25 d’abril 2016

L'heroïca però inoportuna Pasqua irlandesa (Publicat a l'Ara)

Ala genial Dansa d’agost que es representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, el jove Michael -interpretat per Albert Triola- rememora la incomoditat que havia suposat a la seva tia Kate, catòlica devota i implicada en la Guerra d’Independència irlandesa, que el seu germà participés com a capellà castrense de les forces britàniques de l’Àfrica Oriental en la Gran Guerra. Dels anys que el pare Jack havia servit a les ordres de Sa Majestat Britànica no se’n parlava a casa les germanes Mundy, i la foto del germà uniformat restava amagada dins un llibre. Una contradicció com la de les germanes protagonistes de l’obra de Brien Fiel, però a l’inrevés, és com es va viure en el catalanisme l’aixecament de Pasqua de fa 100 anys.

 Tot i que les commemoracions oficials es van fer coincidir amb el calendari litúrgic, l’alçament dels patriotes irlandesos es va produir el 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua. Aprofitant que Anglaterra es trobava en plena Gran Guerra, els Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i fundador de la Gaelic League Patrick Pearse, secundats per l’Exèrcit Ciutadà Irlandès del dirigent obrer James Connolly i les dones del Cumann na mBan, amb Constance Markiewicz entre elles, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. Els revoltats van suportar el setge durant sis dies fins que la superioritat numèrica de l’exèrcit britànic els va fer rendir-se. L’alçament va ser aixafat i els seus principals líders executats. La derrota, però, seria una fita ineludible del nacionalisme irlandès fins a la independència

A Catalunya la mirada cap a Irlanda tenia llarga tradició. L’any 1886 el profeta del nacionalisme d’esquerres Josep Narcís Roca i Farreras va encapçalar un Missatge d’adhesió al poble irlandès dirigit a Charles Stuart Parnell, líder del Partit Parlamentari Irlandès. Aquell any, la força del protestant Parnell havia portat el premier liberal britànic William Gladstone a prometre el seu suport a una autonomia per a l’illa d’Irlanda que, després d’anys de discussió, no arribaria mai. Des de llavors, Irlanda va ser un referent per al catalanisme polític. Ara bé, l’esclat de l’aixecament de Pasqua no va poder ser més inoportú per a aquest catalanisme majoritàriament aliadòfil. L’atac contra l’Anglaterra que lluitava als camps de França -i que pocs mesos després perdria en un sol dia més de 50.000 homes a la batalla del Somme- i la sospita d’un hipotètic suport alemany van fer allunyar les simpaties cap a l’audàcia irlandesa. El mateix Rovira i Virgili serà l’encarregat de renyar els nacionalistes de Dublín: “Suposem, no obstant, que el succés de la revolta hagués estat possible. Nosaltres, nacionalistes fervents, no l’hauríem aprovada pas, ni hauríem desitjat el seu triomf. I és que avui no es tracta solament del problema d’Irlanda. Es tracta dels problemes nacionalistes, i alguns d’ells força més anguniosos que l’irlandès. [...] Nosaltres som nacionalistes, però no per Irlanda solament. Ni tampoc per Catalunya solament”. És a dir, els alts ideals que justificaven la guerra passaven per sobre dels casos particulars i anar contra Anglaterra senzillament no tocava. Però és que a més, a diferència de l’imperialisme alemany i austríac, el britànic no era realment un imperi, “sinó una federació de democràcies”. Així ho va intentar justificar aquell mateix any Eugeni Xammar en un pamflet anglòfil publicat a Londres en català titulat Contra la idea d’imperi. La primavera de 1916, només Daniel Cardona -anys a venir fundador d’un Nosaltres Sols clarament influït pel Sinn Féin irlandès- i el socialista Manuel Serra i Moret defensarien la gesta irlandesa.

Però va arribar l’armistici i el conflicte irlandès no només no es va apaivagar sinó que més aviat es va enrarir. El febrer de 1919, Rovira i Virgili assegurava a les pàgines d’ Iberia, quan a Dublín els diputats independentistes irlandesos tot just havien constituït l’Assemblea Constituent, que “Hoy el problema de Irlanda no es el de una nación que reclama su autonomia integral, sino el de una nación que rechaza la autonomia integral ofrecida por el Estado y reclama la independencia”. Aquesta era encara la gran diferència entre el cas irlandès i els nous estats que emergien en la primavera de les nacions europea. Just un any després, la Catalunya que no havia aconseguit tampoc la seva autonomia va tornar a mirar a Irlanda. Després de 74 dies en vaga de fam, el batlle de Cork, el sinnféiner Terence MacSweney, moria a la presó. La commoció va ser enorme en el món del nacionalisme català: els poetes Ventura Gassol i Josep Carner li van dedicar els seus versos, Rovira i Virgili, de nou, s’ocupà del cas a la premsa i la Unió Catalanista va enviar presents als seus orfes. Irlanda, que en la dècada dels 20 va viure dues guerres i l’inici de la seva llibertat, tornava a ser un mirall. I és que tots els qui hem anat al Tibidabo sabem que els miralls tant poden ser còncaus com convexos.

15 d’abril 2016

El miratge de Centre Europa (Publicat a la revista Valors)

Després de vuit edicions en català dins el segell Quaderns Crema (i unes altres tantes edicions en castellà, a Acantilado, de la mateixa casa editorial) El món d’ahir d’Stefan Zweig s’ha consagrat com un clàssic de la narrativa autobiogràfica i com el millor relat de l’Europa que es va començar a esquerdar amb la Gran Guerra i acabaria de fer fallida amb el segon conflicte mundial, enmig del qual –abandonada tota esperança i segur de la victòria de la barbàrie nazifeixista– el seu autor es va suïcidar al Brasil. Les memòries d’Zweig també s’han convertit en un tòpic de la nostàlgia d’una gran Centre Europa dominada pel paternalisme imperial austrohongarès, que d’Itàlia a Rússia dominava un bast mosaic de terres que tenien en la culta i frívola Viena dels palaus, les pastisseries i els valsos, la seva capital. Una visió idíl·lica d’un imperi que, a resultes de la Gran Guerra, es desfiu com un bolado i que només enyoraren els jueus com Zweig o el seu amic Josep Roth.

Una Centre Europa que avui torna a ser d’actualitat per la crisi dels refugiats sirians i afganesos que tenien com fita travessar les velles terres austrohongareses per arribar a Alemanya, on la cancellera Merkel ha sostingut –en solitari i pràcticament sense aliats– una política d’acolliment, en contrast amb la bel·ligerància de l’anomenat Grup de Visegrad, format pels governants d’Hongria, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia. Un grup on hi convergeixen el populisme nacionalista del premier hongarès Viktor Órban, el conservadorisme autoritari polonès i la retòrica antiimigració de la socialdemocràcia eslovaca i de les elits excomunistes txeques, que, en bona mesura, desmenteix la visió idíl·lica de la civilitat i l’esperit europeu que tenim d’Zweig.

La història d’aquests països centreeuropeus és, per si sola, una tragèdia europea. Després de la primavera de les nacions que s’estengué després de l’Armistici de 1918, van caure aviat sota la bota hitleriana. La sort de Txecoslovàquia va ser decidida a Munic, on els líders democràtics de França i Gran Bretanya encara creien ingènuament que era possible aplacar al fürher, i amb la invasió de Polònia va esclatar la II Guerra Mundial. Acabada la guerra, el teló d’acer les separà de l’Europa occidental, caient sota la influència soviètica, que s’allargà, amb efímeres revoltes i primaveres, fins a finals de la dècada dels 80, quan mitjançant revolucions pacífiques –o de vellut– i transicions cap a la democràcia, van “tornar a la Història”, en definició del president txecoslovac i antic dissident Václav Havel, un referent moral sense continuadors.

La integració europea de les repúbliques centreeuropees es va produir acceleradament i en un moment, abans de la gran crisi, que tot semblava per a fer i la UE era un somni sense esquerdes. Avui, veiem que governants que mantenen en el seu ADN la influència –en les formes polítiques i en els tons dels seus discursos– de la Rússia asiàtica, traeixen el que considerem els valors de la Vella Europa per a mètodes expeditius, mentre acreix el seu poder dins les institucions europees. Cap ressò de vals, ni d’Zweig han sabut portar els centreeuropeus a una Brussel·les, capaç de vendre la sort dels desheretats que truquen a les seves morts al perillós sultà turc.