29 de gener 2016

"Només vull els ossos del meu pare" (Crònica publicada al diari Ara)

Antígona va planar sobre la sala de columnes del neoclàssic palau Casades, seu de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. No debades, la filla d’Èpid que es va enfrontar a la llei per donar sepultura al seu germà va ser evocada com a exemple dels familiars de les víctimes del franquisme que han trobat en la justícia argentina una via per combatre la indiferència i manca de voluntat política de l’estat espanyol.

Ahir al vespre, però, la protagonista no era pas l’heroïna de Sòfocles que Espriu va convertir en metàfora del drama del 1939, sinó Ascensión Mendieta. La lluita de la filla de Timoteo Mendieta -militant ugetista executat pels franquistes-, per enterrar les restes del seu pare, era el motiu d’un acte organitzat per la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB i el Memorial Democràtic en el qual van intervenir Felipe Moreno, de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina; la jurista Elisenda Calvet, i l’advocat argentí Máximo Castex.

L’acte va servir per celebrar que per primera vegada un exhort de la justícia argentina ha permès exhumar una fossa comuna al cementiri de Guadalajara on estan enterrades les restes de 22 afusellats entre el novembre del 1939 -entre ells el pare d’Ascensión Mendieta- i el febrer del 1940. Entre el públic -format per familiars de desapareguts, juristes i una representació de la comunitat argentinocatalana- Roger Heredia, investigador policial i impulsor del Banc d’ADN de Catalunya, va expressar l’esperança que aquesta decisió inèdita de la justícia argentina sigui la punta de llança que permeti l’obertura de la resta de les 3.600 fosses que encara hi ha a l’estat espanyol. Més de 300 només a Catalunya. En aquest sentit, Heredia ha avançat que demanaran a la justícia argentina que dicti una petició a la Generalitat de Catalunya, que l’any 2008 va aprovar la llei de fosses, perquè compari les restes descobertes fins ara amb les dades d’ADN recollides pel Banc d’ADN.

“Continues plorant”

Abans de l’acte, l’arqueòleg responsable de l’exhumació de la fossa de Guadalajara, el saltenc René Pacheco, explicava en conversa telefònica des del cementiri de la ciutat manxega l’emoció que havia suposat l’obertura de la fossa: “És impossible que t’hi acostumis, encara que hagis participat en altres obertures de fosses, continues plorant”.

Mentre no s’ha arribat encara al lloc on hi ha el cos de Mendieta, Pacheco va avançar que s’han localitzat les restes de Martina García Alcalde, filla de Budia, i que segons els veïns del poble tindria encara avui família a Barcelona. Entretant, com va explicar l’advocat Máximo Castex, Ascensión, de 90 anys, va cada dia a l’excavació de Guadalajara, suportant el dolor i el fred, esperant localitzar, finalment, els ossos del seu pare.

21 de gener 2016

Vichy català (Publicat al Diari Ara)

En plenes festes nadalenques el govern francès anunciava la desclassificació de la documentació referent al govern col·laboracionista de Vichy. La breu nota publicada al Journal Officiel, i signada pel primer ministre, Manuel Valls, i els titulars d’Afers Estrangers, Justícia, Defensa, Interior i Cultura, obria la porta a “la lliure consulta, abans de l’expiració dels terminis previstos al Codi de Patrimoni [75 anys], d’arxius relatius a la Segona Guerra Mundial emanats principalment dels ministeris d’Afers Estrangers, Justícia i Interior”. La desclassificació responia a les peticions insistents dels historiadors del període, que amb motiu del 70 aniversari del final de la II Guerra Mundial s’havien adreçat al president de la República per exposar-li els problemes burocràtics amb què es trobaven per poder completar la seva recerca sobre un dels períodes més amargs i vergonyosos de la història francesa. Com consignava Libération, es tracta de “la fi dels tabús”.

El 14 de juny la Wehrmacht entrava a París sense trobar cap mena de resistència. El 10 de juliol els diputats i senadors -elegits quatre anys abans en les eleccions que havien donat el triomf al Front Popular- reunits al Gran Casino de la localitat balneària de Vichy votaven una reforma de la Constitució de la III República que atorgava plens poders al mariscal Philippe Pétain. Només 80 parlamentaris enfront de 569 van votar contra aquella decisió, que suposava el cop de gràcia a la democràcia francesa. A partir d’aquell moment, l’heroi de la Gran Guerra va encapçalar un règim dictatorial i col·laboracionista amb els nazis, amb qui va signar l’armistici. Sota la divisa de “Treball, família i pàtria”, el nou cap d’estat prometia desterrar els valors i la política hereva de la Revolució Francesa per mitjà d’una Revolució Nacional. Charles Maurras, antialemany repatani però representant de l’etern pensament contrarevolucionari francès, va dir que Pétain era una “sorpresa divina”.

De ben segur que la desclassificació permetrà aclarir aspectes polèmics i obscurs que encara planen sobre la història de l’ocupació i el col·laboracionisme. Com el paper de les autoritats i forces de seguretat franceses en la persecució dels jueus, simbolitzada per l’encara traumàtica de recordar Rafle du Vel’ d’Hiv. De tota manera, la vergonya de Vichy no van ser només els seus actes més execrables sinó el fet que bona part de la societat francesa acceptés passivament un règim autoritari còmplice de Hitler. Fins i tot bona part del món artístic i intel·lectual, com va detallar Alan Riding en el seu ja clàssic I la f esta va continuar. Una vergonya que van rebaixar els resistents que van seguir la crida del general De Gaulle, que, des de Londres, apel·lava a la França que no es rendia. La veritable França, segons les seves paraules el Dia de l’Alliberament de París.

A Catalunya, encara amb tant per conèixer i descobrir sobre el nostre passat, hem de veure com en determinada opinió pública anticatalanista es repeteix la cantarella que “també hi va haver catalans que van donar suport a Franco” com a forma de rebaixar l’evidència que Catalunya, i el que representava com a país, va ser vençuda. Ho feia l’escriptora Laura Freixas, en un article publicat a El País fa just dos anys, amb l’exemple del seu propi avi. Freixas clamava contra la falsificació de la història que, segons deia, porta a terme l’independentisme català, amb l’exemple de “catalans franquistes” com Joan Estelrich, Eugeni d’Ors, Josep Pla o Salvador Dalí. Ho feia i es continua fent, com si es pogués establir una equidistància sense un judici crític i històric del comportament de l’elit política i cultural catalana davant el franquisme. En aquest sentit, novetats editorials com el brillant i polèmic El llarg procés de Jordi Amat, de títol equívoc però ple d’interès, o el volum El món d’ahir de Joan Estelrich permeten esteranyinar les motivacions personals, íntimes, interessades o sinceres que van portar alguns catalans a donar un suport més o menys intens a Franco.

Com en el cas de França, sense la col·laboració activa d’aquells que van fornir una mena de Vichy català i la passivitat general -per por o conveniència- el règim no hauria pogut perllongar-se de la manera que ho va fer. Ara bé, amb la documentació disponible i el treball d’historiadors especialistes en l’època a la mà, no es pot ocultar que, més enllà dels comportaments individuals, el país va patir com a país una repressió, aniquilació i anul·lació política, simbòlica i cultural inaudita. Si tot això ho hagués sabut la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya o els seus assessors, s’hauria estalviat el ridícul quan va tirar per la cara al president Puigdemont les paraules d’aquell home bo, demòcrata i catalanista que es deia Carles Rahola, l’assassinat del qual continua sent un clam contra el feixisme.

15 de gener 2016

Pessebres avui (Publicat a Valors)


El pessebre de l’Ajuntament de Barcelona és una de les estrelles del Nadal al Cap i Casal. Entre els visitants, sovint s’estén un rum-rum de desaprovació i de queixa. A d’altres, els entusiasma, els diverteix, hi fan alguna fotografia, però entre tots sempre sorgeix la mateixa salmòdia: “és un pessebre massa modern!” Enguany, just al costat del Palau de la Generalitat s’hi ha instal·lat una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. En entrar-hi, després de visitar el pessebre de la Plaça Sant Jaume, el voluntariós pessebrista que donava la benvinguda afirmava: “Si volen fer una casa de nines d’acord, però dir que això és un pessebre...!”. També, com cada any, han reaparegut els mateixos comentaris als mitjans de comunicació –sovint aquells que més han ajudat a difondre tradicions alienes al Nadal “tradicional”– en que es barreja la suposada iconoclàstia dels regidors municipals amb una idea invariable del que és un pessebre.

Enguany, el pessebre de l’Ajuntament està inspirat en el món dels llibres infantils, i planteja com a escenari del naixement un carrer de ciutat, d’un estil naïf i no especialment modern: amb el colmado a la cantonada i els terrats plens de roba, podria semblar més una escena de fa 40 anys, que no pas la imatge qualsevol d’una plaça de Gràcia o del Poble Sec. Pel que fa a Josep i Maria, aquests apareixen amb una aparença, aquesta sí, totalment contemporània però respectant, els colors canònics en les robes i els atributs iconogràfics de la Sagrada Família –el blau del suèter d’ella i el marró del jersei i la barba, d’ell– tot sostenint el Nen, pel qual canten els nens i somriu el veïnat. La representació m’ha semblat absolutament adequada al que hauria de ser un pessebre d’avui. Fins i tot, trobo que queda curt l’intent. Lamentablement, per molta gent, el pessebre ha de ser una representació inamovible en la benemèrita història de l’Escola de Barcelona, amb unes figures que vam heretar dels avis, i una posada en escena en que no hi pot haver cap dissensió que els paratges d’un Betlem del segle I, fet amb suro i molsa, o els gèlids paratges catalans, fets amb guix i olis.

Recordo haver-li sentit dir una vegada a mossèn Ballarín que si Jesús tornés a néixer avui dia, ho faria en el lloc més humil de la ciutat: un lloc tan senzill i inhòspit com una parada de metro. I, afegeixo jo, segur que sons pares vestirien uns senzills texans i un jersei ample de llana, com un naixement que vaig veure a Portugal. El pessebre d’avui hauria de representar aquesta idea i aquests valors, fent-los presents al nostre temps, no reproduint una estampa i fossilitzant una tradició. Com escriu l’amic Albert Dresaire al Butlletí de l’Associació de Pessebristes de Mataró, “Sant Francesc no va pretendre reproduir la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels del món d’avui”.

06 de gener 2016

"England's difficulty..." (Publicat al Diari Ara)

“En el fons, des del punt de vista català, ens convé una gran crisi política del sistema espanyol. És en els moments de greu crisi quan millor es pot negociar la qüestió catalana, com va passar el 1931 o el 1977”, reflexionava el 20-D l’historiador Borja de Riquer a preguntes de la secció de política d’aquest diari. Passats els comicis que havien d’acabar amb el vell món, el Parlament espanyol més fraccionat des de la II República és la imatge més gràfica de l’embolic fenomenal en què sembla embarrancar la política espanyola. Les sumes són impossibles i les tensions a l’interior dels partits són d’alt voltatge. El temor a una repetició de les eleccions —la principal debilitat catalana— s’estén, ara també, a Madrid. La gran crisi política del sistema espanyol està servida.

La Catalunya que ja s’encara al fet d’haver de repetir eleccions té aquesta mena de consol que comporten les fatalitats repartides. Què pot succeir de cara a les noves eleccions catalanes? En principi, una rebaixa del to transcendental dels darrers comicis, i la recuperació d’un cert debat ideològic entre els partits independentistes, ara dissimulat en l’opció unitària. No serà l’únic retorn. L’abstracte dret a decidir, reminiscència del passat immediat, torna a la vida. I ho fa de la mà de la nova força que comença a bastir el lideratge d’Ada Colau més enllà de la ciutat de Barcelona, En Comú Podem, que amb el padrinatge de la batllessa ha atorgat un gruix important de diputats al tercer grup de la cambra baixa, un Podem representatiu de l’Espanya no castellana. Davant el nou escenari, En Comú Podem pot pretendre ser el catch all party capaç d’endrapar votants del PSC, ICV i la CUP —ai, la CUP!— alhora, amb una clara voluntat hegemònica, corregint les errades de la darrera campanya catalana. El temor d’una Catalunya on la primera força fos Ciutadans —una formació que s’ha despertat del somni amb la realitat de ser poc més que una magnífica creació mediàtica— s’ha esvaït. Potser unes noves eleccions catalanes enmig de la gran crisi espanyola són més una oportunitat que un fracàs. Però Catalunya ha de saber jugar bé davant l’oportunitat d’una crisi com aquesta.

A les seves memòries, el periodista Eugeni Xammar rememora les ingènues jornades que van seguir la proclamació de la II República, així com els auguris més pessimistes sobre la primavera republicana en relació a Catalunya: “Dels meus primers contactes amb Irlanda i amb irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: « England’s difficulty is Ireland’s opportunity [la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda]». La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per a Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir de primer l’autonomia i tot seguit la independència. I per mi no n’hi havia cap dubte. Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria —republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’ Himno de Riego i Els segadors, etcètera— seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: «¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?» Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguessin consciència”.

Ara bé, associar la sort de Catalunya a la resolució de la crisi espanyola, que va ser un dels errors que van menar al 6 d’Octubre del 1934, que encara s’insisteix a presentar com un intent secessionista, pot ser tan perillós o més que calcular malament les forces pròpies i la robustesa de les alienes per dur a terme una empresa amb resistències tan poderoses en contra. Amadeu Hurtado, un nom tan habitual en aquests articles com el de Xammar, evoca a les seves memòries l’enterrament del president Prat de la Riba en plenes jornades d’una crisi espanyola, la de 1917, que també ho havia de capgirar tot: “Potser enterràvem tot un període i tota una concepció de la nostra vida política que s’havia vist inspirada pel famós seny català. I mentre formava part del gran seguici, tenia com una mena d’aprensió que el nou període que començàvem amb concepcions més expeditives fos menys venturós, que convertiria l’hora hegemònica somniada en una absorció de l’esperit de Catalunya per les tradicions polítiques de la vella Espanya”. I és que el risc de caure a la teranyina de la política espanyola, com en altres ocasions històriques, existeix.