15 d’abril 2016

El miratge de Centre Europa (Publicat a la revista Valors)

Després de vuit edicions en català dins el segell Quaderns Crema (i unes altres tantes edicions en castellà, a Acantilado, de la mateixa casa editorial) El món d’ahir d’Stefan Zweig s’ha consagrat com un clàssic de la narrativa autobiogràfica i com el millor relat de l’Europa que es va començar a esquerdar amb la Gran Guerra i acabaria de fer fallida amb el segon conflicte mundial, enmig del qual –abandonada tota esperança i segur de la victòria de la barbàrie nazifeixista– el seu autor es va suïcidar al Brasil. Les memòries d’Zweig també s’han convertit en un tòpic de la nostàlgia d’una gran Centre Europa dominada pel paternalisme imperial austrohongarès, que d’Itàlia a Rússia dominava un bast mosaic de terres que tenien en la culta i frívola Viena dels palaus, les pastisseries i els valsos, la seva capital. Una visió idíl·lica d’un imperi que, a resultes de la Gran Guerra, es desfiu com un bolado i que només enyoraren els jueus com Zweig o el seu amic Josep Roth.

Una Centre Europa que avui torna a ser d’actualitat per la crisi dels refugiats sirians i afganesos que tenien com fita travessar les velles terres austrohongareses per arribar a Alemanya, on la cancellera Merkel ha sostingut –en solitari i pràcticament sense aliats– una política d’acolliment, en contrast amb la bel·ligerància de l’anomenat Grup de Visegrad, format pels governants d’Hongria, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia. Un grup on hi convergeixen el populisme nacionalista del premier hongarès Viktor Órban, el conservadorisme autoritari polonès i la retòrica antiimigració de la socialdemocràcia eslovaca i de les elits excomunistes txeques, que, en bona mesura, desmenteix la visió idíl·lica de la civilitat i l’esperit europeu que tenim d’Zweig.

La història d’aquests països centreeuropeus és, per si sola, una tragèdia europea. Després de la primavera de les nacions que s’estengué després de l’Armistici de 1918, van caure aviat sota la bota hitleriana. La sort de Txecoslovàquia va ser decidida a Munic, on els líders democràtics de França i Gran Bretanya encara creien ingènuament que era possible aplacar al fürher, i amb la invasió de Polònia va esclatar la II Guerra Mundial. Acabada la guerra, el teló d’acer les separà de l’Europa occidental, caient sota la influència soviètica, que s’allargà, amb efímeres revoltes i primaveres, fins a finals de la dècada dels 80, quan mitjançant revolucions pacífiques –o de vellut– i transicions cap a la democràcia, van “tornar a la Història”, en definició del president txecoslovac i antic dissident Václav Havel, un referent moral sense continuadors.

La integració europea de les repúbliques centreeuropees es va produir acceleradament i en un moment, abans de la gran crisi, que tot semblava per a fer i la UE era un somni sense esquerdes. Avui, veiem que governants que mantenen en el seu ADN la influència –en les formes polítiques i en els tons dels seus discursos– de la Rússia asiàtica, traeixen el que considerem els valors de la Vella Europa per a mètodes expeditius, mentre acreix el seu poder dins les institucions europees. Cap ressò de vals, ni d’Zweig han sabut portar els centreeuropeus a una Brussel·les, capaç de vendre la sort dels desheretats que truquen a les seves morts al perillós sultà turc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada