22 de desembre 2015

Misteris de Nadal


Aquests dies de Nadal hi ha somnis untats de mel que volen pel coixí de les dones solteres de quaranta-tres anys. És per això que les dones solteres són les persones que gusten d’una manera més íntima i més profunda els torrons de Nadal. Algú creu que les criatures són atacades, més que ningú, pel desig de triturar amb les dents, aquestes masses compactes i olioses, aquestes rajoles d’ametlla picada i sucre celestial que inventaren els valencians. Això és un error; les dones solteres es tornen boges pels torrons i pels torronaires. Els torronaires amb llur vestit anacrònic, de festa de “Pueblo Español”, no són pas del tot ben vistos per les taquimecanògrafes, ni pels socis d’un club de futbol. Aquesta gent aprecia més la pinya d’Amèrica falsificada i les begudes fetes amb gas i essències inferior. Els torronaires fa temps que es queixen d’una certa desconsideració per part del públic femení, que porta mitges de color de mel damunt unes cames avantguardistes. Es conhorten, però, els eixuts valencians amb la mirada d’algun capellà de bosc i de totes les dones verges que varen perdre un nuvi, destarotat i molt fumador, en aquells temps de la guerra de Cuba.

Hi ha ens els dies de Nadal una antipàtica fatxenderia de l’estómac, un cert uniformisme, poc intel·ligent, que declara totes les preferències pel bestiar de ploma. Sembla que el qui no pugui coure un gall dindi, o un pollastre, és un ésser que li ballen les bigues sobre el cap i que el seu cor és un golfa trista, amb les parets pintades de lepra i de malediccions. No n’hi ha per tant!

Jo, si les ocupacions m’ho han permès, no he deixat mai d’assistir com a espectador a la fira d’aviram. I no us penseu que hagi sentit mai ni una gota d’admiració per aquelles cuineres que s’enduen un capó blanc om un vestit de núvia, engreixat a tall de princesa i ple de mal humor i renecs transcendentals. Tampoc no he sentit cap mica de respecte pels indiots, guarnits amb la roba metàl·lica de la imbecil·litat patint sota l’aixella d’un senyor sense escrúpols que ha pintat un pessebre de núvols rosats com tot de morrets de vedella. La meva admiració, en aquests casos, és per a un escèptic, per algun personatge tenebrós que compra en la fira dels aliments vius un conill net i pelat, un trist conill. Imagineu-vos el que representa tot un any de sumar i restar, de cordar-se el botonet de la camisa i respirar els mateixos afalacs femenins, per a arribar el dia de Nadal i matar un conill com a únic esplai, com única pompa de ferocitat del gust.

Els homes i les dones que mengen conill per Nadal són els qui primer tenen dret a la cadira de ring en la celestial Jerusalem.

A més a més, el conill nadalenc no és pas com els altres conills de gàbia, ni com els que martiritzen els caçadors amb una dosi de perdigons al fetge. És com el conill del pessebre de les criatures que s’ha fet gran i li ha crescut pèl. És una bèstia més ponderable que el famós renard platejat, i agafa les meravelloses proporcions del grifó, animal que, segons els Actes dels Apòstols, va ésser un dia menjat per sant Pere amb la desaprovació immediata de sant Pau. El meu punt de vista és que, en el dia de Nadal, un gall dindi, o un capó, són bèsties d’una vulgaritat llardosa i inqualificable, i en canvi un tristíssim conill de gàbia, precisament perquè es tracta de Nadal, representa una mena de selecció, alguna cosa d’irreductible disconformitat i d’elegància “bizarre”.

No sé què ho fa, però la Nit de Nadal, si passeu pel carrer, sentireu el perfum del cor de les noies. Els altres dies se sent el perfum dels cabells, de la pell en general, però en la nit sagrada només se sent aquest perfum obsessionant i terrible, que no té res de sexual ni res de literari.

En canvi, el dia de Nadal, a les tres de la tarda, totes les cases particulars tenen un perfum especialíssim d’ossos pelats, i d’aquelles perruques que es posen els còmics per representar Els Pastorets. Són unes perruques de consistència de mata de farigola, que en el món no poden servir per altra cosa que no sigui per representar Els Pastorets.

Josep Maria de Sagarra. “Misteris de Nadal”. Mirador, 26 de desembre de 1929.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada