15 de juny 2016

De la "basquitis" a la "catalanitis" (Publicat a la revista Valors)

Potser si haguéssim de datar simbòlicament l’inici de la fascinació catalana per Euskadi, ens hauríem de situar a l’any 1967 amb la cançó País Basc de Raimon. “Tots els colors del verd/gora Euskadi, diuen fort/la gent, la terra i el mar/allà al País Basc” acabava la cançó del cantant de Xàtiva. La relacions entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català, però comencen molts anys abans. Sabino Arana va conèixer de prop el catalanisme incipient i no en va fer una valoració especialment positiva. Caldria esperar a l’emergència del pacte a tres de Galeusca, signat a les albors de la dictadura de Primo de Rivera, per Estat Català, Acció Catalana i Unió Catalanista per part catalana; Partit Nacionalista Basc i Comunió Nacionalista Basca per part d’Euskadi; i les Irmandades da Faba i Irmandade Nazonalista Galega, per part gallega, per a què les relacions es fessin més estretes. De tota manera, serà la Guerra Civil el que agermanarà el basquisme amb el catalanisme.

Però és l’època de dura repressió que evoca la cançó de Raimon el que agermana els dos països. L’aparició de la lluita armada basca el que activa l’epidèmia de “basquitis”: diversos moviments antifranquistes s’emmirallen en les accions de la naixent ETA, i la solidaritat es desborda amb el Procés de Burgos, l’any 1970. Els viatges al País Basc es fan habituals i l’imaginari i la cultura basc es fa lloc en el vocabulari polític del país. Després de la mort del general Franco, Catalunya ha tingut bons coneixedors d’Euskadi entre polítics, periodistes i escriptors. De fet, la passió basca no es circumscrivia exclusivament en el món nacionalista. Ernest Lluch, per exemple, fou un apassionat amic del País Basc i se’ns gela la sang només de recordar aquell “¡Qué alegria llegar a esta plaza y ver que los que antes mataban ahora gritan! ¡Gritad más, que gritáis poco!” dirigit als militants de l’esquerra abertzale que l’increpaven durant una campanya electoral en plena treva l’any 1999.

La “basquitits” ha infectat durant anys el món polític català, especialment el més sobiranista. Les coses, però, sembla que comencen a canviar. Bona part del sobiranisme català, no tot però sí bona part, ha deixat d’interessar-se pel món basc, desempallegant-se d’aquella barreja de fascinació antropològica i admiració política. Després d’anys de violència, Euskadi no ha fet cap pas cap polític des de 1979, mentre aquell catalanisme poruc, acomplexat, que de lluny envejava la “valentia” dels bascos, ha aconseguit transformar-se en un independentisme de base electoral àmplia i transversal. De fet, si fa anys Juan José Ibarretxe venia a presentar el seu pla polític a Barcelona, no fa gaires anys el vam tornar a veure a la mateixa ciutat i amb menys cabells, parlant del procés català. En aquest trànsit de “basquitis” a “catalanitis” hem d’interpretar el darrer viatge d’Arnaldo Otegi a Barcelona. El líder de l’esquerra abertzale que, com tot el nacionalisme basc, no havia dedicat massa atenció a la política catalana, va donar mostres de patir els primers símptomes d’aquesta nova epidèmia que puja per la ria de Bilbao.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada