15 de febrer 2016

Litúrgia presidencial (Publicat a Valors)

La foto ha corregut a bastament a les xarxes socials. El ministre de l’Interior en funcions Jorge Fernández Díaz, la delegada del govern central a Catalunya María de los Llanos de Luna i l’inspector general de l’exèrcit a Catalunya, el tinent general Ricardo Álvarez-Espejo, asseguts mentre al seu voltant tot els assistents a la pressa de possessió del nou president de la Generalitat de Catalunya dempeus aplaudien Carles Puigdemont. Aquest, però, no és l’única falta al protocol que s’ha produït darrerament. Em va sorprendre especialment, que durant el debat d’investidura de Puigdemont, diversos oradors empressin tractament de tu per referir-se tant al president in pectore com a la resta de diputats. Un altre dels moments de manca de protocol, i de respecte fins i tot, que hem vist aquests dies elèctrics de gener ha estat la negativa del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament Carme Forcadell –el mateix dia que l’ex duquessa de Palma seia al banc dels acusats per l’escàndol Noos–, pregant que la comunicació de l’elecció del nou president es fes per e-mail. El govern espanyol també ha eliminat el tradicional agraïment “pels serveis prestats” a l’expresident Artur Mas. Ha estat molt comentat el ple de constitució de les Corts espanyoles, on s’hi han vist nous partits, nous accents, noves indumentàries i, fins i tot, un nadó als braços de la seva mare diputada. En l’assumpte sempre delicat de la indumentària, Catalunya porta un cert avantatge a Madrid, gràcies a l’entrada de la Cup al Parlament, als comicis de 2012.

És potser propi d’un país amb poca tradició democràtica i de poder propi el que fa que, per a desesperació dels experts en protocol, a Catalunya es segueixi amb tan poc rigor la litúrgia que acompanya sempre la política. Perquè el poder és auctoritas, és a dir, legitimació o reconeixement social del poder, també en els petits detalls. Històricament, quan ha fallat el reconeixement social del poder per part dels qui se’n poden sentir compel·lits, només queda el recurs de força per imposar-la, però algun cosa s’ha trencat fatalment. Per tant, la importància del reconeixement social del poder en les societats democràtiques s’ha revestit de fórmules, rituals, litúrgies i protocols que es poden observar en els sistemes presidencials o parlamentaris, monàrquics o republicans. Fins i tot en aquells que van acabar amb la monarquia però han conformat un poder una presidència democràtica però ben acomboiada dels atributs d’un monarca, com és el cas del cap d’estat francès.

Als Estats Units, el President no ostenta cap tracte ni títol que no sigui el de “Senyor President”. John Adams, primer Vicepresident dels EUA, havia proposat que fos anomenat “Sa Altesa Electiva” però George Washington va voler evitar qualsevol ressonància monàrquica a la nova república americana. De tota manera, la mateixa setmana que Carles Puigdemont va prometre el seu càrrec, vam poder veure de quina manera estricta i com un sol home, republicans i demòcrates s’alçaven quan el president Obama entrava a la cambra del Congrés per pronunciar el seu últim discurs de l’estat de la Unió. I és que ja ho va dir el president Jed Bartlet: “in this building, when the President stands, nobody sits”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada