05 d’agost 2016

Les memòries (històriques) d'Ada Colau (Publicat a l'Ara)

No ens referim pas a l’autobiografia de la batllessa de Barcelona, convenientment escrutada de prop per sengles llibres del periodista d’aquest diari Joan Serra i de Xavier Fina, sinó a una de les polítiques que des dels primers dies de mandat ha fet valer l’equip de govern municipal del Cap i Casal. Em sap greu haver-me de tornar a dirigir a l’equip de govern amb ànim de mestretites, però, com dèiem, la memòria històrica de la ciutat ha estat un dels cavalls de batalla, i alhora font d’entrebancs i polèmiques, d’Ada Colau. La darrera, la polèmica exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, que es preveu instal·lar davant del centre del Born.

Tots sabem que la història, des dels temps d’Heròdot i amb l’exemple paradigmàtic de Les guerres de les Gàl·lies que vam conèixer a les classes de llatí i als àlbums d’Astèrix, serveix per legitimar projectes polítics. En paral·lel, la memòria és un procés més complex, més dens, una construcció on se sobreposen moltes memòries, especialment en una ciutat tan convulsa com la de la bimil·lenària Barcelona. Conscients d’això, una de les primeres decisions del consistori d’esquerres va ser el nomenament d’un comissionat de Memòria Històrica, un càrrec que va recaure en l’actual cap de files d’En Comú Podem al Congrés, l’historiador Xavier Domènech. En bona mesura, davant la impossibilitat de portar a terme algunes de les polítiques estrella amb les quals va obtenir l’alcaldia -l’ordenació del turisme, una nova política d’habitatge i la reducció de la dramàtica desigualtat-, Barcelona En Comú ha tingut en la memòria pública una de les peces clau per construir el lideratge d’una Ada Colau d’indiscutible talent i futur polític, i el seu intent, gens dissimulat, de nova hegemonia.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article En la construcció d’aquesta hegemonia per la via de la memòria, el jaciment del Born, sobre el qual es va construir el Born CC i que va permetre posar en valor els efectes de la repressió borbònica sobre un terç de la població de la Barcelona del segle XVIII, ha resultat incòmode. Amb l’arribada del nou comissionat, Ricard Vinyes, es va decidir rebatejar el centre cultural amb especial incís en la reorientació de l’espai i es van cancel·lar exposicions ja projectades, amb la voluntat d’enfocar les polítiques cap a la memòria republicana i obrera de la ciutat. Cada projecte polític té episodis, lluites, personatges que li són més propers, i és perfectament lícit discrepar políticament del significat de cadascun d’aquests. Més complicat és combatre’ls quan formen part de la memòria plural de la ciutat. La performance consistent en la col·locació de les estàtues eqüestres de Franco, de Josep Viladomat, i la Victòria, de Frederic Marès, a l’esplanada del Born no ha fet altra cosa que tirar sal a la ferida dels qui han cregut que s’està menysvalorant una part d’aquesta memòria pública de la ciutat.

Seguint la idea de donar nou valor a la memòria republicana de Barcelona, tindria sentit que Colau s’emmirallés en els batlles d’esquerres que ha tingut la ciutat. I no només en Pasqual Maragall, que intel·ligentment va saber processar la Barcelona burgesa i popular de l’ Oda del seu avi, sinó que podria buscar com a referent el nacionalista republicà Albert Bastardas i Sampere, impulsor del Pressupost Extraordinari de Cultura de l’any 1908, tot un projecte cultural i pedagògic complet de signe progressista, catalanista i demòcrata combatut a parts iguals pel conservadorisme clerical i el lerrouxisme anticatalanista i que va acabar propulsant Bastardas a l’alcaldia després de la destitució per part dels regidors del batlle de reial ordre. O en Carles Pi i Sunyer, insigne republicà de l’escola noucentista, que va ser tancat juntament amb els regidors al vaixell presó Uruguay l’any 1934. Uns regidors que des de l’esquerra catalanista van impulsar canvis de gran transcendència des d’un consistori que va actuar de punta de llança i de primer ajuntament en moments decisius del país.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article. Un radicalisme que va arribar a l’alcaldia de la ciutat amb batlles de tan poca transcendència com Manuel Morales Pareja, Juan José Rocha o Joan Pich i Pon, i regidors de tan poca volada com el cèlebre Emiliano Iglesias Ambrosio, immortalitzat per Ovidi Montllor a la pel·lícula La ciutat cremada, d’Antoni Ribas, en unes hilarants escenes que defineixen clarament el que va aportar a la ciutat aquell partit, que d’altra banda va tenir un suport popular constant fins a la proclamació de la República. Caricaturitzant, la història dirà si la memòria de l’alcaldessa Colau serà la de Bastardas o la de Morales Pareja.

26 de juliol 2016

80 anys d'estraperlisme i chadisme (Publicat a l'Ara)

El 13 de maig de 1934 trenta mil persones omplen l’Estadi de Montjuïc per assistir a una espectacular vetllada de boxa entre el púgil basc Paulino Uzcudun i l’alemany Max Schmeling. Presideixen l’acte el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el batlle de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. L’acte l’havia organitzat l’aventurer jueu alemany nacionalitzat mexicà Daniel Strauss, que juntament amb el seu soci Jules Perel i l’esposa de Strauss, Madame Lowmann, havien inventat un enginy trucat a mig camí entre la ruleta pretesament científica i la màquina recreativa, batejat amb una combinació dels seus tres cognoms: Straperlo.

El combat tenia com a objectiu aproximar-se a les autoritats catalanes per convèncer-les de les bondats de l’invent. Però la prohibició del joc i les prevencions morals dels dirigents d’ERC fan fracassar l’intent. Després d’aquest primer revés, Strauss entra en contacte amb el peculiar magnat i dirigent radical Joan Pich i Pon, amb qui sí que fa bons tractes: a canvi de l’autorització per instal·lar la ruleta a Sant Sebastià, acorden que el president del govern, Alejandro Lerroux, i diversos dirigents del Partit Republicà Radical obtindran part dels guanys, a més de sumes de diners, rellotges i altres regals. Però les promeses governamentals dels radicals no es compliran i, tant a Sant Sebastià com a Formentor, la ruleta és precintada i se’n denega l’autorització. Strauss, enganyat, clama venjança i escriu al president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, detallant-li reunions, contactes, sumes de diners, dels seus tractes amb els radicals i el cap de govern.

Serà l’inici d’un escàndol que omplirà la premsa i farà trontollar la jove República Espanyola. El 18 d’octubre de 1935 el cas es trasllada al Tribunal Suprem i les Corts declaren culpables diferents dirigents polítics. El Partit Radical s’enfonsa, el vell Lerroux perd tot el seu prestigi polític, i el febrer de 1936 se celebren unes polaritzades eleccions que guanyen les esquerres del Front Popular, mentre una part de l’exèrcit i dels dirigents dretans conspiren per “salvar Espanya”. El terme estraperlo -i estraperlista - és el nom que pren el mercat negre i abusiu en l’escassetat de la postguerra.

Anys abans, el 1919, preveient les conseqüències de la derrota alemanya, la companyia elèctrica CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad), de capital alemany i que donava servei al gran Buenos Aires, passa a ser espanyola gràcies a una complexa operació financera en la qual participa activament Francesc Cambó. El polític i advocat català es converteix en president i home fort de la nova empresa, la CHADE (Compañía Hispanoamericana de Electricidad) -controlada pel hòlding belga Sofina, del qual també esdevé membre del consell d’administració-, que es troba en l’origen de la seva multimilionària fortuna. La història d’aquesta societat i de la seva relació amb el pròcer catalanista acaba de ser objecte d’un exhaustiu estudi de Borja de Riquer, Cambó en Argentina. Riquer explica com l’any 1936 la CHADE viu dos greus problemes. Un, l’esclat de la Guerra Civil, que porta a l’argentinització de la companyia per tal d’evitar que el govern republicà controli la tercera empresa més important del país. L’altre, la tempestuosa negociació amb l’Ajuntament de Buenos Aires per renovar la concessió, enmig d’una intensa batalla política i periodística. Per satisfer els interessos de la CADE (ara, Compañía Argentina de Electricidad), s’usen tota mena d’estratègies d’acord amb el governamental Partit Radical: pressions, xantatges, manipulacions, suborns, tràfic d’influències, etc. Uns fets que motiven un enorme i sonat escàndol polític que acaba de desprestigiar els governs de “la dècada infame”, associada a la companyia elèctrica, que va donar nom al chadismo o cadismo amb què es coneix, a partir de llavors, aquell temps de corrupció generalitzada i operacions tèrboles. El mateix Cambó, que supervisa a distància l’operació que duen a terme els seus representants a Buenos Aires, escriu, segons revela el seu biògraf, que la renovació de la concessió suposa “ una de las mayores afrentas que ha sufrido Argentina ”.

El republicà radical Alejandro Lerroux i el regionalista Francesc Cambó, antics enemics a la Barcelona del desvetllar del primer catalanisme, tot i no haver participat en la preparació del cop d’estat militar i la conspiració feixista, de l’exili estant, acaben avalant el nou règim franquista, en el qual no se’ls reserva cap mena de paper. Poc abans, els vells adversaris havien quedat implicats clarament en dues operacions de corrupció política en dos països, Espanya i l’Argentina, que exemplifiquen la tesi del cèlebre llibre Why nations fail, de Daron Acemoglu i James Robinson, sobre les elits extractives que fan fracassar els països. Ara que estraperlistes i chadistes compleixen 80 anys en plena reflexió per a un país millor, evocar-los ha de servir per avançar cap a l’exemplaritat política, la virtut cívica i la robustesa democràtica i econòmica.

15 de juliol 2016

Etiòpia, el nostre demà (Publicat a la revista Valors)

El 18 de juliol es compleixen 80 anys de l’alçament militar contra el govern republicà democràtic que donaria lloc a la Guerra Civil espanyola. L’exèrcit facciós que s’havia revoltat a l’Àfrica comptà des de l’inici amb el suport del feixisme italià i el nazisme alemany, que els subministraren armes i homes i que aprofitaren la guerra d’Espanya per fer proves de noves tècniques mortíferes, com els bombardejos aeris massius, que pocs anys després serien utilitzats durant la II Guerra Mundial. La II República i les seves forces lleials van patir la política de no intervenció de les grans democràcies del moment, Franca i Anglaterra, que, malgrat l’impacte internacional del conflicte fratricida espanyols no tenien cap intenció d’implicar-se en el conflicte. Mentrestant, a la zona republicana la influència soviètica es feia cada dia més forta.

La penosa indiferència internacional cap a la República Espanyola havia tingut un avís claríssim pocs dies abans. El deliri feixista italià era inconcebible sense un imperi al darrera que recuperés les glòries expansionistes de l’antiga Roma. i Repartit el món després de la I Guerra Mundial, el duce Benito Mussolini va dirigir el seu exèrcit cap al regne d’Etiòpia, conegut també com a Abissínia, juntament amb Libèria, l’únic estat africà que sempre havia estat independent. Amb aquella invasió, Itàlia venjava la sagnant derrota que l’emperador etíop Manelik li havia infringit 40 anys abans, en la primera guerra Italo-etíop de 1896.

La Societat de Nacions, organització de la qual eren membres tant la Itàlia feixista com l’Etiòpia independent, es va demostrar del tot ineficaç des de l’inici de la crisi d’Abissínia, impotent davant de l’ofensiva i la conquesta feixista del mil·lenari regne africà. Una impotència que, aviat seria letal per la pròpia organització que, després del Tractat de Versalles, havia de vetllar per la pau al món, i que tindria el seu moment culminant en la intervenció davant de la seva assemblea del sobirà etíop Haile Selassie. El 30 de juny de 1936, aquell menut emperador –El ras tafari, Rei de Reis, Lleó de Judà, Elegit dels Déus i descendent del rei Salomó... que anys després Ryszard Kapuscinski retratarà de forma esperpèntica a Emperador–, es presentà a la tribuna d’oradors de la seu ginebrina revestit de tota la dignitat del seu poble per denunciar la invasió, conquesta i annexió del seu país davant la passivitat internacional. Quan tot just havia estat introduït pel president de l’assemblea, el romanès Nicolae Titulescu, i es disposava a parlar, un grup de periodistes italians i agitadors feixistes comença a escridassar-lo i a insultar-lo. Selassie, aguantà estoicament els crits com es pot veure en les gravacions de l’època, i després d’una breu salutació en francès es dirigí als representants diplomàtics en la seva llengua, l’amhàric, en un discurs que culminà amb una frase premonitòria: “És el nostre avui; serà el vostre demà”. Pocs dies després començava la Guerra Civil espanyola, preludi de la II Guerra Mundial.

15 de juny 2016

De la "basquitis" a la "catalanitis" (Publicat a la revista Valors)

Potser si haguéssim de datar simbòlicament l’inici de la fascinació catalana per Euskadi, ens hauríem de situar a l’any 1967 amb la cançó País Basc de Raimon. “Tots els colors del verd/gora Euskadi, diuen fort/la gent, la terra i el mar/allà al País Basc” acabava la cançó del cantant de Xàtiva. La relacions entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català, però comencen molts anys abans. Sabino Arana va conèixer de prop el catalanisme incipient i no en va fer una valoració especialment positiva. Caldria esperar a l’emergència del pacte a tres de Galeusca, signat a les albors de la dictadura de Primo de Rivera, per Estat Català, Acció Catalana i Unió Catalanista per part catalana; Partit Nacionalista Basc i Comunió Nacionalista Basca per part d’Euskadi; i les Irmandades da Faba i Irmandade Nazonalista Galega, per part gallega, per a què les relacions es fessin més estretes. De tota manera, serà la Guerra Civil el que agermanarà el basquisme amb el catalanisme.

Però és l’època de dura repressió que evoca la cançó de Raimon el que agermana els dos països. L’aparició de la lluita armada basca el que activa l’epidèmia de “basquitis”: diversos moviments antifranquistes s’emmirallen en les accions de la naixent ETA, i la solidaritat es desborda amb el Procés de Burgos, l’any 1970. Els viatges al País Basc es fan habituals i l’imaginari i la cultura basc es fa lloc en el vocabulari polític del país. Després de la mort del general Franco, Catalunya ha tingut bons coneixedors d’Euskadi entre polítics, periodistes i escriptors. De fet, la passió basca no es circumscrivia exclusivament en el món nacionalista. Ernest Lluch, per exemple, fou un apassionat amic del País Basc i se’ns gela la sang només de recordar aquell “¡Qué alegria llegar a esta plaza y ver que los que antes mataban ahora gritan! ¡Gritad más, que gritáis poco!” dirigit als militants de l’esquerra abertzale que l’increpaven durant una campanya electoral en plena treva l’any 1999.

La “basquitits” ha infectat durant anys el món polític català, especialment el més sobiranista. Les coses, però, sembla que comencen a canviar. Bona part del sobiranisme català, no tot però sí bona part, ha deixat d’interessar-se pel món basc, desempallegant-se d’aquella barreja de fascinació antropològica i admiració política. Després d’anys de violència, Euskadi no ha fet cap pas cap polític des de 1979, mentre aquell catalanisme poruc, acomplexat, que de lluny envejava la “valentia” dels bascos, ha aconseguit transformar-se en un independentisme de base electoral àmplia i transversal. De fet, si fa anys Juan José Ibarretxe venia a presentar el seu pla polític a Barcelona, no fa gaires anys el vam tornar a veure a la mateixa ciutat i amb menys cabells, parlant del procés català. En aquest trànsit de “basquitis” a “catalanitis” hem d’interpretar el darrer viatge d’Arnaldo Otegi a Barcelona. El líder de l’esquerra abertzale que, com tot el nacionalisme basc, no havia dedicat massa atenció a la política catalana, va donar mostres de patir els primers símptomes d’aquesta nova epidèmia que puja per la ria de Bilbao.

Ecos de la Guerra Frerda (Publicat a l'Ara)

Quan era petit, a finals dels 80, em van regalar una bola del món. Em fascinaven els mapes, els països, les ciutats... M’encantava repassar-la. També tenia un puzle que reproduïa una versió infantil i tòpica del mapa de l’Europa del moment. Tant l’un com l’altre, però, aviat van quedar obsolets, abans que pogués aprendre res de debò de la Unió Soviètica, de la República Democràtica d’Alemanya, de Iugoslàvia... Els meus primers records de caràcter històric coincideixen amb la caiguda del Mur de Berlín, l’afusellament de Ceausescu, el cop d’estat contra Gorbatxov... A partir de llavors el món va deixar pas a un esquema bipolar, amb dos lideratges en tensió, a un món cada vegada més complex. És el món que ens ha tocat viure i mirar d’entendre als de la nostra generació. Una generació que comença a recopilar records. Mentrestant, Barack Obama traça sobre el final dels últims vestigis de la Guerra Freda -Cuba, l’Iran...- el llegat que quedarà d’ell quan passi a la condició d’expresident. Sovint entre els qui no hem viscut aquells anys hi ha un cert enyor d’aquell món més fàcil de descodificar, amb grans ideologies per seguir, líders i símbols per admirar i episodis èpics per enlluernar. El comunisme, la construcció de la Unió Europea, Kennedy, el Che, el Maig del 68, la Primavera de Praga, l’arribada de l’home a la Lluna, la Guerra del Vietnam, el moviment hippie... són records del món dels nostres pares encara amb un gran poder d’atracció per als qui no els vam viure. Fa uns mesos, però, van coincidir a les llibreries i a les sales de cinema ecos d’aquell món que ens ofereixen densitat contra nostàlgia.

Trumbo, biopic de l’autor de Johnny va agafar el seu fusell, guionista triomfador i un dels 10 de Hollywood perseguits pel Comitè d’Activitats Antiamericanes en la seva paranoica persecució del comunisme cinematogràfic, ens ofereix una bona mostra d’aquells anys en què els dos blocs van viure un duel que també es va executar amb les botes de John Wayne, i que va portar la democràcia més gran del món als límits de l’autoritarisme. No per menys coneguda, la història és il·lustrativa d’un clima de guerra contra l’adversari ideològic en què tot s’hi valia, i que va dur els Estats Units a finançar tota mena d’iniciatives i plataformes culturals per combatre la influència comunista en els mitjans intel·lectuals. En un gir de la història que només es pot entendre en aquest context tan delimitat, aquestes plataformes de guerra cultural també van girar els ulls cap a l’Espanya franquista.

I si d’una banda els americans legitimaven internacionalment el règim, de l’altra el Congrés per la Llibertat de la Cultura finançava les activitats de l’antifranquisme liberal per evitar qualsevol influència del comunisme en l’oposició, convertit en l’enemic i la bèstia negra del règim. Aquesta és la història de l’alternativa liberal que, com explica Jordi Amat a La primavera de Múnich, va poder traçar l’any 1962 un impossible relat alternatiu a la Transició. Una sortida democràtica al franquisme, una oportunitat mancada, impulsada per liberals, socialistes i democratacristians de l’exili i l’interior -amb una notable presència de catalans i bascos-, però sense comunistes, que van patir el pecat capital de tenir l’ombra de la CIA al darrere.

I si tot això passava en aquest costat del Teló d’Acer, l’obra de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que fa poc va passar per Barcelona, ens ofereix el retrat, o potser més aviat la radiografia, de “l’home roig”, el nou tipus de rus criat al laboratori del marxisme-leninisme soviètic. Homes i dones rojos a qui l’escriptora bielorussa ha escoltat durant anys, i que, com els cors de les òperes de Mussorgski, ofereix una polifonia de veus marcades per un sistema que tenia com a base la negació del valor de la vida humana. “Quant pot valer la vida humana tenint en compte que fa poc morien milions de persones per causes no naturals? Estem plens d’odi i de prejudicis. Tots venim d’allà, del país que va conèixer el gulag, una guerra terrible. La col·lectivització, deskulakització, la deportació de pobles sencers”, escriu Aleksiévitx al pròleg Apunts d’una còmplice.

Els malsons quasi totalitaris en democràcia, les primaveres impossibles, els homes i dones rojos creats per un sistema que negava la humanitat també són records, ecos que ens arriben de la llarga Guerra Freda. Potser més profunds, de més intensitat, més complexos i de més ensenyances que les boles del món i els mapes envellits, els pòsters d’antics ídols, consignes i lemes, discos envellits i la quincalleria soviètica -fins i tot la de la temible RDA- que encara és vista amb simpatia per sectors frívolament assedegats de nostàlgia de la generació que no hem viscut la Guerra Freda.

15 de maig 2016

Els pecats de Panamà (Publicat a la revista Valors)

En el moment d’escriure aquest article, acaba dimitir fulminantment el ministre d’Industria, Comerç i Turisme espanyol, José Manuel Soria. És la segona víctima política directa –després del primer ministre d’Islàndia, aquella illa que se’ns presentava com a símbol de la redempció post crisi– de l’escàndol conegut com a “Papers de Panamà”, la més gran filtració d’informació de la història que deixa al descobert la realitat d’aquest paradís fiscal com seu de tota mena de fraus. D’alguna manera, el degoteig diari de nous titulars de societats domiciliades a Panamà que formarien part de la selecta clientela mundial del bufet d’advocats Mossak Fonseca, no ens pot escandalitzar més enllà del que és raonable. No podem caure en una paròdia de la celebèrrima escena de Casablanca en la que el capità Renault, per ordre dels nazis, clausura el Rick’s Cafè sota l’acusació de ser l’escenari de joc il·legal, mentre un atent crupier li atansa els guanys d’aquella nit. Tothom recorda aquell “Quin escàndol, aquí es juga!” el cínic agent de la llei de la França vichista.

I és que només cal saber alguns apunts d’història d’aquest enclavament centreamericà de poc més de 3 milions d’habitants situat en l’istme que connecta la Nord-Amèrica i la Sud-Amèrica, per veure que les ombres sempre l’han determinada. L’any 1879, després de l’èxit del canal de Suez, Ferdinand de Lesseps va promoure l’obertura d’un canal que connectés el Pacífic i l’Atlàntic a través de Panamà, llavors part integrant de Colòmbia. Tot i que les obres va començar el 1880, diverses crisis i pressions de l’administració nord-americana, fidel a la doctrina Monroe –“Amèrica per als americans”–, van provocar la fallida de l’empresa, ocasionant un dels escàndols político-financers més greus de la III República francesa. El vell Lesseps va haver de viure un judici pel que s’anomenà Escàndol de Panamà, en qui s’hi van veure implicats destacats polítics, financers i enginyers, com Gustave Eiffel.

Posteriorment, els Estats Units van prendre de nou el projecte de Canal, impulsant a l’ensems la independència de Panamà, que se separà de Colòmbia l’any 1905. Els nord-americans van mantenir una posició de control del canal fins l’any 1999, que en que en aplicació dels acord Carter-Torrijos la zona del canal va passar a mans panamenyes. Deu anys abans, els EUA intervenien militarment al país per destituir al dictador Noriega, jutjat i empresonat per connexions amb el narcotràfic internacional.

La peculiar situació política panamenya va inspirar el novel·lista John Le Carré per a escriure un dels seus títols més cèlebres, El Sastre de Panamà. Per acabar, un detall no menor: L’any 2011, Panamà va caure de la llista de paradisos fiscals del govern espanyol coincidint amb l’ampliació del Canal, on importants societats espanyoles hi tenien interessos. Pocs mesos després, el govern d’un altre signe polític establia una amnistia fiscal a la que presumiblement s’hi van acollir alguns dels “panamenys” més il·lustres.

25 d’abril 2016

L'heroïca però inoportuna Pasqua irlandesa (Publicat a l'Ara)

Ala genial Dansa d’agost que es representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, el jove Michael -interpretat per Albert Triola- rememora la incomoditat que havia suposat a la seva tia Kate, catòlica devota i implicada en la Guerra d’Independència irlandesa, que el seu germà participés com a capellà castrense de les forces britàniques de l’Àfrica Oriental en la Gran Guerra. Dels anys que el pare Jack havia servit a les ordres de Sa Majestat Britànica no se’n parlava a casa les germanes Mundy, i la foto del germà uniformat restava amagada dins un llibre. Una contradicció com la de les germanes protagonistes de l’obra de Brien Fiel, però a l’inrevés, és com es va viure en el catalanisme l’aixecament de Pasqua de fa 100 anys.

 Tot i que les commemoracions oficials es van fer coincidir amb el calendari litúrgic, l’alçament dels patriotes irlandesos es va produir el 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua. Aprofitant que Anglaterra es trobava en plena Gran Guerra, els Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i fundador de la Gaelic League Patrick Pearse, secundats per l’Exèrcit Ciutadà Irlandès del dirigent obrer James Connolly i les dones del Cumann na mBan, amb Constance Markiewicz entre elles, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. Els revoltats van suportar el setge durant sis dies fins que la superioritat numèrica de l’exèrcit britànic els va fer rendir-se. L’alçament va ser aixafat i els seus principals líders executats. La derrota, però, seria una fita ineludible del nacionalisme irlandès fins a la independència

A Catalunya la mirada cap a Irlanda tenia llarga tradició. L’any 1886 el profeta del nacionalisme d’esquerres Josep Narcís Roca i Farreras va encapçalar un Missatge d’adhesió al poble irlandès dirigit a Charles Stuart Parnell, líder del Partit Parlamentari Irlandès. Aquell any, la força del protestant Parnell havia portat el premier liberal britànic William Gladstone a prometre el seu suport a una autonomia per a l’illa d’Irlanda que, després d’anys de discussió, no arribaria mai. Des de llavors, Irlanda va ser un referent per al catalanisme polític. Ara bé, l’esclat de l’aixecament de Pasqua no va poder ser més inoportú per a aquest catalanisme majoritàriament aliadòfil. L’atac contra l’Anglaterra que lluitava als camps de França -i que pocs mesos després perdria en un sol dia més de 50.000 homes a la batalla del Somme- i la sospita d’un hipotètic suport alemany van fer allunyar les simpaties cap a l’audàcia irlandesa. El mateix Rovira i Virgili serà l’encarregat de renyar els nacionalistes de Dublín: “Suposem, no obstant, que el succés de la revolta hagués estat possible. Nosaltres, nacionalistes fervents, no l’hauríem aprovada pas, ni hauríem desitjat el seu triomf. I és que avui no es tracta solament del problema d’Irlanda. Es tracta dels problemes nacionalistes, i alguns d’ells força més anguniosos que l’irlandès. [...] Nosaltres som nacionalistes, però no per Irlanda solament. Ni tampoc per Catalunya solament”. És a dir, els alts ideals que justificaven la guerra passaven per sobre dels casos particulars i anar contra Anglaterra senzillament no tocava. Però és que a més, a diferència de l’imperialisme alemany i austríac, el britànic no era realment un imperi, “sinó una federació de democràcies”. Així ho va intentar justificar aquell mateix any Eugeni Xammar en un pamflet anglòfil publicat a Londres en català titulat Contra la idea d’imperi. La primavera de 1916, només Daniel Cardona -anys a venir fundador d’un Nosaltres Sols clarament influït pel Sinn Féin irlandès- i el socialista Manuel Serra i Moret defensarien la gesta irlandesa.

Però va arribar l’armistici i el conflicte irlandès no només no es va apaivagar sinó que més aviat es va enrarir. El febrer de 1919, Rovira i Virgili assegurava a les pàgines d’ Iberia, quan a Dublín els diputats independentistes irlandesos tot just havien constituït l’Assemblea Constituent, que “Hoy el problema de Irlanda no es el de una nación que reclama su autonomia integral, sino el de una nación que rechaza la autonomia integral ofrecida por el Estado y reclama la independencia”. Aquesta era encara la gran diferència entre el cas irlandès i els nous estats que emergien en la primavera de les nacions europea. Just un any després, la Catalunya que no havia aconseguit tampoc la seva autonomia va tornar a mirar a Irlanda. Després de 74 dies en vaga de fam, el batlle de Cork, el sinnféiner Terence MacSweney, moria a la presó. La commoció va ser enorme en el món del nacionalisme català: els poetes Ventura Gassol i Josep Carner li van dedicar els seus versos, Rovira i Virgili, de nou, s’ocupà del cas a la premsa i la Unió Catalanista va enviar presents als seus orfes. Irlanda, que en la dècada dels 20 va viure dues guerres i l’inici de la seva llibertat, tornava a ser un mirall. I és que tots els qui hem anat al Tibidabo sabem que els miralls tant poden ser còncaus com convexos.

15 d’abril 2016

El miratge de Centre Europa (Publicat a la revista Valors)

Després de vuit edicions en català dins el segell Quaderns Crema (i unes altres tantes edicions en castellà, a Acantilado, de la mateixa casa editorial) El món d’ahir d’Stefan Zweig s’ha consagrat com un clàssic de la narrativa autobiogràfica i com el millor relat de l’Europa que es va començar a esquerdar amb la Gran Guerra i acabaria de fer fallida amb el segon conflicte mundial, enmig del qual –abandonada tota esperança i segur de la victòria de la barbàrie nazifeixista– el seu autor es va suïcidar al Brasil. Les memòries d’Zweig també s’han convertit en un tòpic de la nostàlgia d’una gran Centre Europa dominada pel paternalisme imperial austrohongarès, que d’Itàlia a Rússia dominava un bast mosaic de terres que tenien en la culta i frívola Viena dels palaus, les pastisseries i els valsos, la seva capital. Una visió idíl·lica d’un imperi que, a resultes de la Gran Guerra, es desfiu com un bolado i que només enyoraren els jueus com Zweig o el seu amic Josep Roth.

Una Centre Europa que avui torna a ser d’actualitat per la crisi dels refugiats sirians i afganesos que tenien com fita travessar les velles terres austrohongareses per arribar a Alemanya, on la cancellera Merkel ha sostingut –en solitari i pràcticament sense aliats– una política d’acolliment, en contrast amb la bel·ligerància de l’anomenat Grup de Visegrad, format pels governants d’Hongria, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia. Un grup on hi convergeixen el populisme nacionalista del premier hongarès Viktor Órban, el conservadorisme autoritari polonès i la retòrica antiimigració de la socialdemocràcia eslovaca i de les elits excomunistes txeques, que, en bona mesura, desmenteix la visió idíl·lica de la civilitat i l’esperit europeu que tenim d’Zweig.

La història d’aquests països centreeuropeus és, per si sola, una tragèdia europea. Després de la primavera de les nacions que s’estengué després de l’Armistici de 1918, van caure aviat sota la bota hitleriana. La sort de Txecoslovàquia va ser decidida a Munic, on els líders democràtics de França i Gran Bretanya encara creien ingènuament que era possible aplacar al fürher, i amb la invasió de Polònia va esclatar la II Guerra Mundial. Acabada la guerra, el teló d’acer les separà de l’Europa occidental, caient sota la influència soviètica, que s’allargà, amb efímeres revoltes i primaveres, fins a finals de la dècada dels 80, quan mitjançant revolucions pacífiques –o de vellut– i transicions cap a la democràcia, van “tornar a la Història”, en definició del president txecoslovac i antic dissident Václav Havel, un referent moral sense continuadors.

La integració europea de les repúbliques centreeuropees es va produir acceleradament i en un moment, abans de la gran crisi, que tot semblava per a fer i la UE era un somni sense esquerdes. Avui, veiem que governants que mantenen en el seu ADN la influència –en les formes polítiques i en els tons dels seus discursos– de la Rússia asiàtica, traeixen el que considerem els valors de la Vella Europa per a mètodes expeditius, mentre acreix el seu poder dins les institucions europees. Cap ressò de vals, ni d’Zweig han sabut portar els centreeuropeus a una Brussel·les, capaç de vendre la sort dels desheretats que truquen a les seves morts al perillós sultà turc.

28 de març 2016

Granados, la víctima catalana de la Gran Guerra (Publicat a l'Ara)

La Gran Guerra va suposar l’entrada del món al segleXX i, per aquesta convivència entre els uniformes d’hússars austrohongaresos i la revolució tecnològica dels exèrcits, països comandats per entre monarques i revolucionaris, o la seva influència en els artistes, escriptors i intel·lectuals europeus, va ser molt procliu a la creació de mites. Mata Hari seria l’exemple d’espia femme fatale ; per contra, la infermera Edith Cavell, la innocent morta pel seu país; les roselles per sempre més quedarien lligades als Flander’s Fields, etc. En el cas català, una sola mort exemplifica la commoció de la guerra. Estem parlant de la mort del músic Enric Granados, mort tal dia com dijous (24 de març) de fa 100 anys al canal de la Mànega, quan el vapor Sussex, que el traslladava al continent, va ser torpedinat per un submarí alemany.

Avui, que Europa està consternada i esmaperduda per l’atemptat sagnant de Bèlgica -país tradicionalment neutral, la violació del qual per part de l’exèrcit alemany va suposar la baula definitiva en l’escalada de tensió que va portar a l’esclat de la Primera Guerra Mundial-, recordem l’emoció de la mort de Granados. El músic, en la plenitud de la seva carrera artística, tornava triomfal dels Estats Units, on havia tingut un èxit esclatant amb la seva òpera Goyescas, estrenada al Metropolitan Opera House de Nova York. L’acollida va ser tan rutilant que el president Wilson el va convidar a fer un concert a la Casa Blanca, cosa que va fer canviar els plans de retorn del matrimoni Granados, amb un fatal desenllaç per a algú que sempre havia tingut una aversió total als viatges en vaixell. Segons un dels seus biògrafs -el nord-americà John Watson Milton, autor d’ El rossinyol abatut, disponible en català-, seria la passió amorosa cap a la seva alumna, deixeble i col·laboradora Clotilde Godó, filla d’una coneguda família industrial d’Igualada però resident a Tiana, el que va fer que el delerós Granados s’arrisqués a fer el viatge de tornada no en un vaixell espanyol -i, per tant, de pavelló neutral- sinó en un d’anglès. De tota manera, tot i aquest amor extraconjugal, la tradició afirma que el mestre Granados, que havia estat rescatat sa i estalvi, va llançar-se al mar, tot i la seva por a l’aigua i al fet de no saber nadar, per rescatar la seva dona, que s’ofegava. Tots dos van morir.

La notícia de la mort de Granados va colpir Barcelona. Un testimoni de l’època, l’advocat Amadeu Hurtado, escriu a les seves memòries: “Aquesta impressió, ben poc favorable a Alemanya, es convertia a la nostra ciutat en un gran desafecte quan va saber-se amb consternació que el dia 24 de març havien trobat la mort en el torpedinament del vapor anglès Sussex, al mar del Nord, el nostre gran músic Enric Granados i la seva esposa, deixant desemparats els seus fills de tendra edat, que vivien a Barcelona”. Pocs dies després, el diari barceloní El Diluvio publicava l’article “ La muerte de Granados. Nuestra protesta ” com una queixa formal adreçada al president del consell de ministres, en la qual s’afirmava: “ Confirmada definitivamente la noticia de esta desgracia irreparable, no solo para Cataluña sino para toda España, conmueve tanto como la desaparición del artista eminente, el silencio de su país ante el crimen que le arrebató la vida. España produce una penosa sensación de debilidad y de abandono, como si el cadáver del glorioso maestro, flotando al amparo de las aguas del mar inmenso, fuese una triste representación de su desdichada patria ”. I s’adreçava directament al primer ministre comte de Romanones: “ ¿Permitirá el Gobierno que preside V.E. la vergüenza de pasar en silencio este crimen sin pedir las reparaciones necesarias? ” El dibuixant Pere Ynglada publicava a la revista Iberia un homenatge a Granados en forma de portada, en què una “maja ” de l’obra granadiana llançava un ramet de clavells a la mar on es veia una nau naufragant. Però, no només a la premsa i a les penyes i tertúlies de la Barcelona neutral la mort de Granados va causar un gran impacte. També, una de les institucions de la música catalana, com l’Orfeó Català, amb qui Granados va estar vinculat des de la seva fundació, estrenant al Palau de la Música alguna de les seves principals obres i interpretant o dirigint bona part del seu repertori, les corporacions de la seva Lleida natal i els principals escriptors, músics i artistes del país van plorar el mestre, van adreçar cartes de protesta a les autoritats alemanyes i espanyoles, a qui es va demanar atenció per als fills de Granados, i van organitzar homenatges en la seva memòria.

Tot i les tones de paper que hi va dedicar la premsa, les polèmiques entre aliadòfils i germanòfils, els voluntaris catalans enrolats a l’exèrcit francès, els fugitius i refugiats a Barcelona i la seva influència política i cultural, la Gran Guerra no va passar pel Principat. De tota manera, l’eco de la tragèdia es va fer viu amb la mort de Granados. Va ser la nostra víctima de la Gran Guerra. La que més vam sentir dels milions de morts que va deixar aquell conflicte.

15 de març 2016

Candidats insòlits (Publicat a la revista Valors)

L’any ha començat intens pels apassionats per la política americana. Un grup d’addictes que en els darrers anys s’ha nodrit de ficcions que recreen les interioritats, secrets, misèries, grandeses, idealismes, cinismes i realitats de la vida política dels Estats Units. Especialment rutilant ha estat l’èxit de The West Wing i House of Cards en retratar el dia a dia al Despatx Oval, però d’altres produccions com Scandal, Veep, 24, The Good Wife, Homeland, etc., tampoc s’han estat de convertir les bambolines de la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon o les campanyes electorals en material televisiu.

Com dèiem, l’1 de febrer va començar la cursa cap a les eleccions presidencials que el 8 de novembre d’enguany han de servir per escollir el nou president dels Estats Units. Una cursa que té tots els ingredients del millor guió. Com marca la tradició, l’inici va ser el Caucus d’Iowa, a partir dels quals els principals candidats que hauran de batre’s en debats i en campanya per aconseguir la nominació dels dos grans partits americans. Uns candidats que trenquen la pauta, el motlle o el model del que havien estat els presidenciables demòcrates o republicans.

Al partit demòcrata, la competició és cosa de dos: Per una banda, Hillary Rodham Clinton, exprimera dama, exsenadora i exsecretària d’estat. Un cavall guanyador, a priori. De l’altre, un candidat inesperat: el senador de Vermont Bernard “Bernie” Sanders, un veterà polític independent, nascut a Brooklyn, jueu i que s’autodefineix com a socialista tot fent bandera de l’estat del benestar i la lluita contra els privilegis de les grans multinacionals i els grans poders econòmics. Un perfil polític singular per a la política, en tots sentits, però li ha permés derrotar a la seva rival a les primàries de New Hamshire. Tant l’un com l’altre representen perfils ben diferents del tradicional WASP (White anglo-saxon, protestant) americà que ha dominat la vida nord-americana.

Pel que fa al partit republicà, les coses són menys clares i els candidats són encara més diversos. El candidat més mediàtic continua essent el populista magnat novaiorquès Donald Trump, tot i que el senador Ted Cruz va vèncer a Iowa. Cruz, representant dels sectors més conservadors del camp republicà –allò que se’n va dir el Tea Party– és nascut a Canadà d’origen cubà. El candidat de l’establishment del partit continua essent un hispà, Marco Rubio. Ara bé, no podem oblidar que el procés d’elecció del candidat republicà ha comptat amb precandidats afroamericans com el doctor Ben Carson, d’origen indi com l’exgovernador Bobby Jindal, així com una precandidata, l’executiva de HP Carly Fiorina.

És provable que quan aquest article arriba a les mans dels lectors, el “superdimarts” de l’1 de març hagi deixat les coses més clares en la cursa per la nominació, però en tot cas, després del primer president negre, tots els qui lluiten per ser el proper Comandant en Cap trenquen el model establert fins ara.

18 de febrer 2016

Nomenclàtor polític (Publicat al diari Ara)

Com que vaig néixer gairebé nou anys després de la mort del dictador, la primera noció que vaig tenir del franquisme va ser una placa de carrer al poble dels meus avis, a Terol. Era una placa blava de llauna on en lletres blanques es feia avinent que aquell carrer que tothom coneixia com “El Calvario” en realitat s’anomenava “Calle Generalísimo”. Tret dels carrers dedicats a fills il·lustres o al sant patró, la resta dels pocs carrers del poble eren dedicats, òbviament, a Itàlia i Alemanya. Jo no tenia ni idea de qui era aquell senyor que ostentava aquell nom pompós, però sí que em semblava molt diferent dels noms de carrers i places de Mataró. També em sorprenia que hi hagués gent gran que insistís a anomenar, a la catalana manera, “plaça dels Caiguts” aquell espai que a casa meva s’anomenava “plaça de les Tereses”. El franquisme ja no tenia espai a la ciutat de la meva infantesa. 


Hi he tornat a pensar a propòsit de la (interessada) polèmica sobre el canvi de carrers de ressonàncies franquistes a Madrid, i les iniciatives -sovint més polítiques que històriques- per rebatejar vies i places dels carrers de les ciutats catalanes. En primer lloc, resulta de difícil comprensió que a la capital espanyola que van governar batlles d’esquerres i de dretes, socialistes i centristes, encara figuressin al nomenclàtor homenatges de clara ressonància franquista. Si bé és cert que de la mà d’Enrique Tierno Galván i del llavors regidor del PCE Ramón Tamames, l’any 1980 van desaparèixer les vies madrilenyes dedicades a Franco, a José Antonio i a alguns dels principals noms de la mitologia del règim, em sobta que a l’Ajuntament del Viejo Profesor es gestionés el dia a dia de carrers amb noms com “Caídos de la División Azul”, “Arriba España” o “General Fanjul”, sense pensar en cap moment si tota aquella nomenclatura s’ajustava als signes del temps. Alhora, també sobta que aquest assumpte s’estigui discutint ara, quan ciutats com Mataró -valgui altra vegada l’exemple que m’és més proper- van fer aquest procés de substitució als inicis de la Transició. Llavors, l’Ajuntament encapçalat per Joan Majó va recuperar els noms tradicionals de les vies i places que ostentaven denominacions franquistes, o les va rebatejar amb noms relacionats amb la mateixa ciutat i la seva història. A Barcelona, per més que algun taxista encara s’entesti a portar-te a Calvo Sotelo, des del primer ajuntament democràtic va desaparèixer tota la faramalla feixista dels carrers.

El nom dels carrers sempre ha estat un tema polític i, sovint, reflex de les convulsions de la història. El patriarca de la Renaixença i polític Víctor Balaguer fou l’encarregat de posar nom als nous carrers de l’Eixample que es començava a construir a Barcelona. Gràcies a la seva audàcia patriòtica, els carrers més cèntrics de la capital de Catalunya són un recull de la història catalana. Carrers que evoquen des del cronista Ramon Muntaner fins al poeta Bonaventura Carles Aribau, les institucions medievals o els territoris que van conformar la Corona Catalano-aragonesa, d’Aragó a Sicília, passant per les Glòries Catalanes. El nomenclàtor, però, no sempre ha estat fixat d’una manera global, sinó que tot sovint és fill de compromisos ideològics, simpaties polítiques, complexos absurds, tradicions alienes, herències complicades, necessitat d’esborrar despropòsits i reparacions històriques. Avui l’aparició de noves formacions polítiques que qüestionen l’ statu quo i l’emergència del procés sobiranista ha tornat a primer terme el debat en molts ajuntaments.

Els més cautelosos recorden que un canvi en el nom d’un carrer suposa uns greuges per als veïns que hi viuen, que sovint no es tenen en compte quan s’adopten decisions d’aquest tipus. De tota manera, la possible molèstia veïnal no pot ser esgrimida com a forma d’obviar el debat sobre la memòria en l’espai públic. Com que és impossible posar noms a carrers que s’alcen sobre plànols d’una ciutat que creix, com en el cas de Balaguer, potser caldria aprofitar el moment constitutiu en què ens trobem per fer una àmplia reflexió sobre el passat i la història de les nostres ciutats i allò que volem recordar, homenatjar o explicar amb els nostres carrers, abans de fer canvis de denominació. Si no, es poden produir decisions paradoxals, com el cas del canvi de nom de la plaça Llucmajor -dedicada al municipi homònim mallorquí- com a plaça de la República, mentre que el que en el seu dia fou la plaça dedicada a la República està dedicada al penúltim representant de la dinastia de Borbó.

Aquesta reflexió global sobre la memòria als carrers hauria de donar resposta també al fet que molts dels noms d’homes i dones del nostre passat, de la nostra cultura, arts, ciències, esport, medicina o música no tenen espai als carrers dels pobles i ciutats. I si el tenen, sovint no està a l’altura del que mereixerien. Només cal veure què passa amb Josep Maria de Sagarra a Barcelona, per dir-ne un de tants. Mentre la grandíssima novel·la Vida privada arriba al mercat americà de la mà de la magnífica traducció de l’encantadora ambaixadora Mary Ann Newman, el seu autor només té dret a un cul-de-sac a la ciutat a la qual va dedicar centenars de pàgines de teatre, poesia, periodisme i novel·la.

15 de febrer 2016

Litúrgia presidencial (Publicat a Valors)

La foto ha corregut a bastament a les xarxes socials. El ministre de l’Interior en funcions Jorge Fernández Díaz, la delegada del govern central a Catalunya María de los Llanos de Luna i l’inspector general de l’exèrcit a Catalunya, el tinent general Ricardo Álvarez-Espejo, asseguts mentre al seu voltant tot els assistents a la pressa de possessió del nou president de la Generalitat de Catalunya dempeus aplaudien Carles Puigdemont. Aquest, però, no és l’única falta al protocol que s’ha produït darrerament. Em va sorprendre especialment, que durant el debat d’investidura de Puigdemont, diversos oradors empressin tractament de tu per referir-se tant al president in pectore com a la resta de diputats. Un altre dels moments de manca de protocol, i de respecte fins i tot, que hem vist aquests dies elèctrics de gener ha estat la negativa del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament Carme Forcadell –el mateix dia que l’ex duquessa de Palma seia al banc dels acusats per l’escàndol Noos–, pregant que la comunicació de l’elecció del nou president es fes per e-mail. El govern espanyol també ha eliminat el tradicional agraïment “pels serveis prestats” a l’expresident Artur Mas. Ha estat molt comentat el ple de constitució de les Corts espanyoles, on s’hi han vist nous partits, nous accents, noves indumentàries i, fins i tot, un nadó als braços de la seva mare diputada. En l’assumpte sempre delicat de la indumentària, Catalunya porta un cert avantatge a Madrid, gràcies a l’entrada de la Cup al Parlament, als comicis de 2012.

És potser propi d’un país amb poca tradició democràtica i de poder propi el que fa que, per a desesperació dels experts en protocol, a Catalunya es segueixi amb tan poc rigor la litúrgia que acompanya sempre la política. Perquè el poder és auctoritas, és a dir, legitimació o reconeixement social del poder, també en els petits detalls. Històricament, quan ha fallat el reconeixement social del poder per part dels qui se’n poden sentir compel·lits, només queda el recurs de força per imposar-la, però algun cosa s’ha trencat fatalment. Per tant, la importància del reconeixement social del poder en les societats democràtiques s’ha revestit de fórmules, rituals, litúrgies i protocols que es poden observar en els sistemes presidencials o parlamentaris, monàrquics o republicans. Fins i tot en aquells que van acabar amb la monarquia però han conformat un poder una presidència democràtica però ben acomboiada dels atributs d’un monarca, com és el cas del cap d’estat francès.

Als Estats Units, el President no ostenta cap tracte ni títol que no sigui el de “Senyor President”. John Adams, primer Vicepresident dels EUA, havia proposat que fos anomenat “Sa Altesa Electiva” però George Washington va voler evitar qualsevol ressonància monàrquica a la nova república americana. De tota manera, la mateixa setmana que Carles Puigdemont va prometre el seu càrrec, vam poder veure de quina manera estricta i com un sol home, republicans i demòcrates s’alçaven quan el president Obama entrava a la cambra del Congrés per pronunciar el seu últim discurs de l’estat de la Unió. I és que ja ho va dir el president Jed Bartlet: “in this building, when the President stands, nobody sits”.

29 de gener 2016

"Només vull els ossos del meu pare" (Crònica publicada al diari Ara)

Antígona va planar sobre la sala de columnes del neoclàssic palau Casades, seu de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. No debades, la filla d’Èpid que es va enfrontar a la llei per donar sepultura al seu germà va ser evocada com a exemple dels familiars de les víctimes del franquisme que han trobat en la justícia argentina una via per combatre la indiferència i manca de voluntat política de l’estat espanyol.

Ahir al vespre, però, la protagonista no era pas l’heroïna de Sòfocles que Espriu va convertir en metàfora del drama del 1939, sinó Ascensión Mendieta. La lluita de la filla de Timoteo Mendieta -militant ugetista executat pels franquistes-, per enterrar les restes del seu pare, era el motiu d’un acte organitzat per la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB i el Memorial Democràtic en el qual van intervenir Felipe Moreno, de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina; la jurista Elisenda Calvet, i l’advocat argentí Máximo Castex.

L’acte va servir per celebrar que per primera vegada un exhort de la justícia argentina ha permès exhumar una fossa comuna al cementiri de Guadalajara on estan enterrades les restes de 22 afusellats entre el novembre del 1939 -entre ells el pare d’Ascensión Mendieta- i el febrer del 1940. Entre el públic -format per familiars de desapareguts, juristes i una representació de la comunitat argentinocatalana- Roger Heredia, investigador policial i impulsor del Banc d’ADN de Catalunya, va expressar l’esperança que aquesta decisió inèdita de la justícia argentina sigui la punta de llança que permeti l’obertura de la resta de les 3.600 fosses que encara hi ha a l’estat espanyol. Més de 300 només a Catalunya. En aquest sentit, Heredia ha avançat que demanaran a la justícia argentina que dicti una petició a la Generalitat de Catalunya, que l’any 2008 va aprovar la llei de fosses, perquè compari les restes descobertes fins ara amb les dades d’ADN recollides pel Banc d’ADN.

“Continues plorant”

Abans de l’acte, l’arqueòleg responsable de l’exhumació de la fossa de Guadalajara, el saltenc René Pacheco, explicava en conversa telefònica des del cementiri de la ciutat manxega l’emoció que havia suposat l’obertura de la fossa: “És impossible que t’hi acostumis, encara que hagis participat en altres obertures de fosses, continues plorant”.

Mentre no s’ha arribat encara al lloc on hi ha el cos de Mendieta, Pacheco va avançar que s’han localitzat les restes de Martina García Alcalde, filla de Budia, i que segons els veïns del poble tindria encara avui família a Barcelona. Entretant, com va explicar l’advocat Máximo Castex, Ascensión, de 90 anys, va cada dia a l’excavació de Guadalajara, suportant el dolor i el fred, esperant localitzar, finalment, els ossos del seu pare.

21 de gener 2016

Vichy català (Publicat al Diari Ara)

En plenes festes nadalenques el govern francès anunciava la desclassificació de la documentació referent al govern col·laboracionista de Vichy. La breu nota publicada al Journal Officiel, i signada pel primer ministre, Manuel Valls, i els titulars d’Afers Estrangers, Justícia, Defensa, Interior i Cultura, obria la porta a “la lliure consulta, abans de l’expiració dels terminis previstos al Codi de Patrimoni [75 anys], d’arxius relatius a la Segona Guerra Mundial emanats principalment dels ministeris d’Afers Estrangers, Justícia i Interior”. La desclassificació responia a les peticions insistents dels historiadors del període, que amb motiu del 70 aniversari del final de la II Guerra Mundial s’havien adreçat al president de la República per exposar-li els problemes burocràtics amb què es trobaven per poder completar la seva recerca sobre un dels períodes més amargs i vergonyosos de la història francesa. Com consignava Libération, es tracta de “la fi dels tabús”.

El 14 de juny la Wehrmacht entrava a París sense trobar cap mena de resistència. El 10 de juliol els diputats i senadors -elegits quatre anys abans en les eleccions que havien donat el triomf al Front Popular- reunits al Gran Casino de la localitat balneària de Vichy votaven una reforma de la Constitució de la III República que atorgava plens poders al mariscal Philippe Pétain. Només 80 parlamentaris enfront de 569 van votar contra aquella decisió, que suposava el cop de gràcia a la democràcia francesa. A partir d’aquell moment, l’heroi de la Gran Guerra va encapçalar un règim dictatorial i col·laboracionista amb els nazis, amb qui va signar l’armistici. Sota la divisa de “Treball, família i pàtria”, el nou cap d’estat prometia desterrar els valors i la política hereva de la Revolució Francesa per mitjà d’una Revolució Nacional. Charles Maurras, antialemany repatani però representant de l’etern pensament contrarevolucionari francès, va dir que Pétain era una “sorpresa divina”.

De ben segur que la desclassificació permetrà aclarir aspectes polèmics i obscurs que encara planen sobre la història de l’ocupació i el col·laboracionisme. Com el paper de les autoritats i forces de seguretat franceses en la persecució dels jueus, simbolitzada per l’encara traumàtica de recordar Rafle du Vel’ d’Hiv. De tota manera, la vergonya de Vichy no van ser només els seus actes més execrables sinó el fet que bona part de la societat francesa acceptés passivament un règim autoritari còmplice de Hitler. Fins i tot bona part del món artístic i intel·lectual, com va detallar Alan Riding en el seu ja clàssic I la f esta va continuar. Una vergonya que van rebaixar els resistents que van seguir la crida del general De Gaulle, que, des de Londres, apel·lava a la França que no es rendia. La veritable França, segons les seves paraules el Dia de l’Alliberament de París.

A Catalunya, encara amb tant per conèixer i descobrir sobre el nostre passat, hem de veure com en determinada opinió pública anticatalanista es repeteix la cantarella que “també hi va haver catalans que van donar suport a Franco” com a forma de rebaixar l’evidència que Catalunya, i el que representava com a país, va ser vençuda. Ho feia l’escriptora Laura Freixas, en un article publicat a El País fa just dos anys, amb l’exemple del seu propi avi. Freixas clamava contra la falsificació de la història que, segons deia, porta a terme l’independentisme català, amb l’exemple de “catalans franquistes” com Joan Estelrich, Eugeni d’Ors, Josep Pla o Salvador Dalí. Ho feia i es continua fent, com si es pogués establir una equidistància sense un judici crític i històric del comportament de l’elit política i cultural catalana davant el franquisme. En aquest sentit, novetats editorials com el brillant i polèmic El llarg procés de Jordi Amat, de títol equívoc però ple d’interès, o el volum El món d’ahir de Joan Estelrich permeten esteranyinar les motivacions personals, íntimes, interessades o sinceres que van portar alguns catalans a donar un suport més o menys intens a Franco.

Com en el cas de França, sense la col·laboració activa d’aquells que van fornir una mena de Vichy català i la passivitat general -per por o conveniència- el règim no hauria pogut perllongar-se de la manera que ho va fer. Ara bé, amb la documentació disponible i el treball d’historiadors especialistes en l’època a la mà, no es pot ocultar que, més enllà dels comportaments individuals, el país va patir com a país una repressió, aniquilació i anul·lació política, simbòlica i cultural inaudita. Si tot això ho hagués sabut la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya o els seus assessors, s’hauria estalviat el ridícul quan va tirar per la cara al president Puigdemont les paraules d’aquell home bo, demòcrata i catalanista que es deia Carles Rahola, l’assassinat del qual continua sent un clam contra el feixisme.

15 de gener 2016

Pessebres avui (Publicat a Valors)


El pessebre de l’Ajuntament de Barcelona és una de les estrelles del Nadal al Cap i Casal. Entre els visitants, sovint s’estén un rum-rum de desaprovació i de queixa. A d’altres, els entusiasma, els diverteix, hi fan alguna fotografia, però entre tots sempre sorgeix la mateixa salmòdia: “és un pessebre massa modern!” Enguany, just al costat del Palau de la Generalitat s’hi ha instal·lat una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. En entrar-hi, després de visitar el pessebre de la Plaça Sant Jaume, el voluntariós pessebrista que donava la benvinguda afirmava: “Si volen fer una casa de nines d’acord, però dir que això és un pessebre...!”. També, com cada any, han reaparegut els mateixos comentaris als mitjans de comunicació –sovint aquells que més han ajudat a difondre tradicions alienes al Nadal “tradicional”– en que es barreja la suposada iconoclàstia dels regidors municipals amb una idea invariable del que és un pessebre.

Enguany, el pessebre de l’Ajuntament està inspirat en el món dels llibres infantils, i planteja com a escenari del naixement un carrer de ciutat, d’un estil naïf i no especialment modern: amb el colmado a la cantonada i els terrats plens de roba, podria semblar més una escena de fa 40 anys, que no pas la imatge qualsevol d’una plaça de Gràcia o del Poble Sec. Pel que fa a Josep i Maria, aquests apareixen amb una aparença, aquesta sí, totalment contemporània però respectant, els colors canònics en les robes i els atributs iconogràfics de la Sagrada Família –el blau del suèter d’ella i el marró del jersei i la barba, d’ell– tot sostenint el Nen, pel qual canten els nens i somriu el veïnat. La representació m’ha semblat absolutament adequada al que hauria de ser un pessebre d’avui. Fins i tot, trobo que queda curt l’intent. Lamentablement, per molta gent, el pessebre ha de ser una representació inamovible en la benemèrita història de l’Escola de Barcelona, amb unes figures que vam heretar dels avis, i una posada en escena en que no hi pot haver cap dissensió que els paratges d’un Betlem del segle I, fet amb suro i molsa, o els gèlids paratges catalans, fets amb guix i olis.

Recordo haver-li sentit dir una vegada a mossèn Ballarín que si Jesús tornés a néixer avui dia, ho faria en el lloc més humil de la ciutat: un lloc tan senzill i inhòspit com una parada de metro. I, afegeixo jo, segur que sons pares vestirien uns senzills texans i un jersei ample de llana, com un naixement que vaig veure a Portugal. El pessebre d’avui hauria de representar aquesta idea i aquests valors, fent-los presents al nostre temps, no reproduint una estampa i fossilitzant una tradició. Com escriu l’amic Albert Dresaire al Butlletí de l’Associació de Pessebristes de Mataró, “Sant Francesc no va pretendre reproduir la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels del món d’avui”.

06 de gener 2016

"England's difficulty..." (Publicat al Diari Ara)

“En el fons, des del punt de vista català, ens convé una gran crisi política del sistema espanyol. És en els moments de greu crisi quan millor es pot negociar la qüestió catalana, com va passar el 1931 o el 1977”, reflexionava el 20-D l’historiador Borja de Riquer a preguntes de la secció de política d’aquest diari. Passats els comicis que havien d’acabar amb el vell món, el Parlament espanyol més fraccionat des de la II República és la imatge més gràfica de l’embolic fenomenal en què sembla embarrancar la política espanyola. Les sumes són impossibles i les tensions a l’interior dels partits són d’alt voltatge. El temor a una repetició de les eleccions —la principal debilitat catalana— s’estén, ara també, a Madrid. La gran crisi política del sistema espanyol està servida.

La Catalunya que ja s’encara al fet d’haver de repetir eleccions té aquesta mena de consol que comporten les fatalitats repartides. Què pot succeir de cara a les noves eleccions catalanes? En principi, una rebaixa del to transcendental dels darrers comicis, i la recuperació d’un cert debat ideològic entre els partits independentistes, ara dissimulat en l’opció unitària. No serà l’únic retorn. L’abstracte dret a decidir, reminiscència del passat immediat, torna a la vida. I ho fa de la mà de la nova força que comença a bastir el lideratge d’Ada Colau més enllà de la ciutat de Barcelona, En Comú Podem, que amb el padrinatge de la batllessa ha atorgat un gruix important de diputats al tercer grup de la cambra baixa, un Podem representatiu de l’Espanya no castellana. Davant el nou escenari, En Comú Podem pot pretendre ser el catch all party capaç d’endrapar votants del PSC, ICV i la CUP —ai, la CUP!— alhora, amb una clara voluntat hegemònica, corregint les errades de la darrera campanya catalana. El temor d’una Catalunya on la primera força fos Ciutadans —una formació que s’ha despertat del somni amb la realitat de ser poc més que una magnífica creació mediàtica— s’ha esvaït. Potser unes noves eleccions catalanes enmig de la gran crisi espanyola són més una oportunitat que un fracàs. Però Catalunya ha de saber jugar bé davant l’oportunitat d’una crisi com aquesta.

A les seves memòries, el periodista Eugeni Xammar rememora les ingènues jornades que van seguir la proclamació de la II República, així com els auguris més pessimistes sobre la primavera republicana en relació a Catalunya: “Dels meus primers contactes amb Irlanda i amb irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: « England’s difficulty is Ireland’s opportunity [la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda]». La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per a Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir de primer l’autonomia i tot seguit la independència. I per mi no n’hi havia cap dubte. Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria —republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’ Himno de Riego i Els segadors, etcètera— seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: «¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?» Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguessin consciència”.

Ara bé, associar la sort de Catalunya a la resolució de la crisi espanyola, que va ser un dels errors que van menar al 6 d’Octubre del 1934, que encara s’insisteix a presentar com un intent secessionista, pot ser tan perillós o més que calcular malament les forces pròpies i la robustesa de les alienes per dur a terme una empresa amb resistències tan poderoses en contra. Amadeu Hurtado, un nom tan habitual en aquests articles com el de Xammar, evoca a les seves memòries l’enterrament del president Prat de la Riba en plenes jornades d’una crisi espanyola, la de 1917, que també ho havia de capgirar tot: “Potser enterràvem tot un període i tota una concepció de la nostra vida política que s’havia vist inspirada pel famós seny català. I mentre formava part del gran seguici, tenia com una mena d’aprensió que el nou període que començàvem amb concepcions més expeditives fos menys venturós, que convertiria l’hora hegemònica somniada en una absorció de l’esperit de Catalunya per les tradicions polítiques de la vella Espanya”. I és que el risc de caure a la teranyina de la política espanyola, com en altres ocasions històriques, existeix.