feia creus de tot el que havia arribat a viure aquell home menut i paralitzat, però inquiet i sorneguer. De la guerra bruta contra el terrorisme fins a l’Afganistan soviètic, del cas Roldán a la ultradreta postfranquista. En aquest assumpte, Vinader va ser, fins la seva mort, un dels millors experts que ha tingut el país.

De les infinites anècdotes que va oferir-nos Vinader, una de les més sucoses és la infiltració en la ultradreta espanyola. A força de guanyar-se la confiança dels dirigents del feixisme posterior a la mort del Dictador, Vinader es va convertir en un habitual en concentracions, marxes, mítings i actes fatxes. La infiltració va ser el mateix mètode que va usar Carlos Bosch, un fotògraf argentí fugitiu de la dictadura militar que, servint-se de l’equívoc sobre la seva procedència i aprofitant-se de la vanitat dels nostàlgics falangistes, va aconseguir retratar amb la seva càmera el món d’uns sectors que en aquell moment gaudien de tota mena de proteccions i comprensions de l’aparell de l’estat. Ser periodista i investigar la ultradreta era un assumpte de pocs valents.

Sembla, però, que avui dia les coses tampoc han canviat massa. El periodisme fet a casa nostra no ha tingut en la ultradreta i els seus vincles amb els aparells policials, polítics i judicials el tractament que en d’altres contrades mereixeria. El món mediàtic espanyol, tret d’excepcions de periodisme militant, ha donat per bo el relat de la modèlica Transició i de la extrema dreta inexistent. A Catalunya, l’equip de documentals de TV3 capitanejats per Ricard Belis i Montse Armengou s’hi van aproximar amb “A la dreta i més enllà”, un treball que feia esgarrifar. I, com a digne hereu de Vinader, el fotoperiodista Jordi Borràs ha treballat, pràcticament en solitari per desentrenyinar les connexions entre el món unionista i l’extrema dreta. La seva pacient investigació, per exemple, ha posat al descobert la doble cara del president de Societat Civil Catalana, una entitat que sota aquest nom busca ser l’ANC espanyolista però que té un pecat original marcadament feixista. La seva feina l’ha situat a la diana d’una entitat de signe ultra, Somatemps, juntament amb els també periodistes Beltran Cazorla i Quico Sallés. Fa pocs dies, durant la concentració feixista del 12-0, on estava treballant, Borràs va rebre amenaces directes. La ultradreta no és una anècdota i continua sent, com a finals dels setanta, un tema d’alt risc, un perill per la professió periodística i per una societat lliure. Un assumpte d’uns pocs valents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada