15 de juny 2016

De la "basquitis" a la "catalanitis" (Publicat a la revista Valors)

Potser si haguéssim de datar simbòlicament l’inici de la fascinació catalana per Euskadi, ens hauríem de situar a l’any 1967 amb la cançó País Basc de Raimon. “Tots els colors del verd/gora Euskadi, diuen fort/la gent, la terra i el mar/allà al País Basc” acabava la cançó del cantant de Xàtiva. La relacions entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català, però comencen molts anys abans. Sabino Arana va conèixer de prop el catalanisme incipient i no en va fer una valoració especialment positiva. Caldria esperar a l’emergència del pacte a tres de Galeusca, signat a les albors de la dictadura de Primo de Rivera, per Estat Català, Acció Catalana i Unió Catalanista per part catalana; Partit Nacionalista Basc i Comunió Nacionalista Basca per part d’Euskadi; i les Irmandades da Faba i Irmandade Nazonalista Galega, per part gallega, per a què les relacions es fessin més estretes. De tota manera, serà la Guerra Civil el que agermanarà el basquisme amb el catalanisme.

Però és l’època de dura repressió que evoca la cançó de Raimon el que agermana els dos països. L’aparició de la lluita armada basca el que activa l’epidèmia de “basquitis”: diversos moviments antifranquistes s’emmirallen en les accions de la naixent ETA, i la solidaritat es desborda amb el Procés de Burgos, l’any 1970. Els viatges al País Basc es fan habituals i l’imaginari i la cultura basc es fa lloc en el vocabulari polític del país. Després de la mort del general Franco, Catalunya ha tingut bons coneixedors d’Euskadi entre polítics, periodistes i escriptors. De fet, la passió basca no es circumscrivia exclusivament en el món nacionalista. Ernest Lluch, per exemple, fou un apassionat amic del País Basc i se’ns gela la sang només de recordar aquell “¡Qué alegria llegar a esta plaza y ver que los que antes mataban ahora gritan! ¡Gritad más, que gritáis poco!” dirigit als militants de l’esquerra abertzale que l’increpaven durant una campanya electoral en plena treva l’any 1999.

La “basquitits” ha infectat durant anys el món polític català, especialment el més sobiranista. Les coses, però, sembla que comencen a canviar. Bona part del sobiranisme català, no tot però sí bona part, ha deixat d’interessar-se pel món basc, desempallegant-se d’aquella barreja de fascinació antropològica i admiració política. Després d’anys de violència, Euskadi no ha fet cap pas cap polític des de 1979, mentre aquell catalanisme poruc, acomplexat, que de lluny envejava la “valentia” dels bascos, ha aconseguit transformar-se en un independentisme de base electoral àmplia i transversal. De fet, si fa anys Juan José Ibarretxe venia a presentar el seu pla polític a Barcelona, no fa gaires anys el vam tornar a veure a la mateixa ciutat i amb menys cabells, parlant del procés català. En aquest trànsit de “basquitis” a “catalanitis” hem d’interpretar el darrer viatge d’Arnaldo Otegi a Barcelona. El líder de l’esquerra abertzale que, com tot el nacionalisme basc, no havia dedicat massa atenció a la política catalana, va donar mostres de patir els primers símptomes d’aquesta nova epidèmia que puja per la ria de Bilbao.

Ecos de la Guerra Frerda (Publicat a l'Ara)

Quan era petit, a finals dels 80, em van regalar una bola del món. Em fascinaven els mapes, els països, les ciutats... M’encantava repassar-la. També tenia un puzle que reproduïa una versió infantil i tòpica del mapa de l’Europa del moment. Tant l’un com l’altre, però, aviat van quedar obsolets, abans que pogués aprendre res de debò de la Unió Soviètica, de la República Democràtica d’Alemanya, de Iugoslàvia... Els meus primers records de caràcter històric coincideixen amb la caiguda del Mur de Berlín, l’afusellament de Ceausescu, el cop d’estat contra Gorbatxov... A partir de llavors el món va deixar pas a un esquema bipolar, amb dos lideratges en tensió, a un món cada vegada més complex. És el món que ens ha tocat viure i mirar d’entendre als de la nostra generació. Una generació que comença a recopilar records. Mentrestant, Barack Obama traça sobre el final dels últims vestigis de la Guerra Freda -Cuba, l’Iran...- el llegat que quedarà d’ell quan passi a la condició d’expresident. Sovint entre els qui no hem viscut aquells anys hi ha un cert enyor d’aquell món més fàcil de descodificar, amb grans ideologies per seguir, líders i símbols per admirar i episodis èpics per enlluernar. El comunisme, la construcció de la Unió Europea, Kennedy, el Che, el Maig del 68, la Primavera de Praga, l’arribada de l’home a la Lluna, la Guerra del Vietnam, el moviment hippie... són records del món dels nostres pares encara amb un gran poder d’atracció per als qui no els vam viure. Fa uns mesos, però, van coincidir a les llibreries i a les sales de cinema ecos d’aquell món que ens ofereixen densitat contra nostàlgia.

Trumbo, biopic de l’autor de Johnny va agafar el seu fusell, guionista triomfador i un dels 10 de Hollywood perseguits pel Comitè d’Activitats Antiamericanes en la seva paranoica persecució del comunisme cinematogràfic, ens ofereix una bona mostra d’aquells anys en què els dos blocs van viure un duel que també es va executar amb les botes de John Wayne, i que va portar la democràcia més gran del món als límits de l’autoritarisme. No per menys coneguda, la història és il·lustrativa d’un clima de guerra contra l’adversari ideològic en què tot s’hi valia, i que va dur els Estats Units a finançar tota mena d’iniciatives i plataformes culturals per combatre la influència comunista en els mitjans intel·lectuals. En un gir de la història que només es pot entendre en aquest context tan delimitat, aquestes plataformes de guerra cultural també van girar els ulls cap a l’Espanya franquista.

I si d’una banda els americans legitimaven internacionalment el règim, de l’altra el Congrés per la Llibertat de la Cultura finançava les activitats de l’antifranquisme liberal per evitar qualsevol influència del comunisme en l’oposició, convertit en l’enemic i la bèstia negra del règim. Aquesta és la història de l’alternativa liberal que, com explica Jordi Amat a La primavera de Múnich, va poder traçar l’any 1962 un impossible relat alternatiu a la Transició. Una sortida democràtica al franquisme, una oportunitat mancada, impulsada per liberals, socialistes i democratacristians de l’exili i l’interior -amb una notable presència de catalans i bascos-, però sense comunistes, que van patir el pecat capital de tenir l’ombra de la CIA al darrere.

I si tot això passava en aquest costat del Teló d’Acer, l’obra de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que fa poc va passar per Barcelona, ens ofereix el retrat, o potser més aviat la radiografia, de “l’home roig”, el nou tipus de rus criat al laboratori del marxisme-leninisme soviètic. Homes i dones rojos a qui l’escriptora bielorussa ha escoltat durant anys, i que, com els cors de les òperes de Mussorgski, ofereix una polifonia de veus marcades per un sistema que tenia com a base la negació del valor de la vida humana. “Quant pot valer la vida humana tenint en compte que fa poc morien milions de persones per causes no naturals? Estem plens d’odi i de prejudicis. Tots venim d’allà, del país que va conèixer el gulag, una guerra terrible. La col·lectivització, deskulakització, la deportació de pobles sencers”, escriu Aleksiévitx al pròleg Apunts d’una còmplice.

Els malsons quasi totalitaris en democràcia, les primaveres impossibles, els homes i dones rojos creats per un sistema que negava la humanitat també són records, ecos que ens arriben de la llarga Guerra Freda. Potser més profunds, de més intensitat, més complexos i de més ensenyances que les boles del món i els mapes envellits, els pòsters d’antics ídols, consignes i lemes, discos envellits i la quincalleria soviètica -fins i tot la de la temible RDA- que encara és vista amb simpatia per sectors frívolament assedegats de nostàlgia de la generació que no hem viscut la Guerra Freda.