15 de desembre 2015

Obligacions i Islam (Publicat a Valors)

Els atemptats del 13 de novembre a París han commogut les nostres societats. El fet que els atacs es produïssin a París, capital francesa i universal, influència cultural inesgotable, destí final de tants viatges i lloc de residència d’amics i coneguts ens ha afectat més que si hagués estat a qualsevol altre lloc. No ens n’hem de sentir culpables, ni perdre’ns en la retòrica autojustificativa. París és París i són les nostres cançons, els nostres restaurants i les nostres postals.

De tota manera, els atemptats de París també han suposat una reflexió, potser no prou meditada ni prou reposada ni amb la suficient distància objectiva, sobre la relació de les societats occidentals amb l’Islam i amb els seus ciutadans d’origen o religió musulmana, molts d’ells fills o néts d’immigrants nord-africans o, en menor mesura, d’Orient Mitjà. En tot cas, s’ha incidit en dos temes prou importants: la crisi d’identitat com a font de radicalització i el perill del racisme i la xenofòbia antimusulmana, el que se’n diu islamofòbia.

En primer lloc, la crisi d’identitat en la que viuen molts dels descendents dels immigrants, sense vinculacions amb el país d’origen familiar, però sense lligam amb les societats teòricament d’acollida on tampoc es senten ciutadans de ple dret. Davant d’aquesta dicotomia de no-identitats, on pot acabar apareixent una nova forma d’identitat com a fidel i combatent, la societat ha de reaccionar amb una identitat integradora, prou àmplia per representar tothom.

Però també és obligació del món musulmà a Occident, crear una identitat pròpia com a tal, que ja no té perquè tenir res a veure amb les tradicions de les muntanyes de l’Atles o la vall del Tigris. El musulmà europeu o occidental està per fer.

Pel que fa al perill de la islamofòbia, representant per l’auge de les formacions ultres i xenòfobes, és una alarma a vegades més emprada com a forma d’aturar el debat que com a forma d’iniciar-lo, però té un fons de veritat. En aquest sentit, les obligacions són clares. En primer lloc, assumir que el problema no és aliè a la religió –com el terrorisme d’arrel política o nacional té un fons polític–, però que es tracta de sectes fanatitzades que segueixen un Islam de l’època de les conquestes medievals –un fanatisme que pot arribar a fascinar aquells qui, sense lligams amb l’Islam, opten per la conversió a la versió més tenebrosa– i no de tota la religió en el seu conjunt. Per tant, no es pot caure en les generalitzacions. L’amalgame, segons el terme francès.

Pel que fa a les comunitats islàmiques, han de reconèixer que tenen un problema gravíssim al seu si. Cal que es treguin la son de les orelles a l’hora d’eliminar toleràncies, dobles discursos, comprensions o protecció d’aquestes llavors del mal, sovint amb l’excusa del victimisme, les agressions occidentals i la intolerància social. No s’hi valen excuses. Els musulmans han de protegir la seva religió del mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada