15 de gener 2016

Pessebres avui (Publicat a Valors)


El pessebre de l’Ajuntament de Barcelona és una de les estrelles del Nadal al Cap i Casal. Entre els visitants, sovint s’estén un rum-rum de desaprovació i de queixa. A d’altres, els entusiasma, els diverteix, hi fan alguna fotografia, però entre tots sempre sorgeix la mateixa salmòdia: “és un pessebre massa modern!” Enguany, just al costat del Palau de la Generalitat s’hi ha instal·lat una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. En entrar-hi, després de visitar el pessebre de la Plaça Sant Jaume, el voluntariós pessebrista que donava la benvinguda afirmava: “Si volen fer una casa de nines d’acord, però dir que això és un pessebre...!”. També, com cada any, han reaparegut els mateixos comentaris als mitjans de comunicació –sovint aquells que més han ajudat a difondre tradicions alienes al Nadal “tradicional”– en que es barreja la suposada iconoclàstia dels regidors municipals amb una idea invariable del que és un pessebre.

Enguany, el pessebre de l’Ajuntament està inspirat en el món dels llibres infantils, i planteja com a escenari del naixement un carrer de ciutat, d’un estil naïf i no especialment modern: amb el colmado a la cantonada i els terrats plens de roba, podria semblar més una escena de fa 40 anys, que no pas la imatge qualsevol d’una plaça de Gràcia o del Poble Sec. Pel que fa a Josep i Maria, aquests apareixen amb una aparença, aquesta sí, totalment contemporània però respectant, els colors canònics en les robes i els atributs iconogràfics de la Sagrada Família –el blau del suèter d’ella i el marró del jersei i la barba, d’ell– tot sostenint el Nen, pel qual canten els nens i somriu el veïnat. La representació m’ha semblat absolutament adequada al que hauria de ser un pessebre d’avui. Fins i tot, trobo que queda curt l’intent. Lamentablement, per molta gent, el pessebre ha de ser una representació inamovible en la benemèrita història de l’Escola de Barcelona, amb unes figures que vam heretar dels avis, i una posada en escena en que no hi pot haver cap dissensió que els paratges d’un Betlem del segle I, fet amb suro i molsa, o els gèlids paratges catalans, fets amb guix i olis.

Recordo haver-li sentit dir una vegada a mossèn Ballarín que si Jesús tornés a néixer avui dia, ho faria en el lloc més humil de la ciutat: un lloc tan senzill i inhòspit com una parada de metro. I, afegeixo jo, segur que sons pares vestirien uns senzills texans i un jersei ample de llana, com un naixement que vaig veure a Portugal. El pessebre d’avui hauria de representar aquesta idea i aquests valors, fent-los presents al nostre temps, no reproduint una estampa i fossilitzant una tradició. Com escriu l’amic Albert Dresaire al Butlletí de l’Associació de Pessebristes de Mataró, “Sant Francesc no va pretendre reproduir la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels del món d’avui”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada