15 de maig 2016

Els pecats de Panamà (Publicat a la revista Valors)

En el moment d’escriure aquest article, acaba dimitir fulminantment el ministre d’Industria, Comerç i Turisme espanyol, José Manuel Soria. És la segona víctima política directa –després del primer ministre d’Islàndia, aquella illa que se’ns presentava com a símbol de la redempció post crisi– de l’escàndol conegut com a “Papers de Panamà”, la més gran filtració d’informació de la història que deixa al descobert la realitat d’aquest paradís fiscal com seu de tota mena de fraus. D’alguna manera, el degoteig diari de nous titulars de societats domiciliades a Panamà que formarien part de la selecta clientela mundial del bufet d’advocats Mossak Fonseca, no ens pot escandalitzar més enllà del que és raonable. No podem caure en una paròdia de la celebèrrima escena de Casablanca en la que el capità Renault, per ordre dels nazis, clausura el Rick’s Cafè sota l’acusació de ser l’escenari de joc il·legal, mentre un atent crupier li atansa els guanys d’aquella nit. Tothom recorda aquell “Quin escàndol, aquí es juga!” el cínic agent de la llei de la França vichista.

I és que només cal saber alguns apunts d’història d’aquest enclavament centreamericà de poc més de 3 milions d’habitants situat en l’istme que connecta la Nord-Amèrica i la Sud-Amèrica, per veure que les ombres sempre l’han determinada. L’any 1879, després de l’èxit del canal de Suez, Ferdinand de Lesseps va promoure l’obertura d’un canal que connectés el Pacífic i l’Atlàntic a través de Panamà, llavors part integrant de Colòmbia. Tot i que les obres va començar el 1880, diverses crisis i pressions de l’administració nord-americana, fidel a la doctrina Monroe –“Amèrica per als americans”–, van provocar la fallida de l’empresa, ocasionant un dels escàndols político-financers més greus de la III República francesa. El vell Lesseps va haver de viure un judici pel que s’anomenà Escàndol de Panamà, en qui s’hi van veure implicats destacats polítics, financers i enginyers, com Gustave Eiffel.

Posteriorment, els Estats Units van prendre de nou el projecte de Canal, impulsant a l’ensems la independència de Panamà, que se separà de Colòmbia l’any 1905. Els nord-americans van mantenir una posició de control del canal fins l’any 1999, que en que en aplicació dels acord Carter-Torrijos la zona del canal va passar a mans panamenyes. Deu anys abans, els EUA intervenien militarment al país per destituir al dictador Noriega, jutjat i empresonat per connexions amb el narcotràfic internacional.

La peculiar situació política panamenya va inspirar el novel·lista John Le Carré per a escriure un dels seus títols més cèlebres, El Sastre de Panamà. Per acabar, un detall no menor: L’any 2011, Panamà va caure de la llista de paradisos fiscals del govern espanyol coincidint amb l’ampliació del Canal, on importants societats espanyoles hi tenien interessos. Pocs mesos després, el govern d’un altre signe polític establia una amnistia fiscal a la que presumiblement s’hi van acollir alguns dels “panamenys” més il·lustres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada